Quim Torra: el viatge d’un home gris cap a la intransigència salvatge

“Acabes d’enfonsar Winterthur Asistencia en el mateix moment que neix”, diu amb sorna el 1997 el president del potent grup assegurador per a Espanya i Portugal, el llegendari Josep Cercós, al seu empleat. Aquest és Quim Torra, un dels tres advocats de la secretaria general, que dirigeix Frederic Boix. Passa que la presentació pública de la nova filial que acabava de protagonitzar aquest lletrat que estava en la trentena ha estat “monòtona, gris, avorrida”, rememora un dels seus col·legues.

Monòton i gris. Torra és una ombra dels seus caps en el món de l’assegurança. Dels seus herois polítics dels anys trenta, republicans i secessionistes, aquest univers minimalista en el qual habita mentalment. Del seu particular maître à penser, el periodista de llavors Eugeni Xammar, brillant i polèmic. De la seva mig cosina i cap d’Òmnium, la seductora activista sobtadament morta Muriel Casals, a la qual va dedicar una hagiografia encesa i mitòmana (Muriel Casals i la revolució dels somriures, Pòrtic, 2016). Del rocambolesc Carles Puigdemont, que el va designar per presidir la Generalitat, i de qui va prometre ser mer vicari a la terra de les coses tangibles.

És un lector d’ampli espectre i curiositat, un home culte, però no un intel·lectual, mai no va aspirar a construir ni un sistema ni un mètode ni una revisió de les falses veritats establertes. És un prolífic escrivent amb mitja dotzena de llibres publicats, però no un ideòleg. Sap moltes coses, però només practica una idea, solitària i exclusiva: l’obsessiu somni d’una Catalunya separada. És un catòlic practicant, però àcid i corrosiu amb els seus rivals. És un pertinaç activista en els turbulents cercles sobiranistes del segon decenni d’aquest segle: però no un líder, en tot cas per atzar efímer o sorprenent “carambola”, resumeix un company de fatigues. És un gran tímid, irascible en ocasions, “envermelleix” per tots dos motius, timidesa i ràbia continguda, descriu un company de feina. Conrea la ironia britànica, fins i tot sobre si mateix, aquesta virtut que ajuda a digerir tant fracàs i tan impenitent pulsió divisiva. Cortès i fins i tot encantador en la distància curta; inelàstic i ofensiu en l’esfera pública. Ningú millor que ell per qualificar-se: “Cada dia em sento més portat cap a la ribera de la intransigència més salvatge”, escriu (Honorables, cartes a la pàtria perduda, Gregal, 2011). És que potser no serà quan la mera intransigència s’eleva fins al que és salvatge l’instant en què entronca amb el fanatisme?

Ell  mateix es defineix com algú de “posat avorrit, de bleda i de poca cosa”

Potser perquè el seu perfil es forja de puntetes i perquè a diferència del coronel Francesc Macià —el fundador de la Generalitat contemporània— no té qui li escrigui, Quim Torra (de 57 anys), és el president més desconegut de la història contemporània, juntament amb Josep Irla, esforçat home de l’exili —veritable— de la postguerra. El gran públic amb prou feines sap de la seva història professional, com amb prou feines coneix la seva trajectòria vital abans del seu sonat aterratge en la política catalana... i a pesar seu, espanyola.

Burgesia rural

D’on ve? La família procedeix de Santa Coloma de Farners, a la Girona profunda. De Can Pau Ferrer: els avantpassats van ser ferrers. L’avi Josep Maria és “un home de la Lliga” regionalista d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, descriu el net a Honorables. Un d’“aquells propietaris rurals de quatre masies” i terrenys, de resar el rosari cada dia, ultrareligiosos i conservadors, que eren “senyors i amb tota naturalitat van exercir com a tals”, ufaneja el net. Però l’avi exhibeix més duresa en la qüestió territorial que un regionalista, va de patriota. S’exalta el 1909: “tot l’amor que sento per Catalunya, l’única pàtria meva... per la qual sento al pit un odi tan gran, diví, insaciable, cap als seus enemics”.

