El poder de la ciutadania

“La millor vacuna contra els discursos de l’odi”, així ha definit Pablo Iglesias l’ingrés mínim vital que ha aprovat el Parlament espanyol. Ha obtingut una majoria aclaparadora (només Vox se n’ha desmarcat amb la seva abstenció) però no sembla que pugui aplacar l’odi. La brega va continuar instal·lada al Congrés sense que els nivells d’agressivitat baixessin. De tot plegat es dedueixen dues coses: que l’oposició pot quedar encallada en l’esperpent, incapaç de donar contingut als seus discursos més enllà dels estirabots. I que l’opinió de la ciutadania encara compta i aquesta hauria de ser-ne conscient perquè és la seva força principal.

Per a la dreta era un maldecap entregar el vot a una iniciativa liderada per Pablo Iglesias, que ve del programa de Podem i que figura en els documents del pacte de coalició. I, malgrat tot, el PP ha votat a favor de la “paguita”, com alguns l’anomenen en una lamentable burla que adverteix de la incapacitat de posar-se a la pell dels qui no en tenen ni per menjar ni per pagar el lloguer. És l’eco d’una ideologia meritocràtica que converteix els perdedors en culpables de la seva sort i que és incapaç de reconèixer que els èxits en la vida tenen molt a veure amb l’atzar, començant per una cosa que ningú ha pogut escollir: el lloc on neix. Alguns sembla que creguin que fins i tot és mèrit seu que els seus pares els portessin al món.

El PP ha votat a favor de l’ingrés mínim vital (que queda molt lluny de la renda bàsica) per por de la reacció ciutadana. En una societat que està elaborant el trauma d’haver patit un cop inesperat que ha despertat temors profunds i en un moment en què la pandèmia ha donat visibilitat a sectors condemnats a la marginalitat (alguns d’ells –com, per exemple, els cuidadors de persones o els riders de la distribució– fins i tot han aparegut al bloc dels serveis essencials), el menyspreu als sectors socials més vulnerables no pot ser ben rebut per uns ciutadans que, en la desescalada, lluiten per espolsar-se la por.

"Cal actualitzar el dret a la vida digna: a l’assistència sanitària, però també educativa, laboral i habitacional. I aquí els mercats no hi arriben"

La ciutadania té poder, fins i tot per fer empassar-se un gripau polític a una dreta fora de si. I és una bona notícia a l’hora d’abordar la reconstrucció. Perquè en una crisi imposada per una emergència sanitària no n’hi ha prou per a la recuperació seguir el manual de l’ordre vigent: creixement i inversió. Com diu Bruno Latour, no ens podem quedar atrapats en “aquest resum simplificat de les formes de vida” que és l’economia. Cal ajudar les empreses en dificultats, per descomptat, però cal atendre els milions de persones que s’han quedat gairebé sense res i que tenen un horitzó laboral molt precari, i cal exigir als guanyadors d’aquesta crisi –aquests poders del nou feudalisme capitalista que estan per sobre de tot i de tots- que mirin cap avall. Reprendre l’acceleració exponencial després de la gran aturada només pot fer que les bretxes socials augmentin: si el 2008 les classes mitjanes es van dividir en dos, ara una bona part dels que llavors van quedar més malparats, s’enfonsen definitivament.

La reconstrucció no només és el rellançament dels sectors econòmics més afectats, sinó també el retorn a les polítiques públiques amb especial atenció a aquells territoris en els quals la lògica dels mercats és ineficient, tret per als qui creuen que és inevitable condemnar una part de la ciutadania a la marginalitat. És a dir, cal actualitzar el dret a la vida digna: a l’assistència sanitària, però també educativa, laboral i habitacional. I aquí els mercats no hi arriben, més aviat tot el contrari, com s’ha vist, per exemple, amb els efectes destructius dels fons voltor en habitatges o en residències per a la gent gran. Del fet que la ciutadania sigui capaç d’apostar per una opinió favorable a les polítiques que aquestes urgències reclamen i, per tant, que els partits entenguin que el que se’n desmarqui perd, és del que dependrà el to de la reconstrucció.

La dreta reaccionària apel·la a les fabulacions patriòtiques com a marc transcendental per a la servitud, però aquest joc té el seu límit. Per això el PP i Vox s’escarrassen a forçar una crisi política abans que la gent s’adoni de l’engany que conté la seva proposta: assegurar que tot continuï igual que abans de la pandèmia.