La muntanya dels periodistes

Montjuïc és la muntanya de les pedreres que han construït Barcelona amb els seus bocins. Ha estat zona militar durant segles, amb un castell sinistre en què es patia presó o es moria afusellat als seus fossars. És el solar amb més museus de la ciutat. És l’escenari de proves esportives de primer nivell al llarg de la història. També ha estat la cara fosca de la ciutat, amb la proliferació del barraquisme durant dècades. Va ser la seu de l’Exposició Internacional de 1929 i continua sent una gran zona d’esbarjo. Llavors i uns anys abans, però, també va ser la muntanya dels periodistes, fet del qual encara queden algunes petges.

El parc Laribal es despenja per la falda de la muntanya des de la Fundació Miró fins al teatre Grec, passant per la font del Gat. És un jardí deliciós creat per a l’Exposició de 1929 per Jean Claude Nicolas Forestier, amb caminets, pèrgoles, placetes i una espectacular escala amb baranes on circula l’aigua a imitació de l’escala del Generalife, a Granada. Hi predominen els pins, però també hi ha alzines, ametllers, garrofers i nesprers. L’afició per la cultura àrab i la seva arquitectura la compartia Josep Laribal Lastortras (Barcelona, 1839-1904), el propietari que dona nom al jardí i que va ser un dels periodistes més destacats de Barcelona a les acaballes del segle XIX.

Laribal era propietari d’una gran finca en la qual va construir un palauet d’estil mossàrab que, quan va morir, va allotjar l’Escola del Bosc durant dècades, fins que es va construir un edifici adequat a la finalitat pedagògica. De fet, l’advocat i periodista va arribar a dissenyar el projecte d’un parc lúdic amb atraccions de tir al colomí, al conill i a la gallina, baralles de galls i tirs mecànics per a senyores i nens, segons consta a la documentació de la comandància d’enginyers que conserva l’arxiu de la Corona d’Aragó. Allà està documentat que ja el 1848 el pare i l’oncle de Laribal van demanar permís per fer un pou al paratge anomenat La Posada dels Jueus.

Laribal va fer de jutge uns anys, però l’activitat que més temps el va ocupar va ser la de periodista al diari que es va fundar com El Telégrafo, el 1858, i que es va definir com a diari popular. Això es va traduir en una línia crítica amb les institucions, i l’Ajuntament en particular, que li va comportar multes freqüents i suspensions, que se superaven canviant el nom del diari.El 1878 es deia La Imprenta i es va oposar al nou impost municipal sobre el consum de gas per il·luminar habitatges i comerços. La campanya va derivar en una vaga de consumidors que va tenir gran èxit i suport de la resta de la premsa, excepte del Diario de Barcelona, per la seva obediència conservadora i monàrquica. El pols es va prolongar durant mesos i va comportar una nova suspensió del diari el 1879. Llavors va ser quan Laribal va anar a registrar una nova capçalera i va néixer El Diluvio, que es va publicar fins el 1939.

Els articles de Laribal anaven carregats de dades i fonts fiables, com quan va denunciar la mala qualitat del pa de la presó amb una anàlisi de laboratori que certificava un excés de llevat que li donava mal gust. A finals de segle va mantenir una llarga polèmica amb Valentí Almirall, que havia estat redactor del diari i que llavors escrivia sota pseudònim a L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Almirall es va querellar contra Laribal per injúries i va perdre per falta de proves sobre l’autoria de l’article en què se l’atacava. Al judici van declarar periodistes, caixistes de la impremta i el gerent del diari, que va justificar el mal estat dels originals aportats com a prova dient que algun caixista disconforme s’hauria passat les quartilles per certa part per estar-hi en desacord.

Com el seu diari, Laribal era un republicà amb fortes inquietuds socials i ferm defensor de la separació entre l’Església i l’Estat. El seu enterrament, el 1904, va ser una escenificació de tot plegat. Al testament hi va deixar escrit que el seu carruatge de morts havia de ser el més humil, s’havia de treure la creu del cotxe i el fèretre no podia tenir cap simbologia religiosa. El van enterrar a la part civil del cementiri del Poblenou i va dir unes paraules el líder republicà Eusebi Jover. Uns dies després es van repartir un miler de pans als pobres a diversos barris de la ciutat, tal com va deixar escrit a les seves últimes voluntats.