Joaquim, el pare, entra d’enginyer en una potent tèxtil, la SAFA (Societat Anònima de Fibres Artificials) i hi treballa de directiu tota la vida. S’instal·la a Blanes, la població costanera on funciona la fàbrica des de 1923, amb la seva dona, Carme, nascuda el 14 d’abril de 1931 (dia de la proclamació de la República), oportuna data per a la mitomania del seu fill més famós. Quim neix allà. Joaquim pare és molt llegit, s’embranca en la Bernat Metge, la mítica col·lecció de clàssics grecs i llatins en català promoguda pel mecenes Cambó, però també li entra el cuc de la política. Acaba en la Convergència de Jordi Pujol, per la qual serà elegit als noranta regidor de Santa Coloma i des de la qual s’anirà radicalitzant, aquesta marca de la casa.

Tenen quatre fills: Montserrat, Josep, Pere i Quim, el president. Montserrat és metgessa al poble d’origen. I Pere es va casar amb la ruda activista Rut Carandell, de Reagrupament —vella escissió d’Esquerra Reagrupament —vella escissió extrema d’Esquerra—, que va aspirar en va a liderar el partit republicà, i ha estat gran influencer de l’avui president. Després de les últimes municipals, totes dues protagonitzen un sonat escàndol a l’Ajuntament de Santa Coloma, en retirar el quadre oficial del germà, que presideix la sala de plens, en protesta pel pacte transversal que han protagonitzat postconvergents i socialistes. Els reputen d’enemics de la pàtria des de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aconseguiran per força revertir l’acord.

Jesuïtes a Barcelona

És un home culte, curiós, però no és un pensador, mai va aspirar a construir ni un mètode ni un sistema

Molt abans, quan Quim compleix 11 anys, els Torra es traslladen de Blanes a Barcelona. És la burgesia mitjana d’origen comarcal que “es barcelonitza”, amb pis a la zona alta, si bé a l’ombrívol carrer del Príncep d’Astúries. Amb els seus germans, s’educa al Sant Ignasi, l’escola dels jesuïtes de Sarrià, clàssic de la gent bé. Tots recorden avui que militava en el reduït nucli que “sempre parlava català”. El triangle encapçalat per Carles Boix, i completat per Ramon Mulleras, mort jove. Boix, avui professor de Ciències Polítiques a Princeton, serà animador del col·lectiu Wilson, d’intel·lectuals i economistes secessionistes però —paradoxa— cosmopolites. Participarà en el Consell Assessor per a la Transició Nacional d’Artur Mas a l’inici del procés. De jove, Boix és estrella i ideòleg de la colla escolar. I un dels alumnes més brillants de la classe, amb Víctor Moreno o Manuel Montobbio.

Al seu costat, Torra “no destacava”, compleix els estudis però “sense matar-se”, “no era genial però sí competent”, recorda un condeixeble. “Era molt tímid”, sense arribar a “apocat”: “un estudiant de bon nivell, encara que no gaire alt”, explica a Ideas el seu tutor de Llatí, l’ancià jesuïta Ignasi Vila. “Jo el deixava asseure’s a l’última fila de l’aula, reservada per a qui no esvalotés”, afegeix. I afloren obsessions estranyes, encara que inofensives, com resseguir amb l’índex, mentre camina, les línies rectes dels dibuixos incrustats a les parets dels passadissos de la immensa mola de l’escola, recorden d’altres, igual com alguns eviten trepitjar les creus formades per les juntures de les rajoles del terra. Per no destacar, no destaca ni tan sols en el que de gran serà la seva passió, escriure. Ni tan sols participa en el concurs literari Sant Jordi de l’escola.

Recala a la Universitat Autònoma (UAB) per estudiar Dret, aquesta carrera tan adequada quan “et falta una vocació definida”, ironitza un company de pupitre. Acaba de conèixer Carola Miró, que serà la seva dona. Passa que Quim és un jove “molt religiós, però sense exagerar, no un beat”, descriu un íntim de l’època. Freqüenta la Berchmans, l’antiga congregació mariana, on es conrea un cristianisme que “avui continuaria sent modern, ja que l’obediència contra la pròpia consciència allà no es conreava mai”, rememora amb nostàlgia per a aquest reportatge el més proper dels seus cunyats, Ignasi Miró.

