A la cruïlla

L'Ajuntament s'obrirà a parlar sobre les mesures empreses a la ciutat després de les diferents opinions que s’hi han expressat. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que el procés iniciat ens portarà a una ciutat diferent de l'actual. L'oposició a aquestes mesures no és sobre el fons, sinó sobre la manera de dur-les a terme, i sobre això últim es poden fer diferents observacions. La primera és sobre la pol·lució visual que suposa la intervenció “tàctica”. Hauria d'iniciar-se un procés per netejar els carrers de la “gràfica tàctica” de separadors tipus tigre, New Jersey, pilons i un inacabable catàleg que afligeix innecessàriament el paisatge urbà. L'arquitecte holandès Aldo van Eyck afirmava que un model d'espai públic desitjable era el de després de nevar. Una capa blanca reunia tots els elements del paviment sota una capa neta, sobre la qual només es distingien les persones. Hauríem de tenir aquesta imatge quan pensem en “actuacions tàctiques”.

La segona és sobre les voreres. Ara que s'ha decidit ampliar-les hauria de ser veritat que es guanyarà espai públic, que no és el mateix que espai per a les terrasses. Partint de la base que la millor terrassa seria la que està adossada a les façanes sota un tendal, un model que no costaria aplicar a carrers com la Diagonal. A la resta de carrers, l'ampliació de la vorera hauria de ser real i traslladar les terrasses a l'espai guanyat a les calçades, deixant la vorera lliure per al passeig. A moltes voreres s'utilitzen plataformes prefabricades per ampliar-les en les parades de bus. Aquest exemple hauria de servir i, amb una col·locació alternada, possibilitar la càrrega i descàrrega. Així l'espai entre els arbres i les façanes quedaria lliure.

La tercera és sobre els xamfrans, la menys afortunada de les intervencions. L'actual “gràfica tàctica” ha remarcat innecessàriament la condició d'encreuament en detriment de la seva condició de places i llocs de trobada, que uns cercles al paviment haguessin expressat millor. No crec que Barcelona pugui prescindir de valorar aquests espais. Fa anys Manuel de Solà-Morales plantejava una pregunta sobre l'Eixample de Cerdá: I si el mòdul no fos l’illa i fos l'encreuament aixamfranat? Ens hauríem de preguntar quants de nosaltres podem dir que hem plantat unes cadires en un xamfrà, ens hi hem assegut i, senzillament, ens hem quedat allà.