La petja de Laribal a Montjuïc també podria estar darrere el petit barri de la Satalia, just a sobre del Teatre Grec. Allà, Laribal hi volia fer 130 cases que, segons els militars del castell, havien de tenir unes parets de 28 cm de gruix a tot estirar. Altres propietaris van construir també petites cases d’un sol pis, de manera que es va acabar consolidant un barri que avui és un dels racons més evocadors de la muntanya.

Peris Mencheta

Quatre anys abans de morir, Laribal havia participat en la fundació de l’associació de propietaris de Montjuïc, en la qual també hi era Francesc Peris Mencheta (València, 1844-Barcelona, 1916), un altre periodista prominent. Era l’editor del diari de tarda El Noticiero Universal, i havia arribat a Barcelona des de la seva València natal i després de viure uns anys a Madrid. Peris Mencheta va assistir al funeral laic de Laribal i no s’hi devia sentir gaire còmode, ja que era un fervent catòlic.

La propietat de Peris Mencheta a Montjuïc era molt propera a la de Laribal. Batejada com a Santa Madrona, incloïa l’ermita del mateix nom, que ara és a tocar del Palau Nacional. El 1895 Peris Mencheta va demanar permís a la comandància d’enginyers per restaurar l’ermita i dedicar-la al culte. També va posar al dia la casa que hi ha just al costat de l’ermita i va sol·licitar poder explotar una pedrera de les 25 que hi va arribar a haver en funcionament el 1881. L’urbanista Estanislau Roca va calcular que el 9% de la massa sòlida de la muntanya es va transformar en pedra per construir els edificis de la ciutat.

L’ofici de picapedrer va ser el primer que va exercir el jove Peris Mencheta a València, on no va tenir l’oportunitat d’estudiar cap carrera. Era un autodidacte de ment desperta que es va aficionar al periodisme polític i va començar a col·laborar en diaris de la capital valenciana, com El Mercantil o El Cosmopolita. Després de fundar un parell de diaris efímers va entrar a treballar a Las Provincias i va fer de corresponsal de La Correspondencia de España. Era el diari de referència de l’època i allà va acabar treballant com a redactor després d’haver cobert la guerra carlina. Ja era el 1876 i es va llançar a fundar l’agència telegràfica Mencheta, que enviava les informacions molt condensades en el benentès que els redactors dels diaris que n’eren clients les inflarien fins a arribar a una extensió acceptable.

La celebració a Barcelona de l’Exposició Universal de 1888 li va semblar a l’inquiet Peris Mencheta era una oportunitat que no podia deixar passar. A la capital catalana, doncs, va posar en marxa el vespertí El Noticiero Universal, que per molt poc no va arribar als cent anys. El diari es va presentar als lectors com un òrgan allunyat del partidisme polític, però el seu director va ser diputat i senador pel Partit Conservador, alhora que mantenia una estreta relació amb la casa reial. La fórmula d’aquells primers anys del Ciero va fer prevaler la informació i les notícies amb distància envers els partits polítics. Durant el franquisme es va mostrar crític amb l’Ajuntament i va acabar sent comprat per l’alcalde, Josep Maria de Porcioles.

La petita ermita de Santa Madrona que va fer restaurar Peris Mencheta avui està tancada al públic i només es pot visitar un dia a l’any, durant l’aplec que se celebra el quart diumenge de Pasqua. És l’única ermita que es conserva a la muntanya de les set que hi va arribar a haver al llarg de la història. La compra que en va fer Peris Mencheta va ser el que, segons el periodista i cronista de Barcelona, Josep Maria Huertas Claveria, la va salvar de la desaparició.