I allà i a Sarrià, en l’últim curs escolar, el COU, coincideix amb Carola. S’enamoren. Es casen entre un bany d’amics al Balneari de Santa Coloma —sempre la crida de la terra— i gaudeixen de la vida. “Poca gent ha tingut la sort de viure una infantesa tan despreocupadament feliç com jo, fins al fet d’haver-la allargat fins als 28 anys”, reconeix Torra a  Ganivetades suïsses (editorial Símbol, 2007). Però amb certa sobrietat. Carola i ell es passegen per Europa: “Recordo un viatge amb bicicleta amb els amics, que en tenien molts, pels Països Baixos, ell muntava els àlbums i els reportatges, amb molta gràcia i sentit de l’humor,” desgrana el cunyat Ignasi. Tindran tres fills, Carola (27 anys), Guillem (25) i Hel·lena (23), que acabaran seguint els passos dels seus pares, apropant-se als Comitès de Defensa de la República (CDR), o integrant-s’hi, des del 2017. I alguns ensurts de salut, suportats amb discreció.

“Voler ser espanyol és cosubstancial a viure en un mal de cap permanent, no vull més migranyes”, escriu

Tant els Torra com els Miró són tribus benestants. Però l’estatus mitjà d’aquells brilla menys que el del patriciat urbà de diverses generacions representat per la família de la seva dona. Família nombrosa (Carola té cinc germans: Joan, Maria, el mateix Ignasi, Xavier i Georgina) amb residència al costat del Putxet, empresa històrica rendible —l’única fabricant de blondes de pastisseria, aquests mantellets encunyats de paper—, respectable torre/segona residència a Cabrils, al costat de les platges del Maresme barceloní, aficions a clubs esportius de categoria, com el Reial Club de Polo.

Encara que el pas del temps tot ho desgasta. També aquests benestars. I s’obren línies de fractura familiar a les volutes de les quals ell no és aliè. A la seva presa de possessió com a president el 17 de maig del 2018 només assisteixen dos germans de Carola, Joan i Georgina. La causa dels desafectes privats és típica, el repartiment de l’herència empresarial i la seva complicada gestió: entre la propietat dels actius i les seves rendes. Però també hi ha la ideologia. “Alguns dels Miró són de bandera espanyola”, retrata una amiga, “i es van distanciar, ja no parlen del seu parent perquè no volen que se sàpiga que són família”:

”Jo fa anys que no parlo amb Quim, ni tampoc parlo d’ell”, certifica a aquest diari, per telèfon i en to taxatiu, un familiar directe.

Advocat d’assegurances

Rebobinem. Ja que abans de la política i les fractures hi va haver una vida professional còmoda i ben retribuïda. Quan Quim Torra acaba Dret troba llocs de treball menors a l’administració local gironina. Penombra d’on el treu Winterthur, mitjançant connexions familiars/amicals, el 1987. Allà complirà dos decennis, fins a final del 2006. El grup assegurador suís és un gran grup, va arribar a les primeres posicions del podi a Europa i al lideratge de les companyies estrangeres a Espanya. En va sortir amb pena, sense glòria i després d’una accidentada doble compra, primer per Crédit Suisse el 1997 (que va voler vincular les tasques de les assegurances al seu negoci bancari diari, sense èxit) i després per la francesa AXA (que va pretendre centralitzar les activitats i després va haver de rectificar), el 2006.

“No tenim líder, només l' obsessiona la independència”, explica un membre del Govern

Aquests dos decennis configuren un trajecte sense relleu de l’advocat. No per constituir un alt secret, sinó per “gris” —en negatiu—, o en positiu, per “discret”: ell mateix es defineix com algú de “posat avorrit, de bleda i de poca cosa” (Ganivetades suïsses). És el genotip orfe d’anècdotes. El llegendari Cercós —d’ell escriu Torra que “convertia en or tot el que tocava”— el recorda avui per a EL PAÍS com un professional “ordenat, complidor, que no creava problemes però tampoc no era el més brillant”. Contra el que s’ha escrit, no es dedicava a vendre assegurances. “No en va vendre una en tota la seva vida”, ni “tampoc va ser membre de l’equip de direcció”, precisa. La seva feina era representar l’empresa en adquisicions immobiliàries (els asseguradors les utilitzen per constituir reserves), redactar contractes, preparar patrocinis, escriure l’ordre del dia del comitè de direcció, prendre notes, aixecar acta: “Mai hi intervenia...”. Era “respectuós i culte” i per a Cercós va suposar “una gran sorpresa” el seu destapament polític.

