El català, del pati al balcó

Massa temps fa que no es parla del català a l’escola. Un mes de confinament en què els nens i adolescents han estat tancats a casa més que els gossos ha fet que qüestions freqüents i controvertides de l’opinió pública com són la immersió lingüística i el català del pati hagin desaparegut. I els lingüistes, lògicament, hem adreçat el focus del nostre interès més aviat cap a les novetats lèxiques aportades per la pandèmia, que ja hem vist que han estat moltes, o bé cap a la profusió del llenguatge bèl·lic, que no vol sinó —permeti-se’m l’acudit— mantenir ben alta la moral de la tropa.

El confinament de la canalla ja ha dut alguns a alertar de conseqüències negatives en el pla psicològic, una conclusió per a la qual no cal ser especialista. I també es teoritza sobre els efectes en les relacions entre pares i fills, en tant que el tancament a casa està servint perquè uns i altres recuperin el temps que l’apressament del dia a dia ens manlleva. El que no era previsible, en qualsevol cas, és que el confinament tingués efectes en la llengua de les criatures, una circumstància que, per a sorpresa de pares i mares, ja s’expressa a les xarxes socials.

Aquí cal afegir context. És prou sabut que, malgrat la immersió lingüística, la llengua d’intercanvi interpersonal entre els alumnes catalans, especialment a les zones urbanes, és el castellà, i singularment això s’ha simbolitzat en el pati de l’escola. Fins i tot un estudi recent de Plataforma per la Llengua —aquell que els crítics van interpretar com una forma d’espionatge— quantificava l’ús del català a les zones urbanes (dividides en tres grups: més de 200.000 habitants, entre 200.000 i 100.000 i menys de 100.000) en un 35% per a l’escola primària, un 14,6% per a secundària, i una mitjana del 24,3%. És a dir, només una de cada quatre converses informals als centres escolars és en català.

A banda dels efectes sociolingüístics que pot tenir, a la llarga, una pràctica tan desigual del bilingüisme, el que no es qüestiona és la pèrdua de qualitat del codi que comporta l’intercanvi habitual en una altra llengua, o bé en una alternança indistinta que, a més, com hem vist és desigual. I l’efecte en el codi és devastador, tal com va alertar al seu dia Joan Solà i com insisteixen avui dia lingüistes com Pau Vidal, que adverteix de la degradació d’estructures a causa de la interferència del castellà i lamenta que, quan hi hagi les eines per salvar la llengua, el que potser no tindrem serà llengua.

¿Què passa, doncs, quan tanques totes les criatures a casa i les forces a interactuar lingüísticament només amb pares i germans, i a tot estirar amb avis per mitjà d’una simpàtica videotrucada, i en lloc de sortir al pati de l’escola els permets de sortir només al balcó de casa? En parlava fa uns dies a Twitter el cantant Guillamino, que després de despatxar les conseqüències negatives del confinament amb nens, n’apunta una de positiva (ell, a més, ho destaca amb majúscules): “Pronoms febles recuperats gairebé en la seva totalitat -ho-hi-en-n’hi”, tot enllaçant-hi però un altre tuit prudent: “Batalla guanyada (temporalment)”. No va trigar gaire a respondre el poeta i rapsode Josep Pedrals, atent a les interaccions entre fills (“Aquí ja es corregeixen l’un a l’altre!”), ni tampoc el traductor Miquel Cabal Guarro, conscient però que potser fa feina debades (“Aquí encara brego amb els pronoms. [...] A l’octubre tot tornarà a ser un drama”). També tocava el tema l’escriptor Adrià Pujol Cruells, que llançava un hipotètic diàleg domèstic sobre la qüestió: “—Papa, juguem en castellà? —Sí. —És que tants dies sense escola se m’ha tret”.

Si el pati és l’espai de l’intercanvi lliure, el balcó és l’espai entotsolat; dels crits i les corredisses a la limitació de l’espai amb barrots i vigilància adulta. Potser el confinament actuarà d’element corrector de molts alumnes, sobretot catalanoparlants, que tot d’una parlaran un català millor per l’esmena parental. Celebrem-ho. Però també convé preguntar-se quin català parlaran aquells escolars que no el fan servir gaire, o que només el parlen amb el mestre. Potser en acabat valorarem en la justa mesura el paper de l’escola en la difusió de la llengua, perquè no són pocs els alumnes que deuen haver perdut l’únic seu context catalanoparlant.