La Casa Balaguer

A molt poques passes de l’ermita de Santa Madrona hi havia la Casa Balaguer, que devia el seu nom al periodista, escriptor i polític Víctor Balaguer (Barcelona, 1824-Madrid, 1901). En aquella casa, que es va enderrocar el 1972 per construir la nova seu del museu etnològic, es reunia La Colla de l’Arroç, societat gastronòmica i política presidida pel polític liberal Josep Griera, efímer alcalde a finals de segle. Les trobades de la colla, un diumenge de cada mes, consistien a cruspir-se una gran paella. A més del dinar, allà es cuinaven operacions polítiques en les quals participava Balaguer, llavors gran figura cultural i política.

Peris Mencheta va començar de picapedrer i va acabar fundant ‘El Noticiero Universal’

Balaguer va ser ministre d’Ultramar en tres ocasions en governs liberals a finals del XIX. Abans, però, la seva activitat havia estat centrada a Catalunya com un dels grans de la Renaixença. Va escriure drames històrics i va impulsar els Jocs Florals de Barcelona. Va fer de divulgador de la història a l’estil romàntic, barrejant fets amb llegendes, amb clara finalitat identitària. Vinculada a aquesta activitat hi ha la seva participació en el nomenclàtor dels carrers de l’Eixample que llavors va dissenyar Ildefons Cerdà.

Tota aquesta activitat ha deixat poc espai al record del Balaguer periodista, d’un abast descomunal. A Barcelona va col·laborar en una trentena de publicacions, va dirigir onze revistes i diaris i va treballar com a redactor quatre anys al Diario de Barcelona. Va fundar el diari La Corona de Aragón i el va dirigir durant dos anys, just abans de començar a col·laborar a El Telégrafo durant vuit anys més. Del pas per aquest diari el més remarcable és la seva aportació com a primer corresponsal de guerra des d’Itàlia, si bé és cert que va aprofitar un viatge propi, el 1859, per enviar les seves cartes sobre la guerra d’independència que els italians van lliurar contra els austríacs. Fidel a la seva línia imaginativa, Balaguer no es va limitar a descriure el que veia, sinó que es va animar a recrear batalles i fets en els quals no havia estat present, refent determinades escenes diverses vegades en les seves cròniques, cada cop més idealitzades.

En la seva etapa madrilenya, a finals de segle i de la seva vida, va col·laborar amb més de seixanta publicacions i va dirigir les revistes La América i Pro Patria. Però sobretot va dirigir el diari La Mañana, en el qual va defensar els interessos econòmics dels industrials catalans i va donar especial importància a la informació internacional. Així, va enviar un corresponsal a la guerra de Rússia amb Turquia i va acabar editant una revista setmanal, La Mañana de Ultramar, per ampliar les informacions de l’estranger. La concepció pedagògica que Balaguer tenia de la premsa el va portar a definir-la com “el llibre de l’obrer”.

Amb tanta activitat, a Balaguer li devia quedar poc temps per anar a dinar amb els seus amics. El fet és que la casa que portava el seu nom va servir de base d’operacions per a Forestier i els seus col·laboradors quan van treballar en els jardins Laribal. Més tard, la casa va allotjar una col·lecció d’objectes exòtics que esdevindria el Museu Etnològic, fins que es va decidir construir un edifici modern el 1972.

Balaguer va projectar la seva llum durant molts anys, i així, el 1929, va ser objecte d’una conferència a la Casa de la Premsa. Aquest edifici es troba a l’avinguda Rius i Taulet, al peu de les finques descrites. Va ser el centre de premsa de l’Exposició Internacional de 1929, i allà s’oferien als periodistes serveis com cabines de telèfon, telègraf, laboratori fotogràfic, una sala d’actes, menjador i també unes habitacions perquè alguns professionals arribats de fora hi poguessin passar uns dies.

Al llibre de visites de la Casa hi ha més de tres-centes signatures de periodistes de tot arreu que van fer ús dels serveis per informar sobre l’Exposició. Mentre va durar es van fer actes com la conferència sobre Balaguer, i els diaris de la ciutat van disposar d’espai per mostrar les seves publicacions.