Especialment per la seva manera intempestiva, com a vicepresident d’Òmnium el 2015, com a diputat indepe després del referèndum de l’1-O del 2017 en l’escuderia postconvergent, com a successor de l’home de Waterloo al capdavant de la Generalitat. “Aquest no és el meu Torra, que me l’han canviat”, confessa Cercós que es va dir a si mateix llavors. Altres col·legues hi coincideixen: “Sabíem que era catalanista, però pensàvem que més aviat del tipus moderat-conservador, proper a Unió”, el partit democristià. “Quan llegeixo les coses que avui escriu, en aquests tuits... no hi identifico el meu vell amic”, conclou davant d’un cafè fumejant el seu cap directe al departament de Comunicació, Carles Flo.

Torra treballa a Winterthur fins al 31 de desembre del 2006, generant un misteri, el del seu final. Acaba malament, però circulen dues versions del que va passar. Una és benèfica. El nou conseller delegat espanyol després de l’adquisició del grup per AXA, Javier Agustín, “li ofereix, i ho fa seriosament, la sotsdirecció de la companyia d’assegurances online, ell pregunta que des d’on, li diuen que des de Madrid i Torra respon que des de Barcelona o res, i és res”, detalla Frederic Boix. “Ell era molt poca cosa i el conviden a marxar, ja se sap que les empreses s’avenen després a dir que la sortida va ser pactada i voluntària”, conclou una altra versió menys amable. EL PAÍS va demanar d’entrevistar-se amb Torra per ampliar dades, però no va contestar.

La sortida exhibeix arestes i porta angoixes. Carles Flo, que se’n va abans que ell de l’empresa després dels nous aires portats per AXA, mentre Torra hi resisteix, li pregunta un dia:

— Però què fas allà encara?

— M’elevo i em miro des de dalt i em veig com un mister Bean i em sorprenc.

— Doncs escriu un llibre.

— Cada dia en podria escriure un.

— Doncs plega, deixa-ho. Per què aguantes?

— Cada nit hi penso.

El mateix Torra valida les dues versions als seus escrits. Reconeix que li van oferir “una ocupació extraordinària”, encara que uns quants col·legues barcelonins “ja l’havien rebutjat abans” i que era a la capital. I ell va reiterar la seva “disponibilitat a treballar en qualsevol lloc del món, excepte a Madrid”, escriu en l’autobiogràfic Ganivetades suïsses, dedicat a esbudellar la cultura organitzativa de les grans multinacionals. I a explicar els seus avatars de jove prometedor destinat un any llarg a reciclar-se a Suïssa, en el programa Senior Manager Talent per industrialitzar serveis financers; i per dissenyar l’acomiadament de fins a 500 directius de la multinacional a tot l’orbe. Va presentar a aquest programa diversos projectes, tots rebutjats. I sagna per la ferida de les víctimes: “No van tenir el valor de dir-me que m’acomiadaven, hauria estat facilíssim trobar-me una feina, però per què? Per a algú que no els importava gens?”.

Amb la copiosa indemnització d’AXA torna a Barcelona i funda una minieditorial, A Contra Vent, on rescata de l’oblit autors republicans i catalanistes dels anys trenta. Recull així certa notorietat en l’univers nacionalista més rotund, al qual —mentre edita altres autors i escriu frenèticament els seus principals llibres— s’apropa amb fruïció amb articles i pul·lulant en efímeres adscripcions partidistes: al Reagrupament de Rut Carandell, al grup democristià secessionista d’El Matí Digital, al col·lectiu Sobirania i Justícia, a la Fundació Catalunya Oberta, del després condemnat per corrupte Lluís Prenafeta, majordom de les esbandides de Pujol...

Encara que això no li reporta guanys materials. I a l’editorial no fa més que perdre diners: la cosa “dura un quant temps, fins a la ruïna absoluta”, reconeix. O sigui, fins que la seva esposa, amb el seu pragmatisme de mestra, li formula un ultimàtum:

— “L’hora del pati s’ha acabat”.

