L’altre virus

Quan vivia a Anglaterra, un país que admiro molt, m’allotjava en una residència d’estudiants. Un vespre, tornant a la meva habitació, vaig veure que m’havien enganxat a la porta un cartell amb un insult bastant salvatge. Deia: “Greasy fucking dago”. Dago és el nom despectiu que els racistes anglesos apliquen a qualsevol espanyol, i els dos adjectius inicials es poden traduir per “greixós” i “malparit”. Com que això només podia venir d’un nacionalista malalt (i perdoneu la redundància), no em va afectar gens i ni tan sols vaig arrancar el paper de la porta. Ho va fer algú altre, perquè l’endemà ja no hi era. En canvi sí que vaig saber, per atzar, qui me l’hi havia enganxat. Mirant, des del pati, a la finestra de la seva habitació, s’hi veia una immensa bandera anglesa que cobria tot un pany de paret. No ens coneixíem de res. Un dia ens vam creuar i li vaig dedicar un somriure sorneguer d’indiferència.

Les persones que no som patriotes i ens sentim incòmodes amb les banderes i els himnes nacionals no podem sinó considerar que els polítics independentistes d’aquí estan tan malalts com ho estava aquell noi anglès. Tenen el virus del nacionalisme. En són portadors i el propaguen. L’essència dels nacionalistes és la de considerar-se millors que els que han nascut a l’altra banda d’una frontera, sigui la que sigui. I això, a la curta o a la llarga, vol dir conflicte.

La naturalesa humana, això que Josep Pla anomenava “mal de la mateixa bèstia”, ha inventat insults d’aquest tipus a tot arreu: a més a més de dago, tenim méteques, pieds noirs, perros catalanes, xarnegos, gavatxos, sudacas, etc. El nacionalisme, com el patriotisme (que, com va dir Samuel Johnson, és l’últim refugi dels canalles), és també una malaltia dels ignorants que no són canalles. Però el que més em demostra que la condició humana no té solució és que, entre els nacionalistes de tot arreu, hi hagi tants pallussos cultivats, gent que ha tingut l’oportunitat d’accedir a la cultura i, en lloc de rebre’n els valors, cau en aquest patètic refugi. Això em fa estar segur que, pel que fa a erradicar el virus del nacionalisme, no hi ha cap esperança.

Mentrestant, però, en Torra s’apuja la jubilació (després d’haver-se apujat el sou dues vegades i cobrar més que Pedro Sánchez). Els independentistes que tenen el poder aquí, a més a més de malalts, són lladres; han après bé les lliçons d’en Pujol. Però aquests es mereixen alguna cosa més dràstica que un somriure sorneguer d’indiferència.