La legalització de la brutalitat

L’esperpèntic primer debat entre els candidats a la presidència dels Estats Units, que Trump va portar al fang des del primer moment, sense que Biden fos capaç d’escapar-se del parany, ha donat la volta al món com a enèsima prova del mal que la presidència de Donald Trump ha fet a Amèrica. De la boca del president només surten paraules pròpies d’un Putin o un Erdogan o qualsevol altre membre del club dels dèspotes del segle XXI. Com tots aquests personatges, afronta les eleccions insistint en el discurs de la sospita davant d’una hipotètica derrota. I ni tan sols ha volgut comprometre’s a acceptar el resultat electoral.

“No m’he sentit mai tan pessimista sobre l’estat del país”, ha escrit David Brooks, editorialista a The New York Times. I és cert que els quatre anys de presidència de Trump s’han carregat no només el respecte a la llei i les institucions, sinó una cosa tan important en democràcia com són els usos i maneres no escrits d’exercir el poder i les relacions amb els adversaris. Però si això ha passat és perquè els ciutadans van votar Trump en un nombre suficient perquè pogués sortir escollit. Una innegable expressió d’una fractura profunda en la societat americana que els seus antecessors no van saber atendre. I si hi afegim que els lideratges afins, en les paraules i en les maneres, al de Trump broten arreu, també en les presumptament consolidades democràcies europees, és pertinent preguntar-se si la democràcia està en perill.

En una entrevista que es publicarà ben aviat a la revista La Maleta de Portbou, Bernard Harcourt, professor de Ciència Política i Dret a la Universitat de Columbia, afirma: “Continuo sent categòric pel que fa al fet que no vivim en ‘estat d’excepció’ als Estats Units, sinó en ‘estat de legalitat”. Per això és imprescindible entendre la manera en què la brutalitat pot ser legalitzada, especialment en un país que respecta l’estat de dret. És essencial adonar-se que no vivim en cap tipus d’excepció o d’estat d’emergència, sinó en un àmbit en el qual els tribunals fan que aquestes pràctiques siguin legals i constitucionals canviant les definicions del procés legal” i “reinterpretant les normes”. Tinc la sensació que Harcourt apunta al centre de la degradació actual de les democràcies. I que tot plegat no és de fa tres dies. No oblidem que el president G. W. Bush i els tribunals, arran de l’11 de setembre, van legalitzar la tortura i els llimbs repressius com Guantánamo.

La cultura Trump no és una exclusiva americana. La legalització de certs abusos de poder amb l’enduriment de les lleis (amb la llei mordassa, com a exemple local), la restricció de llibertats, l'augment de la impunitat de les forces de l’ordre, i un pes creixent dels tribunals sobre l’activitat política, són coses que veiem cada dia a països com el nostre, que ja venien d’abans però que han trobat a Espanya la coartada del conflicte català, i que amenacen la ruptura de l’equilibri entre poders. Una tendència que ens ha portat a la grotesca situació actual en què sempre hi ha algú disposat a traslladar el debat polític als jutjats. Un trist espectacle al qual la dreta s’ha abonat en aquesta pandèmia.

Si és legal que un president d’un govern autonòmic pugui ser destituït per penjar una pancarta, per posar un altre exemple calent, el que Bernard Harcourt apunta dels Estats Units també es dona aquí: vivim en “estats de legalitat” que actuen com si fossin d’excepció. O, dit d’una altra manera, la judicialització de la política i la politització de la justícia estan obrint enormes fissures en la democràcia. Unes vies per les quals fàcilment es poden anar colant els projectes autoritaris a l’estil Trump. A Europa, hi ha llocs en què aquest cicle ja s’ha culminat, com Polònia i Hongria, i de moment de ben poca cosa serveixen les escasses advertències dels responsables comunitaris. Sí, la democràcia està en perill perquè les pràctiques liberals (en el sentit noble d’aquesta paraula, tan profanada amb la revolució neoliberal) estan en clara davallada. Perquè les lleis s’endureixen i els tribunals també. I les altes instàncies del poder judicial i els dipositaris de la interpretació constitucional minimitzen els drets i desactiven amb massa facilitat la voluntat popular.