Una dècada de retallades agreuja l’impacte del virus a les residències

Les residències de gent gran comencen a deixar enrere el pitjor moment, ara que hi ha més proves diagnòstiques, reforç de personal i més equips de protecció. No obstant això, les cicatrius que ha deixat el coronavirus en aquests centres són profundes. Entre positius confirmats i sospitosos ja hi ha més de 30.000 contagiats, la meitat dels avis en residències. Després de 2.814 morts, patronals, sindicats i familiars demanen repensar un model marcat per la falta de finançament públic i l'entrada d'empreses amb ànim de lucre que han ajustat els costos i el servei.

El 12 de març es van prohibir les visites de familiars, pocs dies després es van tancar els centres de dia i va començar un confinament llarg, marcat per la vulnerabilitat dels residents i el ràpid avanç del virus quan entra en una residència. Tots els centres van patir la falta d'equips de protecció individual i les consegüents baixes dels treballadors contagiats. També han assistit tots a la resposta política del Govern, que va trigar gairebé un mes a traspassar la gestió d'Afers Socials a Salut. Alguns centres es van avançar a les recomanacions de la Generalitat i van aplicar abans les mesures d'higiene i protecció cosa que els estan permetent passar el confinament sense casos de contagi. D'altres, com el centre geriàtric de Lleida, van optar per confinar els treballadors amb els avis i minimitzar el risc. Però a moltes altres residències va dominar el caos, la improvisació i la llei del silenci per evitar crítiques davant la por que els centres perdessin reputació.

Això va ser el que va passar a la residència Ca n’Amell de Premià de Mar, gestionada per Domus Vi (el grup privat que més places opera a Espanya). L'alcalde, Miquel Àngel Méndez, encara no s'ho pot creure: “No podíem parlar amb ells, ni nosaltres ni les famílies. Finalment, Salut va donar l'ordre als metges d'atenció primària perquè entressin al centre. Com que el director s'hi resistia, vaig haver de dir-li que si no, els metges entrarien amb la policia”. El centre, que ha registrat almenys 48 morts dels 209 residents, és un dels 10 en els quals la Generalitat ha intervingut la gestió.

Darrere del que ha passat en centres com aquest hi ha dos elements que ja existien, però que el coronavirus ha destapat. D'una banda, la precarietat de mitjans que les famílies feia temps que denunciaven ha esclatat, i és l'altra cara d'una dècada d'infrafinançament en el sector, que a diferència del sanitari o l'educatiu, no ha aconseguit revertir les retallades. De l'altra, la crisi ha revelat la falta de control d'un servei públic en residències que gestionen empreses privades amb ànim de lucre. Segons sindicats i experts, la pandèmia convida a un canvi de model: de les residències que volien assemblar-se a hotels i que han estat un negoci per a empreses privades, a centres amb més control públic i coordinats amb l'àmbit sanitari.

A Catalunya hi ha 64.093 places de residència. I la llista d'espera és de 19.734 persones. “Qui ha invertit més en aquest sector en els últims anys són les empreses mercantils, perquè no s'han fet inversions públiques. Els marges de benefici són molt baixos, però molt estables, perquè gairebé mai tens places buides”, explica Cinta Pascual, presidenta de la patronal ACRA. El mapa de les residències d'iniciativa privada ha canviat, i ha passat de tenir una majoria d'iniciatives sense ànim de lucre, al fet que la proporció fos de 30-70 respecte a les que tenen ànim de lucre, segons la Confederació Empresarial del Tercer Sector. També ha canviat el perfil de l'usuari: cada vegada amb edat més avançada, i cada vegada amb més dependència, fruit que les famílies aguanten tant com poden fins a haver de pagar una plaça. El preu d'una plaça pública de grau tres de dependència, el màxim, és de 1.869,41 euros al mes, i la prestació del Govern va de 833 euros a 426 segons la situació de la família. La Generalitat explica que assumeix el 88% d'aquest finançament quan només li correspon el 50%, segons la llei de dependència.

Pascual afirma que el finançament ha estat insuficient durant l'última dècada: les tarifes anuals que paga la Generalitat s'han mantingut pràcticament congelades. La tarifa per a les places de grau tres (les que més han augmentat), és la mateixa que el 2009, mentre que els costos per mantenir-les han crescut. La partida dels pressupostos destinada a l'atenció de les persones grans també s'ha mantingut estable, i només amb els pressupostos aprovats divendres registra un augment.

“Si no milloren les tarifes, no poden millorar els salaris. Hem arribat sense múscul a aquesta pandèmia”, exposa Pascual. Davant de l'emergència hi ha treballadors com la Yolanda, que prefereix no dir a quin centre treballa. S'ha confinat amb nou avis aïllats. “L'esforç mental i físic és brutal. Ho estem donant tot i encara avui estan faltant equips de protecció i ens falta personal”. Cobra 1.150 euros pel torn de nit, comptant extres i festius treballats. Molts treballadors estan per sota d'aquesta xifra i han de combinar diverses feines per arribar a final de mes. “Ja ens han dit que quan això passi, en haver-se quedat sense avis ni ingressos, faran fora molta gent”, afegeix. “Era una olla de pressió que estava a punt de petar. És el que passa quan tens un sector privatitzat i poc professionalitzat”, afirma Josep Martínez, de CCOO, que explica que en alguns centres falten materials i els treballadors han de rentar-se la indumentària a casa. Per canviar el model, afegeix, s'han de crear més places públiques, revisar les ràtios i el conveni, i augmentar les inspeccions.

En el debat sobre el model de gestió ressonen les queixes de cinc residències que el 2017 van descobrir que les empreses gestores havien guanyat els concursos amb baixes temeràries. La Generalitat va canviar llavors els criteris, en què prevalia més el preu que la qualitat. “El sector ha canviat molt, i les residències sense ànim de lucre volem mantenir l'estructura de la llar, quan cada vegada hi ha més necessitats de dependència. A les grans empreses els surten més els números”, explica Assumpció Ros, vicepresidenta de Feate, que representa les entitats sense ànim de lucre. “Quan tot això passi, haurem de parlar molt del model”, afegeix: “Els serveis a les persones no poden ser un negoci”.