Al fons, l’educació

Dilluns un milió d’escolars van començar el curs a Catalunya amb la preocupació comprensible per la pandèmia de covid-19. La nostra aprensió és el contagi. Però, a la llarga, el risc més greu per al nostre futur és empitjorar el nostre acompliment educatiu, que avui ja és més aviat mitjà.

Els nens i els adolescents són majoritàriament vectors i no víctimes d’una malaltia que no s’acarnissa en ells (vegeu per als Estats Units Children and Covid-19: State Data Report, versió del 3 de setembre, i així a tot arreu). Llavors, les precaucions s’han de centrar en les persones de risc, les molt grans i les que tenen una patologia mèdica prèvia, com la diabetis. Però els nens han d’anar a l’escola, no els podem deixar tot el dia a casa, o al carrer, fora de les aules.

A la llarga, el risc més greu per al nostre futur és empitjorar el nostre acompliment educatiu, que avui ja és més aviat mitjà

Fins i tot el secretari general de Nacions Unides, António Guterres –un justament respectat estadista portuguès–, ha hagut d’advertir públicament que no podem aturar el gran igualador de les nostres societats que és l’educació escolar. Fer-ho seria un desastre, ja que obriria una doble bretxa, generacional i social: “Ja teníem una crisi d’aprenentatge abans de la pandèmia”, va declarar el 4 d’agost, però “ara afrontem una catàstrofe generacional que podria malbaratar un incomptable potencial humà, minar dècades de progrés i exacerbar desigualtats arrelades”. La Unesco va comunicar que 1.600 milions de nens de 190 països havien estat afectats pel tancament de les escoles durant la crisi. Però els nens no han de pagar les nostres febleses. Ja en tindran prou amb haver de carregar amb els deutes de la pandèmia quan siguin adults.

El nivell de la nostra educació escolar és regular, ja que a Catalunya, com a la resta d’Espanya, cau per sota del d’altres països del voltant: el 2019 i a Catalunya l’índex d’abandonament escolar prematur era d’un 24,7% per als nois i d’un 13% per a les noies, mentre que la mitjana a la Unió Europea era d’un 11,9% i un 8,6% respectivament. I a Espanya el percentatge de joves de 18 a 24 anys que ni estudiaven ni treballaven era de gairebé el 20%, el doble del que tenen a països com Alemanya, Suècia o Suïssa. A Portugal, l’índex era d’un 13,7%.

Les comparacions entre països, com les que ofereix PISA (OECD, Programme for International Student Assessment), són odiosament objectives: el 2018, el nivell dels estudiants espanyols de 15 anys en matemàtiques era de 481, i de 483 en ciències. Altre cop, la comparació amb Portugal és significativa: tenia 492 en tots dos casos. Per què? Andreas Schleicher, director d’educació a l’OCDE des del 2012, ha explicat a qui ha volgut escoltar que només un 10% dels escolars avaluats distingeixen entre fets i opinions (llavors ens queixem, incongruents, de l’auge dels populismes), o que l’educació no és només una qüestió de recursos, sinó sobretot de voluntat i gestió polítiques: Portugal, com la Xina, Estònia o Turquia, són països molt diferents que han emprès de manera seriosa i estable la tasca de resoldre les qüestions centrals de l’educació primària i secundària. Nosaltres no ho hem fet així, anem de reforma en reforma (vuit des de la Transició: LGE, LOECE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE i l’actual LOMLE, segons les seves oblidades sigles, així no hi ha manera). I les bretxes són desoladores: entre el primer i l’últim decil dels estudiants, hi ha gairebé quatre anys d’educació en comprensió lectora. L’escola és el primer igualador social. Però els nens no voten.

Els nens més pobres patiran molt més que la resta les conseqüències d’una disminució de la seva presència física als centres d'ensenyament

Ara la covid-19 és un repte greu. És cert, l’educació no presencial, a distància, guanyarà molts punts. Fins i tot jo he gravat vídeos amb les meves classes universitàries d’aquest primer trimestre. Però amb els nens és diferent: els més pobres i desafavorits patiran molt més que la resta les conseqüències d’una disminució de la seva presència física als centres d’ensenyament. L’escola com a lloc de trobada quotidià no té recanvi.

El que sí que ho té és la gestió política i pública de les escoles i, en general, de l’educació: aprenguem dels portuguesos, que tenen un govern de coalició i una política educativa millors que els nostres. Tant a Catalunya com a Espanya, les coalicions haurien de transcendir les seves diferències ideològiques, gairebé sempre banals. En el nostre futur, al fons hi ha l’educació. Si els seus gestors continuen sense entendre-ho, potser cal pensar que ells també tenen recanvis.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.