Simple qüestió de supervivència

Hi ha un moment, en les batalles polítiques que fracassen, que la lluita per la causa es transforma en una lluita per la simple supervivència. Sobreviure políticament es converteix en l'únic vector d'actuació. Els va passar a ETA i a l'IRA amb la lluita armada i, salvant totes les distàncies, que són moltes i molt substancials, li està passant ara a l'independentisme català unilateralista. Tres anys després del xoc de trens, els que veuen clar el fracàs miren d'articular noves estratègies que els permetin avançar. Els que no, s'atrinxeren en les seves posicions i tenen un objectiu principal, que no és cap altre que sobreviure.

Una part del moviment ha assumit que l'aposta per la unilateralitat ha fracassat i que no té cap possibilitat, a curt termini, de reunir les forces necessàries per prosseguir un envit per al qual no són prou forts ni tan sols amb les majories parlamentàries. Ho va expressar fa uns dies amb gran claredat l'exconseller Andreu Mas-Colell en un article al diari Ara. No hi haurà independència, advertia. Ni amb la confrontació, ni amb el diàleg. Res del que es pugui fer des de Catalunya afectarà la probabilitat de la independència o d'aconseguir un referèndum pactat i vinculant. Espanya no ho acceptarà i la UE no donarà suport a res que no estigui pactat entre les parts. Així de clar. El Govern català s'enganya, deia Mas-Colell, si pensa que la política de confrontació no interfereix en les perspectives socials i econòmiques.

L'exconseller d'Economia no és l'únic que està amoïnat per l'evolució de les estadístiques econòmiques de Catalunya i com incideix la situació de bloqueig polític i desgovern en què es troba el país. El deteriorament institucional és galopant i el pitjor és que molts tenen por que després de les eleccions tot quedi igual. Carles Puigdemont sap perfectament que el procés unilateral està liquidat, i la prova és que malgrat les seves pírriques victòries jurídiques a l'exterior, els presos independentistes continuen a la presó i ell no s'atreveix a travessar la frontera. Ho sap, però intenta mantenir la ficció que el mandat del referèndum de l'1-0 continua viu, perquè sobre aquest caliu pretén arrossegar els qui no es resignen, no volen veure o no volen acceptar que la república catalana ja no és més que l'esquer d'una estratègia destinada a mantenir-se en el poder a costa del que sigui. Fins i tot dels interessos del mateix país.

Amb la ruptura de JxCat i el PDeCAT, Torra ja no presidia un govern de coalició independentista, sinó un govern de tres faccions enfrontades i amb objectius a curt termini radicalment diferents. Malgrat els intents per fer veure el contrari, ningú dubta que l'únic propòsit de la remodelació d'aquesta setmana fos desfer-se dels rivals interns del PDeCat i donar temps a Puigdemont per organitzar la seva nova força política.

La seva actuació no pot ser més erràtica. Si al gener va comparèixer per sorpresa davant l'opinió pública per anunciar que la legislatura estava esgotada, ara mira d'allargar-la amb ventilació assistida. Llavors argumentava que les diferències estratègiques amb ERC eren tan substancials que havia de convocar noves eleccions. Però aleshores no va posar data i ara ja no té pressa. Pendent d'una inhabilitació que arribarà amb tota seguretat, Torra es disposa a fer-la servir com a munició electoral. I no es pot descartar que busqui algun cop d'efecte conflictiu, com negar-se a abandonar el despatx, per reforçar l'imaginari victimista.

Mentrestant, Torra i Puigdemont han deixat que la situació es deteriori fins a límits que fan avergonyir, i en molts casos enfadar, fins i tot a qui des de sectors econòmics o acadèmics ha donat suport a la causa independentista. La degradació institucional i de representació de l'autogovern causa dolor i amargor en molts de qui en el passat se sentien orgullosos de pertànyer a un país que consideraven innovador i creatiu. Ara ja no perceben aquella admiració, aquell respecte.

Tant la gestió de la pandèmia com la remodelació del Govern han mostrat fins a quin punt l'actuació de JxCat està orientada a la simple supervivència. Amb l'ajuda inestimable de Budó i de Buch, el president Torra ha malbaratat els esforços d'ERC per demostrar que l'independentisme sap gestionar. Que més enllà de l'objectiu de la independència tenen un projecte de país, de govern. En aquest agònic final de la legislatura més estèril, la qüestió és quanta gent es deixarà atrapar de nou en l'autoengany. Quant vot màgic queda encara a Catalunya disposat a continuar fracassant.