Els fills de l’exili xilè

Luis Córdova diu que va néixer “l’any fatídic”. La seva mare el va portar al món a Santiago de Xile l’abril de 1973; al setembre tenia lloc el cop d’Estat contra Salvador Allende. La seva mare, María Eugenia Kachele, era la responsable de la guarderia del palau de la Moneda, seu de la presidència de Xile, durant el mandat d’Allende; ella i el seu marit José Luis Córdova, periodista, eren actius membres de la Unitat Popular, la coalició d’esquerres que havia arribat al Govern tres anys abans. La família va iniciar llavors una llarga travessia a l’exili i una diàspora que arriba a Barcelona.

Els Córdova van poder fugir a Buenos Aires “amb el suport del partit”, explica el Luis des de la seva consulta de psicologia del barri de Gràcia. El “partit” és el comunista, del qual el seu pare va ser dirigent. José Luis Córdova va ser detingut després del cop, va patir dues temptatives d’afusellament i va ser internat a l'Estadi Nacional, centre de detencions massives en els primers compassos de la dictadura d’Augusto Pinochet. La família Córdova va tornar a fer les maletes el 1975, quan es forjava l’assalt militar al poder a l’Argentina.

La seva següent destinació va ser Praga, llavors la capital de Txecoslovàquia, satèl·lit de la Unió Soviètica i ciutat que va acollir tants exiliats comunistes espanyols durant el règim franquista. A Praga, Luis Córdova va viure fins als 11 anys —en comptes de Disney, va créixer llegint contes russos i txecs—, i és a Praga on encara viuen les seves dues germanes. “Parlen millor el txec que l'espanyol”, assegura Córdova, que admet que troba a faltar “la Praga grisa” perquè la d’ara, imant turístic, li sembla “més falsa”. “Jo me l'estimo, Praga, amb els seus edificis esberlats i pelats; amb les sabates brutes, amb l'esguard pansit i decebut”, escrivia el 1968 una altra exiliada comunista a la capital txeca, l'escriptora Teresa Pàmies.

Córdova parla espanyol, català, txec i francès. París va ser la casa seva fins als quinze anys, seguint la seva mare. Conserva en la memòria la detenció que va patir ella el 1981, quan va visitar Xile amb una delegació sindical de la CGT francesa. Una campanya de protesta internacional va aconseguir que fos alliberada. El seu fill Luis buscava fotografies a casa per acompanyar els articles que publicaven els diaris. D'adolescent va voler tornar a Xile i es va enamorar del país, “em va agafar el virus de la pàtria”. A la terra dels seus pares va viure fins als 22 anys, quan va decidir que acabaria els seus estudis de Psicologia a París. I va ser a la gran metròpolis francesa que el 1998 va conèixer la seva dona, xilena com ell. Va ser un amor marcat pel passat: van coincidir per primera vegada durant una manifestació davant l’ambaixada del Regne Unit a França, per exigir l’extradició de Pinochet —llavors a Londres— a Espanya.

Va ser la seva parella la que va marcar el nou destí de Córdova. “Ella no volia viure a París i a Barcelona teníem molts amics xilens. Ens vam mudar el 2006. Ara ja se n’han anat la majoria, la crisi econòmica del 2008 va passar factura”. El 2009 va començar a treballar com a educador i mediador social a Ciutat Meridiana, un dels barris amb renda per càpita més baixa i oblidats de Barcelona. Avui coordina aquest pla de prevenció i seguretat ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona, i que els veïns descrivien en un reportatge d’EL PAÍS com un factor fonamental de millora de la convivència.

Vida a la ‘banlieu’

“A França jo vivia a Bobigny, un municipi de la perifèria de París molt conflictiu i amb molta barreja d'orígens. A la meva classe de l’escola, per exemple, només hi havia tres francesos”, recorda Córdova, i compara la seva experiència a la banlieue amb La haine pel·lícula de culte que retrata una joventut marcada per la violència i la marginació als suburbis de la capital francesa de la dècada dels noranta. Aquells anys de Córdova a Bobigny van ser determinants per treballar a Ciutat Meridiana: “Allà vaig aprendre a anar de cara, a ser de veritat, a respectar l’altre i no generar expectatives, no prometre res”.

El més dur de mudar-se a Barcelona, segons Córdova, va ser constatar que França i Espanya no són el mateix: “Aquí tot és més tronat”. La primera sensació d’això, diu, va ser la seva primera feina, en un centre de menors tutelats: era ell i no un psiquiatre qui administrava els medicaments als joves amb problemes de salut mental. Les coses han canviat, afirma, però a pitjor. “Hi va haver un moment, a començaments d’aquest segle, en què Barcelona estava molt de moda, en l'època de les vaques grasses. El que jo veig ara és una tercermundització”, opina Córdova. I el seu país natal, afegeix, té un avantatge en moments de crisi: “Els pobres aquí pateixen solitud; el pobre xilè, en canvi, no es queda sol”.