Camàlics i caiguda de Saül

I s’acaba la seva ruïnosa trajectòria empresarial. Així que, mentre s’enfila a les organitzacions activistes Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, busca col·locació, i la troba, a l’Ajuntament de Barcelona del convergent Xavier Trias, el 2011/2012. Primer com a gerent de Foment de Ciutat Vella, un xiringuito per a la gestió d’obra pública al nucli antic: de les seves aportacions al bé comú, si van existir, ningú se’n recorda. I després com a director del Born Centre Cultural, l’espai arqueològic que va fer aflorar les ruïnes dels bombardejos de 1714 per les tropes de Felip V. El converteix en el seu 300è aniversari i gràcies a la tòpica celebració funerària, en santuari elegíac del nacionalisme, que bateja, amb afany sobreadjectivador, com “la zona zero” de la resistència catalana contra l’Estat.

Quan la comunera Ada Colau substitueix Trias el 2015, perd aquest púlpit. Troba feina en un fantasmagòric Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, creat pel conseller d’Exteriors Raül Romeva, útil per assegurar-li un sou. I ja es catapulta, després del referèndum il·legal de l’1-O, com a parlamentari postconvergent en les eleccions del 21-D del 2017 i després com a president vicari de l’escapat Puigdemont, episodis ben coneguts.

Entre totes aquestes peripècies s’alça un altre gran misteri de la seva trajectòria. Quan Torra, com Saül, cau del cavall? Quan de crisàlide moderada es transforma en adult radical? S’origina, sí, en una base nacionalista antiga, familiar. S’endureix, sí, sobre una enfebrada passió llibresca, llaurada en hemeroteques, de textura romàntica, de rivets fetitxistes, ancorada en la nissaga (l’estirp, el llinatge, la saga) nacional, en la tribu familiar, en l’univers de la masia: “Jo soc catalanista perquè un dia aquí van viure uns homes que m’interpel·len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país”, sentencia.

“És un polític dels anys trenta, els llibres que publica són la seva biografia”, il·lumina Carles Flo. Torra habita en les ombres i ell mateix es va dibuixant com una d’aquestes. Somia en la “Catalunya impossible” que el franquisme va triturar. Més encara: “He quedat atrapat, tant o més que el nostre país, per Espanya. No puc deixar de somiar-hi. Cada vegada que passa una cosa en l’actualitat hi veig l’ombra del passat; cada pensament d’avui em sembla que ja l’havíem formulat abans; cada reflexió política la llegeixo mentalment com si hagués estat ja publicada” als diaris i revistes dels anys trenta, es justifica.

Però hi ha un llarg instant clau: l’últim any i escaig –que acaba a final del 2006– destinat a Suïssa. És una quàdruple crisi, de desconcerts i descobriments: desapareix el seu Winterthur en mans d’AXA; perd la seva feina; li sobra temps per “atalaiar la potència d’un petit país” i “comparar-lo amb el nostre”, sil·labeja un correligionari; i descobreix profundament el periodista Eugeni Xammar, mort a l’Ametlla del Vallès el 1973.

Torra és a Suïssa; la seva família, a Barcelona. Ell forma part del programa Senior Talent Manager, que pretén formar quadres i fixar lleialtats. “Allà disposa de molt temps lliure, fa voltes amb tren, rastreja Xammar als arxius de la Societat de Nacions de Ginebra i decideix recuperar la seva memòria i la d’altres periodistes de la República amb qui se sent romànticament identificat, fins al fetitxisme”, constata un dels seus companys. “El seu punt de no retorn és Xammar”, hi coincideix un condeixeble de l’escola. I ho confessa el mateix afectat: “Em guanyava la vida de forma decent, diria fins i tot que esplèndidament decent, una dona que m’estimava, uns fills encantadors, uns amics sol·lícits. Però [es dirigeix a Xammar] vau haver de passar vos al meu costat, fer-me l’ullet i portar-me de la mà al més perillós dels mons possibles: la Catalunya impossible. Amic meu, no ho hauríeu d’haver fet”, el reprèn afectuosament al seu apunt biogràfic.

