I el virus disposa

La força de la covid-19 ho pot tot. És com si el seu poder omnipresent dominés el món i res no es mogués sense el seu permís. I ja veiem que la pandèmia concedeix poques llicències. Tot i així, quan ens despertem ens adonarem que el dinosaure encara hi és. Com en el conte de Monterroso.

Continuen les guerres de Síria i el Iemen, però amb prou feines hi parem atenció. La immigració pugna per fer-se un lloc, i que sigui humanitari, però l'hem tapat. Nicolás Maduro ha emmudit però no ha desaparegut i les tendències totalitàries a Hongria i Polònia ni tan sols requereixen els advertiments de la Unió Europea. I com assenyala Bernard-Henri Lévy sobre el mes d’abril robat per la por i l’estadística, la deforestació de l’Amazones manté la seva amenaça i la lluita contra el canvi climàtic, tot i que beneficiada localment i puntualment per la baixa intensitat de la contaminació a causa de l’aturada de l’activitat, encara és una prioritat per més que l’haguem aparcat. Un buit, aquest, que serveix perquè les posicions més radicals aprofitin per promocionar les seves propostes de cara al món de l’endemà, que a vegades s’assembla massa al món d’ahir. Aquell que Stefan Zweig va rememorar relatant els seus records perquè “només allò que jo vull conservar té dret a ser conservat pels altres”.

Era temps d’entreguerres. Etapa en la qual els qui havien d’advertir del perill que es gestava a Europa van optar per relativitzar-lo, mirar cap a una altra banda, divertir-se i aprofitar fins a l’últim glop de la seva exigua llibertat. Tot plegat va acabar en una hecatombe, i de fet ara hauríem d’estar commemorant el 75è aniversari del seu final. Però el coronavirus també ho ha silenciat. Llàstima. Perquè si bé és cert que no ha passat res en tot aquest temps tan important, dramàtic, torbador i transcendent com l’actual sacsejada, i que la paraula més repetida ha tornat a ser “guerra”, hauríem albirar l’horitzó aprenent la lliçó del que va suposar l’aplicació de l’economia de mercat i de l’Estat del benestar que tant van contribuir al triomf i a la consolidació de la democràcia. Ara que un maleït virus ens insta a repensar-la. Ja es veurà si en serem capaços o si, com en anteriors ocasions, tot quedarà en un brindis per les bones intencions. O sigui, foc d'encenalls.

És indiscutible que els qui van construir el model de societat que tant ha afavorit a tants durant tant de temps s’havien treballat una autoritat moral que els va facilitar l’ascendent que els nostres actuals governants no tenen. Un aspecte que té el seu revers. Les seves ànsies de poder, canalitzades a través de permanents tàctiques electorals i constants martingales polítiques, els indueixen a pensar que tampoc han de respectar-nos. Al final, amb qualsevol explicació que passi per responsabilitzar el contrari creuen que n'hi ha prou per sortir del fangar on s’han ficat. Ja hi haurà els assessors per trobar-los una frase apropiada, un estirabot o un eslògan impactant que els companys de partit repetiran com una lletania fins que se l’acabin creient. En els freqüents discursos públics d’aquestes setmanes tenim la creu de la moneda. En el comportament ciutadà, la cara. Exemplar com pocs podien sospitar perquè la por ha dominat la situació. Un temor físic que ha coartat qualsevol reacció psíquica. Un acriticisme galopant que ha permès controls de legitimitat dubtosa, l’acatament d’un marc legal discutit i algun indici d’abús de poder de condició uniformada. Perquè per sobre de tot això es projectava el pànic cap a allò desconegut afavorit per la sinceritat científica que emulava aquell "només sé que no sé res".

Per això, oberta l'aixeta del desconfinament, en alguns casos les ànsies de llibertat després de dos mesos de tancament han pogut més que el control de les reaccions. I les imatges han quedat per a la preocupació i la denúncia. Ens hauríem de preguntar, malgrat tot, si no han estat també el resultat de les múltiples contradiccions que durant aquestes setmanes han sorgit en experts, polítics i aficionats. Alteracions constants de criteris que han arribat a la ciutadania amb la immediatesa de la notícia i l’estupor del desconcert. Des de l’eficàcia real de guants i mascaretes als possibles remeis provisionals, estudis per detectar-los i investigacions per aconseguir-los. I tot plegat, passant per les permanents revisions de diagnòstics, les mesures adoptades i les constants rectificacions. Han arribat fins a tal punt que l’imaginari col·lectiu ha optat per establir els seus propis codis a partir dels quals s’han censurat conductes i denunciat accions que cap norma havia prohibit. A aquestes altures ja tant se val que l’únic que no s’ha discutit hagi estat la necessitat de mantenir la distància física i la higiene personal. I que tota la resta estigui qüestionada. Fins que arribi el dia que continuar a casa sigui inassumible i ens instin a córrer el risc del qual fins ara ens han volgut preservar. A vegades, infantilment.