L’edifici el va dissenyar l’arquitecte Pere Domènech i Roura amb parets de maons vermells, ceràmiques, voltes de mig punt i altres de gòtiques, línies neomudèjars i una espectacular cúpula que dona una gran lluminositat a l’interior de les tres plantes de l’edifici. L’obra, modernista, recorda de forma natural l’Hospital de Sant Pau, perquè Domènech i Roura era fill de Lluís Domènech i Montaner, i tots dos edificis es van acabar gairebé alhora.

En una visita a les obres, el director de l’Exposició, el marquès de Foronda, va assegurar als periodistes que quan s’acabés l’exposició la Casa de la Premsa seria per a la professió periodística de la ciutat, però no ho va complir. El març de 1931, les organitzacions de periodistes de l’època firmaven un comunicat reclamant el compliment de la promesa, sense que consti una resposta pública. Poc després es proclamava la República i tothom va estar molt ocupat.

Després de la guerra, l’edifici va allotjar la Guàrdia Urbana fins que en va marxar als anys noranta. Des de llavors, la Casa de la Premsa està deshabitada. Ara fa quatre anys es va constituir una plataforma de veïns del Poble-sec, a la qual es van afegir diverses organitzacions de periodistes, per reivindicar que l’edifici es converteixi en una mena de centre cívic, tot oferint serveis als veïns amb una especialització en la relació de la ciutadania amb la comunicació. El Districte de Sants-Montjuïc ho veu de bon grat i negocia amb l’associació Casa de la Premsa els usos de l’edifici un cop rehabilitat. Serà l’oportunitat per reviure la presència dels periodistes a Montjuïc.

Males notícies al cim i bones notícies a la falda

G. Toll

La informació sobre la muntanya de Montjuïc ha estat oscil·lant com un pèndol entre els fets dramàtics que tenien lloc al castell militar del cim i els esdeveniments esportius i lúdics que succeïen a la falda.

El 1896 es va empresonar més de 400 persones al castell, en una onada repressiva per l'atemptat amb bomba contra la processó de Corpus al carrer dels Canvis Nous, que havia mort 12 persones. Del procés que es va fer en van sortir cinc sentències a mort i nombroses penes de presó. A més, molts activistes empresonats que no tenien res a veure amb els fets van patir tortures i privacions. Un d'ells era Joan Montseny, el pare de Federica, que va denunciar la situació amb unes cartes que van sortir clandestinament del castell i que es van publicar a El Diluvio amb el pseudònim de Federico Urales, que va continuar usant molts anys.

Un altre fet que va ser notícia va ser el judici a Francesc Ferrer i Guàrdia per la seva suposada actuació de líder de la revolta de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi ha una icònica imatge de la vista que es va celebrar a les sales del castell gràcies al fotoperiodista Alessandro Merletti, que va fabricar una petita càmera que va dissimular entre la roba. Arran d'aquells fets, Joan Maragall va escriure l'article La ciutat del perdó, que La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista que dirigia Enric Prat de la Riba, va censurar.
L'Exposició de 1929 va generar una onada d'articles i fotografies que van omplir diaris locals i forans amb un to molt més amable. Josep Maria Planes va ser un dels que va descriure l'ambient que es vivia a les nits en locals com El Farolillo Rojo del Poble Espanyol, on el rei Alfons XIII s'animava amb l'actuació de la ballarina flamenca Rosita.

Un parell d’anys més tard, la premsa seguia amb passió i molta documentació gràfica el combat de boxa entre Paulino Uzcudun i l’italià Primo Carnera. Davant 90.000 espectadors, l’ídol euskaldun va perdre als punts. La cursa Jean Bouin, que se celebra des de 1920, o les mítiques 24 hores de Montjuïc d’automobilisme (entre 1955 i 1986), són dues de les moltíssimes fites esportives en el marc de la muntanya que han donat peu a grans treballs periodístics.

Gil Toll és periodista i secretari de l’associació Casa de la Premsa.