La ficció esdevé cruel

Ni el coronavirus ha aconseguit acabar amb la ficció. No és fàcil abandonar la comèdia després de deu anys d’actuacions aclamades pel públic. I encara menys quan és el públic mateix el primer que prefereix mantenir-se en la credulitat, tot i haver vist la tramoia ben nua i haver-se assabentat de la veritat de les mentides directament de la boca d’un dels actors, com és l’exconsellera Clara Ponsatí.

No ho vol el públic i no són capaços de fer-ho els actors de la farsa. Uns per rigidesa ideològica, d’altres per manca de coratge, i tots, al cap i a la fi, per la seva humana i miserable condició, és a dir, pels interessos i beneficis vinculats a l’exercici del poder, per petit i menyspreat que sigui.

El fet és que hem passat d’un govern desgastat i obsolet, pretesament resistent i rebel, que feia fàstics de l’autonomia i era incapaç d’actuar com un executiu efectiu, a un altre que pretén governar i legitimar-se per l’acció, sovint amb exagerada gesticulació, per tal que ens el creguem i creguem a més que ho fa millor i amb més resolució que ningú, quan la realitat sencera, vista la degradació de la sanitat catalana o la catàstrofe de les residències d’avis, a més de la pèssima gestió del doble confinament de la conca d’Òdena, ens diu exactament el contrari.

Aquest és l’efecte de l’arribada tràgica de la pandèmia. Després de fracassar en el procés independentista i d’exigir un diàleg impossible sobre el dret a l’autodeterminació i l’amnistia, Torra ha fet un pas més endavant dins la ficció, amb la peculiaritat que ara s’estalvia el desgastat vocabulari independentista, amb les seves apel·lacions al Consell de la República o la unilateralitat, sense que hagi minvat en canvi la confrontació i la radicalitat retòrica d’oposició a l’Estat, al ‘Gobierno de España’ (sic), a la monarquia o a la constitució.

És una oportunitat perduda, una més. En un moment tan greu i difícil, en lloc de buscar l’entesa, no a Madrid, sinó a Barcelona, i de recuperar el sentit de la responsabilitat respecte a la democràcia i a la governabilitat, el govern de Torra persisteix en la política polaritzadora i divisiva. De cara a Madrid, eixamplant la distància amb Pedro Sánchez, fins a alinear-se en posicions sinèrgiques amb les de Pablo Casado i de Vox. De cara a Catalunya, persistint en la divisió i la ofensa als catalans que no són del seu parer, amb un grau més de manipulació de les institucions i dels mitjans de comunicació que encara no havíem vist, tot i que crèiem que ja ho havíem vist tot.

Allò que ha demanat el director general de l’Organització Mundial de la Salud, Tedros Adhanom Ghebreyesus, “posar la política en quarantena”, és el que no han volgut fer Torra ni Casado. Conscients de la dificultat de gestionar una crisi tan destructiva, especialment pel balanç que ens espera en vides humanes, però també en llocs de treball, empreses i sectors econòmics sencers que es troben a punt de desaparèixer, cap dels dos dirigents ha pogut sostreure’s a la temptació de treure’n profit per als seus interessos particulars. L’un, per mantenir-se encara una estona més en el poder, esbotzant de passada les expectatives d’hegemonia d’Esquerra. L’altre, per disposar-se, seguint les indicacions de l’aznarisme retornat, a recuperar el poder per a la dreta a qualsevol preu.

Gebreyesus ha pronunciat a més la paraula maleïda. “Si no hi ha unitat, hi haurà més bosses de cadàvers als seus països. Al virus només se’l pot vèncer des de la unitat i si deixem de fer política amb ell”. Sense un front comú contra el virus, tot serà més difícil: els confinaments, la disciplina social i, sobretot, la recuperació. I això es comptabilitzarà en infectats i al final en víctimes mortals. No sentirem aquí entre nosaltres, ni a Madrid ni a Barcelona, un discurs com el del cap de l’oposició a Portugal, el conservador Rui Rio: “Senyor primer ministre, compti amb la col·laboració del PSD. En tot el que nosaltres podem, ajudarem. Li desitjo coratge, nervis d’acer i molta sort. Perquè la seva sort és la nostra sort”.

Això no té gaire importància per als conservadors espanyols, poc acostumats a exigir-se a si mateixos el que exigeixen als altres. La seva idea d’unitat només pot tenir un significat: unir-se a les seves polítiques. Espanya són ells. És la seva propietat privada. No n’hi ha d’altre. El mateix pensa Quim Torra. A ningú li va tan bé el concepte reduccionista i uniformista de l’espanyolisme conservador. La única unitat que concep és la de les forces independentistes. El poble català unit vol dir separat de la meitat de la Catalunya que no és independentista i naturalment de la resta del espanyols.

Res expressa millor la talla d’aquest govern com les baralles per espolsar-se les responsabilitats del desastre de les residències de gent gran o l’arrogància amb què es prescindeix de la Unitat Militar d’Emergència i s’amaguen les seves actuacions a petició de nombrosos municipis catalans. El coronavirus no ha acabat amb la ficció, però ha obligat a un canvi de guió encara més inversemblant que el que ja coneixíem. Mai havien estat tan estesos i eren tan sòlids els dubtes sobre les capacitats del govern i especialment del seu president, un polític atípic amb vocació confessada de militant i agitador nacionalista i nul·la disposició a governar que pretén presentar-se ara com un gestor exigent i responsable enfront de la pandèmia. Amb uns espectadors confinats i atemorits, molts d’ells vulnerables, la ficció ha virat en una farsa cruel, sense compassió.