La llengua que t’obre les portes de Catalunya

El món va canviar per a Nadia Zúñiga quan es va mudar de Ciutat de Mèxic a Terrassa. D’una regió urbana de 22 milions d’habitants a un antic pol industrial de 220.000 ànimes. “Va suposar un canvi dràstic, brutal. Sobretot se’m feia estrany el ritme tan lent”, explica aquesta actriu de teatre, establerta a Catalunya des del 2014. Va aterrar a l’Aeroport del Prat el 9 de novembre d’aquell any, data de la primera consulta independentista. “Vaig al·lucinar, allò semblava una revolució.” Des d’aleshores, Zúñiga ha anat trobant semblances amb les reivindicacions del nacionalisme català i les dels pobles originaris del seu país d’origen.

Zúñiga volia un canvi vital motivada pel seu afany d’aventura: “No vaig venir fugint d’una guerra o per motius econòmics, ho vaig fer per necessitat de créixer personalment”. Llicenciada a l’Escola Nacional d’Art Teatral, a Ciutat de Mèxic s’havia consolidat com a actriu i també com a professora de dramatúrgia. Es va desplaçar a Europa aprofitant els lligams familiars –la seva germana vivia a Londres, després es va desplaçar a Barcelona. Es va establir a Terrassa perquè la seva parella, amb una part de la família espanyola, hi regentava un restaurant mexicà. El perfil de Zúñiga coincideix amb el de la majoria d’expatriats mexicans a Espanya, la tercera destinació de migració mexicana després dels Estats Units i el Canadà, segons un article publicat el 2018 a l’Observatori de Mèxic a Espanya: “Emigren a Espanya no per raons econòmiques, es tracta d’una població que ve a realitzar estudis universitaris i acaben per quedar-s’hi, o s’hi estableixen amb la seva parella espanyola o de nacionalitat comunitària”. L’article de l’Observatori precisava, a més a més, que un 68% dels mexicans a Espanya tenen estudis superiors.

Zúñiga confirma que l’origen social dels mexicans a Catalunya es troba lluny de la dura realitat dels que opten per creuar als Estats Units per assumir feines poc qualificades i mal pagades. Hi va haver una experiència, quan es va instal·lar a Terrassa, que la va posar davant el mirall dels seus compatriotes que miren de creuar il·legalment la frontera dels Estats Units: va ser un curs d’acollida per a estrangers acabats d’arribar; en aquest curs va trobar-se amb migrants que havien creuat el Mediterrani en pastera. “Allò em confrontava amb la meva comoditat”, assegura. Des d’aquell moment, Zúñiga imparteix tallers de dinamització teatral per a estrangers, dins d’un programa d’integració de l’Ajuntament de Terrassa. Aquests cursos són la base d’Estereo Rum’s, un projecte de teatre social que va estrenar-se amb l’obra Modou Modou, dirigida per Zúñiga i en què es relata la vida d’Algassoume Thian, un noi senegalès, actor protagonista de la peça. Zúñiga també dirigeix una altra companyia de teatre social, El Ensamble.

L’actriu només té paraules d’elogi per a Terrassa i Barcelona –on resideix des de fa tres anys, al Poblenou–, i admet que només deixaria Catalunya per retornar a Mèxic amb la seva filla, ara estudiant a Austràlia. L’única cosa que considera negativa de la seva nova pàtria és el procés burocràtic per tenir la residència legal. La clau per a la seva integració ha estat aprendre el català. “Des del primer dia de ser aquí que em vaig apuntar a classes de català. La llengua és el que m’ha obert les portes de la cultura i d’allò que aquesta terra m’ofereix”. Fins i tot afirma que ha detectat paral·lelismes entre les reivindicacions mexicanes i les de part de la població catalana, com la voluntat d’independitzar-se d’Espanya o l’ús de la llengua catalana, que ella assimila a la lluita per la supervivència del nàhuatl, idioma indígena de Mèxic.

L’experiència migratòria a Catalunya la van exposar Zúñiga i set actrius mexicanes més a Mexicatas, una obra estrenada el 2018 i dirigida per Sergi Belbel, un dels pocs dramaturgs, juntament amb José Sánchez Sinisterra i Juan Mayorga, que Zúñiga identifica com a referents actuals a Mèxic. Un factor que les vuit protagonistes de Mexicatas coincideixen a valorar com a determinant per residir lluny del seu país és la seguretat: “Aquí podem caminar soles pel carrer sense que ningú no ens digui res. Si em poso un short, ningú no em dirà res; aquí pots fer topless a la platja però a Mèxic ni et passa pel cap”. Recorda Zúñiga quan va arribar a Catalunya i veia les manifestacions feministes contra la violència de gènere: “Jo pensava, ‘híjole, companyes, si aquí hi ha molta seguretat’”.