Xammar és un dels tres grans periodistes catalans de la preguerra espanyola, amb Josep Pla i Gaziel. A diferència del seu èmul, ha conreat l’amistat d’espanyols no catalans, Luis Araquistain, Julio Alvarez del Vayo, Julio Camba, Salvador de Madariaga, Chaves Nogales... Cosmopolita, passa gairebé tota la seva vida fora: Londres, París, Berlín, Buenos Aires, Ginebra.... I escriu en català (per a La Publicitati La Veu de Catalunya) però també en castellà (per a El Sol, l’Heraldo de Madrid i Ahora). És un monstre de l’ofici, àgil, sagaç, sardònic. Les seves cròniques d’entreguerres sobre Alemanya, des de Berlín, capital de la República de Weimar (El huevo de la serpiente, Acantilado, 2005) funden època.

Alhora, és poc hàbil, un frívol. De “carcamal”, el titlla el mateix Torra. El dia del cop d’Estat de Hitler, a la cerveseria Bürgerblaukeller de Munic, el 8 de novembre de 1923, Xammar i Pla s’embriaguen a la cerveseria contigua, segurament treballant en les seves traduccions tramposes –aquest recautxutatge d’altres d’anteriors– d’un llibre rus, l’Ética de Kropotkin. I malgrat l’estrèpit i els trets, ni se n’assabenten. Dies després fa amb el seu amic una entrevista a Adolf Hitler, i la publica el dia 24 . Porta una tremenda primícia històrica: el pla per “eliminar els jueus, si volem que Alemanya visqui”. Però no la rescaten ni la complementen a les seves memòries, tampoc als seus textos posteriors. Alguns apunten que aquest oblit delata que va ser inventada, una cosa difícil, atesa la primícia, que era llavors poc endevinable. D’altres, que el va avergonyir tractar-lo de mer pallasso: segons ell, Hitler era “el neci més substanciós, sense mesura ni fre”. I encara que sense gaire culpa perquè res d’això no semblava llavors versemblant, frivolitza: “Les seves idees sobre el problema jueu són clares i divertidíssimes”.

Però Xammar també és un militant republicà i un patriota que es radicalitza en el nacionalisme de la derrota exiliada. Sobreviu organitzant congressos per a la Societat de Nacions, treballant a l’Ambaixada de la República Espanyola a París, posant ordre en la modesta Generalitat expulsada, traduint per a l’ONU a Ginebra o coordinant un equip de l’agència Associated Press, la seva millor ocupació. I que sempre troba temps per conspirar amb qui es deixi, al servei de “la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya”. Doncs bé, sense el seu cosmopolitisme, sense amistats a tot Espanya comparables a les seves, sense el seu ofici i sense la seva capacitat conspiradora, Torra es converteix a la religió de l’ancià de l’Ametlla: “Soc un malalt de la grip xammariana en estat terminal”, s’autosentencia, irònic.

Idees agressives

A aquest mestre és a qui dedica el seu llibre més ambiciós, una biografia correcta i esforçada (Periodisme? Permetin, Símbol, 2008), encara que d’abast inferior a les antologies xammarianes d’Acantilado i al seu trepidant llibre de memòries (Seixanta anys d’anar pel món, Quaderns Crema, 2007). Però a diferència del mestre, Torra, que domina bé l’art d’escriure, ensopega en un sentimentalisme llagrimós, de vegades cursi, sobretot quan s’adreça als morts com si parlessin des de la ultratomba. I en altres ocasions, llampurneja en les subidees de l’ofensa, l’escomesa i la malvolença.

Si s’espigolen només frases dels seus llibres, que se suposen més reposats que els tuits, discursos i entrevistes, sorprèn ja la seva agressivitat formal i conceptual. Així, fustiga els pactistes com a “apologetes del seny, catalanistes al bany maria, regionalistes encongits i emprenyats, eterns diplomàtics provincians dels pactes de renúncia, plens del tuf d’amanides sentimentals, d’adiposa impremta retardatària”. Ufaneja de l’extremisme de Macià quan aquest proclama al Congrés dels Diputats el 1923 que “el dilema s’ha de plantejar d’una manera brutal, si voleu, i aquest dilema és: o continuem sota l’opressió de l’Estat opressor, de l’Estat centralista amb una esclavitud moral cent vegades pitjor que la material, o anem a la violència: no en queda cap altra solució”. Renega del plurilingüisme: “La Brussel·les de Brel, de Merck, de Rubens i de Victor Horta, del pare Damián i d’Hergé és avui una ciutat perfectament bilingüe, de fet, l’única zona bilingüe del país, ja que la resta està dividida entre les comunitats valones i flamenques (sicper aquests plurals); és a dir, el bilingüisme és un fet excepcional i artificial. Si ningú no té dos caps, els països tampoc poden tenir dues llengües”. Menysprea el castellà: en una carta al seu avi catalanista ja mort rememora “quan el gris, el fàstic i el castellà s’enganxaven a la pell i a la vida de cada dia” dels colomencs. I denigra Madrid: “Madrid és, de totes les ciutats espanyoles que conec, l’única que genera en els individus que la visiten un procés de lil·liputització i empetitiment degeneratiu i fatal”.

També s’esborra, amb escassa finor, d’Espanya: “D’Espanya en venien [a un seminari a Suïssa, on ell ja havia acudit] quatre; jo compto com a suís, a Déu gràcies”. O: “Voler ser espanyol és consubstancial a viure en un mal de cap permanent. Jo ja no vull tenir més migranyes. He decidit acabar amb el turment de ser català, és molt senzill, tot passa per separar-se personalment d’Espanya. Si ho fas, no és que miris a l’altre costat, és que ja t’has col·locat a l’altre costat”.

Però aquestes expressions són suaus en comparació amb d’altres vehiculades a través de mitjans més lleugers o efímers que un llibre. Són frases de menyspreu: “Tot el que ha estat tocat pels espanyols s’ha convertit en font de discriminacions racials, diferències socials i subdesenvolupament”. De descrèdit: “Els espanyols només saben espoliar”. D’insult: “Ara mires al teu país [Catalunya] i tornes a veure parlar les bèsties, però són d’un altre tipus, carronyaires, escurçons, hienes” (dedicat als catalans que no abracen la llengua catalana). De malvolença: “Si seguim aquí alguns anys més correm el risc d’acabar tan bojos com els mateixos espanyols”. De racisme: “La raça del socialista català... havia entrat en un procés de decadència ineluctable, amb la barreja de la raça del socialista espanyol”.

I, el pitjor, d’elogi als violents: els germans Badia són “els millors exemples de l’independentisme”. Atenció, Miquel Badia, d’Estat Català, va organitzar el 1931 els seus escamots (milícies uniformades) per a “la lluita violenta”, com ha descrit l’historiador Joan B. Culla; eren unes “esquadres d’acció de pura essència feixista”, segons el seu col·lega Arnau González Vilalta. El seu cap, el conseller Josep Dencàs, famós per fugir a França per les clavegueres després de la rebel·lió de Lluís Companys el 1934, va arribar a demanar a Mussolini suport per a un Estat separat català.

Sense ofici de polític

Té, doncs, lògica que escrits d’aquest tenor sorprenguin benemèrits executius d’una companyia d’assegurances, els cristians alumnes dels jesuïtes que van saber de les seves bones maneres i tots els qui mantinguin el cap a sobre de les espatlles. Però hi ha una cosa pitjor. Consisteix en el fet que quan les idees que se sostenen són així, les polítiques que apuntalen no auguren res bo. Encara que tot desastre comporta el seu alleujament, i en aquest cas el respir arrela en la inoperància de Torra per portar a la pràctica el projecte divisiu i agressiu imaginat.

Torra és una mera ombra, dels ídols morts, dels altres, de si mateix. Per això mateix no ha aconseguit fer gairebé res en dos anys (els de la seva presidència col·lateral, que són els que millor es coneixen i per això mateix obviem aquí), a excepció de fomentar les mobilitzacions, una cosa descomptada per endavant. I de tensar la seva nació, i la resta.

No són els seus rivals els seus crítics més acerbs, ni els qui més estrictament el desautoritzen. Són els seus col·legues de Govern. “No té ofici”, descriu un dels seus consellers, i de la seva mateixa escuderia puigdemontista (Junts x Cat, PDeCat, la Crida). “L’exemple més recent és que va tardar moltes hores a acceptar que havíem de tenir pressupost i que el preparat per Esquerra seria millor o pitjor, però era necessari”, il·lustra, a condició de no revelar-ne la identitat.

Un altre membre del Govern, en idèntica reserva d’anonimat, afegeix: “No tenim líder, només l’obsessiona la independència, i perseguint aquesta il·lusió, la broma és que en dos anys no hem aconseguit res”. I augura: “Serà difícil que els electors ens ho perdonin”.