“Un dels errors ha estat no tenir equips de vigilància epidemiològica potents”

El coronavirus va sorprendre fins i tot els experts més prudents. Toni Trilla (Barcelona, 63 anys), cap de Medicina Preventiva de l'Hospital Clínic de Barcelona i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, també va pensar, davant d'aquells primers infectats a la Xina, que es podrien controlar els casos importats. Desconeixien, llavors, els casos asimptomàtics i la seva capacitat de contagi. Tampoc no va ajudar a aturar el cop disposar d'uns equips de salut pública sota mínims.

La prudència en les paraules de Trilla, que també és assessor científic del Govern central en aquesta crisi, s'ha accentuat encara més. Aquest virus ja ha causat massa estralls perquè ens en refiem i abaixem la guàrdia.

Pregunta. En una entrevista a EL PAÍS al gener deia que l'escenari menys probable és que el virus saltés de la Xina i hi hagués transmissió comunitària en altres països. Què ha passat?

Resposta. En aquell moment, la informació que teníem i que arribava de la Xina feia pensar que el virus no tenia una transmissió gaire fàcil, no sabíem res de la transmissió d'asimptomàtics i tot feia pensar que la Xina havia tancat i havia controlat l'epidèmia en origen. Això probablement és cert, però també és cert que moltes persones van sortir abans que se sabés que allò era una epidèmia. I aquestes persones van anar escampant el virus a poc a poc pel món. Potser hi havia moltes persones amb pocs o cap símptoma. El radar epidemiològic i de salut pública va passar per sobre molts casos sense detectar-los i, a partir d'aquell moment, per la densitat de població i l'onada inicial, es va produir un incendi enorme que ens va agafar desprevinguts.

P. Per què va fallar el radar epidemiològic?

R. Jo crec que és una barreja de diversos factors. La majoria de les agències de salut pública es van limitar a aplicar les recomanacions que marcaven les autoritats sanitàries internacionals, com l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Però aquella informació era errònia: no calia que un pacient vingués de la Xina [per fer-se proves] en aquell moment, perquè ja teníem casos aquí. D'altra banda, els serveis de salut pública tenen capacitat per detectar alguns casos, però quan augmenten, com que aquests serveis sempre han estat menystinguts pel sistema sanitari, no tenen capacitat per detectar, seguir, aïllar i posar en quarantena un nombre elevat de casos. Crec que s'haurien vist desbordats en qualsevol moment i els hauria costat prendre una decisió de saltar-se els protocols i deixar fer proves a més gent. Un dels grans errors va ser no tenir equips de vigilància epidemiològica potents i el fet de no tenir certa flexibilitat a l'hora de fer proves. Es va fer malament? Jo crec que es va fer d'acord amb les recomanacions. Ens ha agafat desprevinguts, la informació original s'ha anat adaptant amb el temps. Si haguéssim sabut com funcionava s'hauria d’haver actuat clarament d'una altra manera respecte a la vigilància epidemiològica, però només vèiem el 5% o el 10% i, com que anàvem a les palpentes, ens van equivocar.

P. En quin moment som ara?

R. Hem superat la fase inicial. Estem baixant i potser hi pot haver algun repunt a mesura que desescalem, però també estem augmentant la capacitat de diagnòstic. Hi ha risc que es descontroli i hi hagi cadenes de transmissió comunitària, però ho hem d’evitar.

P. Estem fent bé la desescalada?

R. No hi ha receptes clares per fer la desescalada. Aquí cadascú s'hi intenta adaptar. Crec que s'han salvat vides amb les mesures de confinament i, a partir d'aquí, els governs donen les instruccions. Si les fem malament, és responsabilitat nostra. I aquí el crit d'atenció és: si faig les coses malament puc infectar els altres, això és un risc inacceptable.

P. Què suposa que només un 5% de la població s'hagi encomanat?

R. La bona notícia és que hi ha molt poca gent infectada, però també és una mala notícia: el 95% hi continua sent susceptible, aparentment, i es pot infectar; estem lluny d'apropar-nos a nivells d'immunitat.

P. Per què la pandèmia s'ha comportat de manera tan diferent a Portugal i a Espanya?

R. Són diferències molt clares. Portugal va veure venir l'onada aclaparadora amb una mica més de temps, no va patir aquesta entrada massiva de casos que hi va haver a Madrid i a Barcelona i va reaccionar més ràpid optant per l'estratègia del tancament. A més, ells tenien clar que la seva realitat de sistema sanitari no aguantaria un embat tan important i l'única solució era evitar els contagis. Han tingut pocs casos i morts, però la densitat de població de Portugal no és comparable a moltes de les ciutats que s'han vist afectades.

P. Alguns actors empresarials parlen d'una mort econòmica. Això és pitjor que la pandèmia?

R. És una pregunta incontestable. Evidentment, el país no pot continuar paralitzat econòmicament i les conseqüències negatives d'una paràlisi econòmica no s'han de menystenir. La condició que més ha afectat la salut dels espanyols és quedar-se a l'atur i podríem tornar a aquesta situació si això s’allarga. A l'altre costat de la balança hi ha les conseqüències per a la salut. Tots hem de veure com s'alleugereix la balança als dos costats.

P. Com es podran obrir fronteres aquest estiu?

R. Cal considerar la situació sanitària al país d'origen i al país de destí. Després es pot intentar ajudar mitjançant proves de detecció. No ho tinc gaire clar. Es tracta d'acceptar el risc d'anar a un lloc on la malaltia està relativament controlada i el risc per al receptor d'acceptar gent de llocs on la malaltia està prou controlada. Hauríem de garantir un control dels possibles casos i una sèrie de mesures de distanciament que faran que sigui complicat viatjar aquest estiu.

P. Té por que torni el virus a la tardor?

R. Tinc por de demà passat. La sensació d'incertesa és tan greu que ara tinc dosis extra de prudència. Tot fa pensar que, si tot va bé, potser tindrem una mica de treva fins després de l'estiu i podem pensar que, per les condicions d'altres coronavirus, després de l'estiu, a la tardor, torni a aparèixer un repunt en el nombre de casos. El meu temor està condicionat per si serem capaços de detectar-lo i prendre mesures a temps perquè no s'estengui.

P. Els serveis de salut pública estan preparats per a un rebrot?

R. Mai no han estat especialment preparats per a situacions que es trobin en el dia a dia. No tenen prou dotació ni prou personal qualificat en molts dels nivells que ho requerien i tenen sistemes d'informació millorables. Aquesta era la realitat abans de la pandèmia i el que ha fet aquesta crisi sanitària és posar-ho més de manifest. Cal invertir més en atenció primària i salut pública. La salut pública continua sent una baula molt feble que cal reforçar sí o sí sense esperar gaire més.

P. Serà perillosa la tornada a l'escola al setembre?

R. És un tema important que s'està debatent. Ara no hi ha prou evidència per garantir que no hi haurà risc de contagi i que els nens estaran segurs. Sí que és veritat que emmalalteixen menys, però el dilema és quin paper juguen en la transmissió. A l'altre costat de la balança hi ha el dilema que els nens han de tornar a l'escola i veure els seus amics. Haurem de tenir paciència per prendre una decisió que esperem que sigui l'encertada.

P. Quan tornarem a abraçar-nos?

R. Espero que no tardem gaire. No sé si ho podrem fer aquest estiu. Serà una mena d'abraçada curta i ràpida. Ens tornarem a abraçar, segur. No sé si trigarem un, dos o tres mesos i tampoc sé si en algun moment ens haurem de deixar d'abraçar durant uns dies, però som una societat de contacte. Resultarà difícil perdre el contacte.