Tercera onada, tercera oportunitat

És més probable que tinguem abans una tercera onada de la pandèmia que no pas la vacuna posada. Tot i així, en el debat públic es parla més de desescalar que de preparar la tercera onada. És comprensible, com ho era que al juny es pensés més en les vacances i en la necessitat de sortir que en la segona onada. Però aleshores, com ara, sabien que després de la primera vindria la segona i després de la segona, la tercera... Un cop va començar allò que se'ns va presentar com a desescalada sabíem que tornaríem a fer activitats que augmenten els contactes personals i que sense una acurada protecció la transmissió tornaria a créixer. A Catalunya la tercera fase de la desescalada, que ja podia ser gestionada per les comunitats autònomes, va durar 24 hores.

La setmana passada el Govern de la Generalitat anunciava que amb les noves contractacions que s'estaven fent es multiplicarien per 12 les persones encarregades de rastrejar les transmissions de la malaltia. En acabar el confinament anterior sabíem que el rastreig era una peça clau per controlar la proliferació de la malaltia. No es va fer prou bé. Després es va trigar a fer cribratges massius. Es va pensar que es podia controlar la malaltia en una situació d'alta transmissió. En poques setmanes la malaltia es va tornar a descontrolar i es va haver de córrer a tancar. Ara, quan els hospitals i l'atenció primària estan patint una gran pressió assistencial no es deixa de parlar de desescalar. La Rt ha baixat per sota d'1, un fet necessari per aplanar la corba de transmissió i fer-la baixar. També per assegurar que l'atenció primària i els hospitals vagin rebent menys persones afectades. Però aquest és un procés lent i caldrà pensar molt bé amb quines dades es decideix desescalar i de quina manera.

La pressió que ara es viu per desescalar té a veure principalment amb el tancament de determinats sectors comercials i la impossibilitat que semblem tenir com a societat d'assegurar-ne el manteniment per altres vies. En aquest moment no sembla que hi hagi ajuts, del tipus que sigui, que puguin assegurar la viabilitat d'aquests projectes empresarials, que assegurin les feines de les persones... Al principi de la pandèmia actual es van començar a plantejar algunes aportacions sobre la necessitat de no tornar a la normalitat. La normalitat era la realitat que ens havia dut fins a la pandèmia, calia crear una altra normalitat que revertís les causes dels mals que ara patim.

La normalitat que ens va dur fins a la pandèmia va ser la primera oportunitat perduda. Ja en aquella normalitat moltes veus, moltes organitzacions, moviments socials... ens avisaven i buscaven canviar la direcció del món que ens ha dut fins aquí. No va ser suficient. En sortir del primer confinament vam entrar en allò que el Govern espanyol va anomenar “la nova normalitat” i el Govern català “represa”. Reprendre allò que havíem estat fent era insistir en l'error, i s'ha confirmat. La nova normalitat no va ser més que fer d'una altra manera allò que ja fèiem malament. Ha estat la segona oportunitat no aprofitada.

Ara tenim una tercera oportunitat. La segona onada ha començat a baixar. Les onades del mar són fenòmens naturals, però les de la pandèmia no. Les onades de covid-19 es creen, creixen i baixen a partir de les nostres accions com a societat. La pandèmia ja és aquí, ara no pot desaparèixer. Però dependrà dels nostres comportaments que evolucioni d'una manera o altra. En aquest moment hauríem d'aconseguir que diferents qüestions fossin centrals en la nostra societat. Tenim evidències per plantejar que la nostra acció de deforestació del planeta i d'utilització dels animals amb els quals convivim està en l'origen de la pandèmia. Tenim evidències per plantejar que la falta de polítiques de rastreig i d'enfortiment del sistema sanitari començant per l'atenció primària i arribant fins a les UCI està en l'origen del mal i les morts de la pandèmia. Tenim evidències per plantejar que la falta d'una fiscalitat que ens permeti construir un veritable Estat del benestar està en l'origen de les crisis econòmiques, socials, assistencials... que estem vivint.

Parlem molt de la tria entre salut i economia i sembla que oblidem que la nostra societat durant massa temps ha optat per l'economia, i ho continua fent ara. El nostre sistema politicoeconòmic, que precaritza la vida, n'és una bona mostra. Ara tenim una nova oportunitat per no tornar a aquesta normalitat.

Jordi Mir és professor d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra