Greta Fernández, l’ídol ‘millennial’ que enlluerna el cinema espanyol

Greta Fernández (Barcelona, 1995), l'actriu llançada com un meteor cap al 2020 després dels seus èxits recents en el cinema, apareix a mitja tarda al bar de l'hotel Seventy de la seva ciutat i ningú es tomba per mirar-la. De fet, jo mateix, que l'estic esperant, no m'adono que és ella fins que arriba gairebé a la taula. Va amb un informe xandall de vellut de Nike color burdeus i se la veu tan menuda que gairebé sembla una nena. Intenta conciliar aquesta imatge amb la de la immensa actriu en pantalla de La hija de un ladrón, la reivindicativa intèrpret guanyadora de la Concha de Plata al festival de Sant Sebastià per aquesta mateixa pel·lícula i la noia espavilada i segura d'ella mateixa que passeja sense complexos ni embuts la seva imatge entre natural, sexi i sofisticada davant de 120.000 seguidors a Instagram. Aquesta tarda mostra una actitud tan relaxada que frega l'esllanguiment i fins i tot un punt d'avorriment. Em fa dos petons rutinaris i, més que asseure's, es deixa caure desmanegadament en una butaca. Sembla una barreja impossible de Nadia Comaneci i un James Dean femení. Això de la Comaneci no és tan estrany, em dic, no només pel xandall, sinó perquè la seva mare, l'escriptora Esmeralda Berbel (Badalona, 1961), a qui s'assembla tant, va ser gimnasta de jove.

L'actriu demana un cafè amb llet —“amb llet de civada”, especifica— i es queda mirant les musaranyes. Porta els cabells molt curts i despentinats. La combinació dels ulls negríssims ametllats i la boca generosa li confereix un atractiu molt especial. Hi ha un misteri en ella que et podries passar molta estona escrutant. Té un granet al costat dret del nas que la fa semblar, als 24 anys, encara més adolescent. Li dic que una mica es diu Greta per mi i això sembla que li desperti la curiositat. Quan ella havia de néixer, li explico, vam parlar el seu pare i jo de noms per a les nostres respectives filles en camí i li vaig esmentar a ell, l'actor Eduard Fernández (Barcelona, 1964), que havia triat el de Greta. A l'Eduard li va agradar molt i finalment la Greta es va dir així (la meva filla, en canvi, no). Aprofito per explicar-li que conec el seu pare des de fa temps, des del 1993, quan va fer Roberto Zucco amb Lluís Pasqual a l'espai desolat del que seria el nou Teatre Lliure. També conec bastant la seva mare, amb qui he parlat dels seus llibres, a cavall de l'autobiografia i la novel·la, com Marcharse, publicat el 2017, en el qual narra la seva ruptura amb Eduard Fernández.

Greta Fernández ho escolta tot mirant fixament. Acaba movent suaument el cap: “Estic densa”. Un dia de moltes entrevistes i actes, justifica. És conscient de la dicotomia entre la imatge pública que llança i la que dona en la intimitat, en el cara a cara?, arrenco. “Semblo molt nena de primeres, més petita que la imatge que dono a càmera; això ha fet que em fos difícil aconseguir papers. M'han arribat a dir: ‘Quants anys tens? 14?’. I de vegades m'han donat coses molt naïfs. En fi, a poc a poc. La meva pròpia mare m'ha dit: ‘Et veig tan guapa i després tan normal”. A Instagram mostra, no obstant això, un gran domini de la seva imatge. “M'agrada molt la fotografia, i la moda, l'estètica en general. Instagram m'encanta, tot i que no em considero influencer. M'atreuen l'harmonia, l'equilibri, les textures”. Es veu que controla molt el seu cos en aquestes fotos. “Sí, que guai, des de petita soc actriu, però feia més coses de moda. Vaig aprendre a saber com posar. Em vaig acostumar a veure'm i a quedar bé, a saber com quedar bé”. Se la veu força desinhibida. “Potser per la meva feina, tinc més facilitat que altres a mostrar-me. I sempre he tingut molt bona relació amb el meu cos. Puc estar despullada amb les meves amigues i estic molt bé parlant amb elles sense roba. No tinc cap pudor. De vegades això m'espanta una mica, què pensarà la gent? No és res sexual”.

L'actriu coprotagonista d'Elisa y Marcela, d'Isabel Coixet, es considera feminista i li sembla “una barbaritat que hi continuï havent tants casos de violència masclista”. Deplora “que es denunciï i no passi res”, i que les actituds masclistes i els abusos verbals continuïn enquistats en certs sectors de la societat i es puguin considerar normals. No obstant això, afegeix clavant la mirada: “El patriarcat us ha fet molt de mal als homes també”.

Quins estudis actorals ha fet? No té entrada a la Wikipedia. “No, no hi soc. Saps com es fa?, ho haig de fer jo?”, pregunta. Va estudiar a l'Institut del Teatre? “No, a Eòlia; després, a l'escola de Nancy Tuñon i a l'estudi de Laura Jou; després, cursos puntuals. Als 16 anys vaig estar estudiant un mes a Nova York. També he fet un curs amb Andrés Lima”. Quin gran paio. “Sí, molt guai”. Greta Fernández es queda pensant i llavors deixa anar un imprevist: “Què serà de mi l'any que ve?”. Coses bones, sens dubte. “Esperem”. Li agradaria fer alguna cosa amb Lima?, és un grandíssim director d'actors. “M'encantaria, el teatre m'agrada molt, tot i que la vida m'ha tirat més cap a una altra banda, cap al cinema. Des de ben petita he fet coses i Àlex Mañas va confiar en mi quan vaig debutar professionalment en escena als 19 anys a Amanda T; va ser una experiència meravellosa. Però el teatre és heavy, li tinc molt de respecte. Haig de ficar-m'hi de debò algun dia, abans que sigui massa tard per a segons quins papers”. Li dic que no sembla que se li faci tard ni per a la Julieta (que té 13 anys a l'obra de Shakespeare) i fa una ganyota. “També és veritat que en teatre em pagaven molt poc, amb això no en tindria ni per pagar-me el pis; bé, el que tenia a Barcelona sí, el d'ara a Madrid no”. Té un exemple molt proper d'algú que combina esplèndidament cinema i teatre. “És veritat, l'amic fa els dos”. L'amic és el seu pare, és clar.

Li assenyalo que és curiós que anomeni els seus pares —ho fa durant tota l'entrevista— papa i mama. “T'ho sembla?, sempre ho dic així, com n'hauria de dir? La meva psicòloga me'n faria parlar”. Deu ser complicat ser filla de dos pares artistes amb tant de talent i tant caràcter. “Digue'm-ho a mi. Els meus pares tenen les seves coses bones i dolentes, com tots els pares. Jo no puc fer més que estar-los agraïda perquè, a banda de l'afecte, m'han donat molta llibertat, llibertat per fer el que he volgut fer i per ser jo mateixa, m'han deixat ser com volia ser”. Hi té bona relació? Amb el seu pare és obvi que sí, la química salta a la vista, el seu pare sempre se'n mostra orgullós i afectuós. També protector. I, de fet, em resulta impossible no pensar que el tinc al darrere, i caracteritzat de Millán-Astray, per donar-me un calbot si em passo un pèl en l'entrevista amb la seva nena. Sembla una relació preciosa. Greta Fernández somriu. “Ens ho hem currat molt, hi ha una gran admiració i respecte. Tenim una relació molt adulta, l'hi confio tot; bé, potser no el més personal. Amb la mama també m'hi porto molt bé. Cada vegada que vinc, vaig a la seva casa màgica al barri Gòtic, on vivíem, i això és meravellós venint dels meus 40 metres quadrats a Madrid… Tots dos m'han posat molt bé els límits per no creure-m'ho massa, per tenir els peus a terra. Els fa por que em torni vanitosa. Ella fins i tot m'ha dit amb la Concha de Plata: ‘Els premis estan sobrevalorats’. Home, és un gran premi, n'estic molt orgullosa, i jo crec que no passarà res si obrim una ampolla de cava per celebrar-ho! De vegades espero més admiració, que no em tornaré ximple, que no es preocupin!”.

A qui s'assembla més? “M'assemblo molt als dos”. Estan divorciats; com ha portat la separació? “Són les seves vides. A ella li ha costat més. Aquest és el tema. Ell té nòvia. Però jo no haig d'entrar a formar part d'això”. Percep amb ells el salt generacional? “Amb tots vosaltres. Nosaltres tenim més ganes de marxar, d'anar fora, jo sé que no em quedaré a Espanya. Jo li deia al papa: ‘Per què no treballes fora?’. Veig la meva generació amb un altre xip en això. Una actitud diferent. El meu nòvio, el Lucca, la té. O mira la Rosalía, qui li hauria dit que es faria d'or!”. L'admira? “Sí, definitivament. La conec, una meravella; m'empipa molt que n'hi hagi que la critiquin. Avui es demana una responsabilitat a qualsevol que és important per alguna cosa a l'hora de tenir opinions”.

“M’han dit: ‘quants anys tens? 14?’; em va costar aconseguir papers perquè semblava molt nena”

Quines són les seves en política? “He trigat a definir-me. Fins als 18 o 19 no m'interessava gens. La política d'avui dia té un element de premsa rosa, en el sentit que tot el dia és El Tema, sembla una telenovel·la i crea addicció. M'interessa, en canvi, anar al fons, veure què proposa cada partit, no parlar per parlar. El papa m'ha advertit: ‘Greta, vigila el que dius i tingues en compte que, si dius alguna cosa, t'ho tornaran a preguntar cada vegada’. Cal estar ben informada. Es dona per descomptat que, si ets famosa, tens una opinió sobre tot i una opinió clara i inamovible i per compartir-la. Entenc que la Rosalía, tornant a ella, si no la té, defensi no donar-la”. Ha parlat de partits; per tant, està d'acord llavors, almenys, amb el sistema democràtic actual… “Em sembla utòpic, això de voler tornar a partir de zero. Em genera urticària això d'‘a mi no em representa cap partit’. Tampoc em representen el meu nòvio ni els meus pares! És en comparació dels altres, que els trio”. Pel que fa a la resta… “Em sembla bé reciclar, ser vegetarià, però aquest discurs que s'oblida del que és fonamental, que és el factor econòmic, el capitalisme, la veritable lluita de la gent per sobreviure, em sembla una moda. No dubto que hi hagi elements fonamentats, però no es pot oblidar que el gran canvi s'ha de donar en el funcionament de les grans empreses i el sistema econòmic i financer”. A La hija de un ladrón surt un panorama social colpidor. “Sí, passa a Ciutat Meridiana; aquesta és la Barcelona real, la pel·lícula parla de l'Espanya que sobreviu”.

Esbufega quan li pregunto pel procés. “No acostumo a donar la meva opinió, perquè tampoc és que tingui arguments. No soc indepe, hi ha alguna cosa visceral i passional en ser-ho que jo no sento. D'altra banda, el tema va començar amb CiU i no me'n refio ni un pèl. És veritat que em sembla injust, això dels presos polítics. Si el PSOE aconsegueix finalment formar govern, crec que hi ha esperança”.

“Veig la meva generació amb un altre xip. Tenim més ganes de marxar, d’anar fora”

Per canviar de tema li demano la seva opinió sobre l'affaire Lluís Pasqual, la sortida del Lliure del director amb la denúncia d'una actriu per maltractaments. “Me n'he mantingut al marge. Molts col·legues estaven a favor que Pasqual se n'anés. Si jo hagués estat a dins, en podria opinar. Per descomptat, si un director tracta malament el seu equip, adeu, ciao. D'altra banda, el meu pare adora Pasqual. En fi, no hi he estat”.

Ja fa molta estona que xerrem i encara no hem parlat d'interpretació. Ella sempre s'ha mostrat partidària de treballar des de fora endins. Entén el concepte “brechtià”? “Sí, és clar”. Riem tots dos alhora, ella de manera sorprenentment estentòria. “Molts actors no opinen com jo i potser canvio amb la vida. El papa em va explicar que hem de prendre sempre decisions abans de començar a encarnar el personatge. Aquesta és la diferència entre el bon actor o un actor excel·lent. Quan només ho fas a partir de tu, el personatge queda reduït. Hi ha d'haver un marc, alguna cosa que acoti el camp, uns límits. Aquí dins sí que després et pots deixar anar més. Em va passar a La hija de un ladrón. Em venien moltes ganes de plorar. Si no m'hagués dirigit Belén Funes tal com ho va fer, si no ho haguéssim preparat abans, m'hauria emocionat i tirat a la piscina. Si no hagués decidit abans amb la Belén que aquest personatge no plora, perquè si ho fa no surt de casa, no hauria estat tan impactant. Instintivament vols ensenyar molt, fer un recital d'actuació, per vanitat, però no toca; toca treballar, netejar, ser meticulós”. Això és el seu pare en estat pur. “Sí, sí”, admet amb un gran somriure. “El papa diu que la diferència entre un personatge i tu és que tu actuaries diferent”. Què creu Greta Fernández que és el millor d'ella? Dubta, i es posa dos dits a la galta mentre rumia. “No ho sé, sé que si segueixo així em convertiré en una actriu diferent de les altres. En pantalla tinc alguna cosa que he heretat del meu pare. Soc molt expressiva amb els ulls. Es diuen moltes coses amb els ulls. Soc molt de detalls. Hi ha un cert cinema que és així i em va molt bé”.

Tornant a Shakespeare. Li agrada? “Molt. Quan el meu pare va fer Hamlet, el vaig anar a veure moltíssimes vegades. Ho feia en doblet amb La tempestat, una proposta de Pasqual. Jo el que voldria és ser Ofèlia”. L'actriu considera que ha començat “a l'inrevés” que el seu pare, que va anar del teatre al cinema. “És increïble que ell hagi sabut gestionar-ho tan bé”. Opina que la seva pròpia generació “en general ho ha tingut més fàcil a la tele que al teatre”.

“Haig de ficar-me de debò en el teatre, abans que sigui tard per a segons quins papers”

Confessa que no canta —“encara que els meus pares dirien que sí, perquè són els meus pares”— ni balla —“només quan surto amb els amics”. El seu terreny, recalca, és “la interpretació, la fotografia i escriure”. Sorprèn dient que fa boxa i es queda preocupada quan li comento que vagi amb compte amb els cops al nas, que sovint es reben fins i tot a l'entrenament. Se l'ha comparat amb Ariadna Gil. Fa que sí amb el cap. “La meva mare i ella s'assemblen molt físicament”.

De la química amb el seu pare a La hija de un ladrón se n'ha parlat molt. Va ser dur interpretar una relació tan dolenta, tan tòxica, pare-filla? “No hi hem barrejat res de nosaltres. Tots dos estàvem preocupats per si es produïa alguna interacció amb la nostra relació real, però no va passar, i mira que la dels personatges és horrible. Va ser fàcil i bonic. Ni una miqueta de rancor, res. En aquest sentit, avorridíssim!”. Curiosament, a mesura que s'anava desenvolupant la conversa, l'actriu ha semblat que anava creixent. Ja no queda res de la nena de l'inici. L'última estona, Greta Fernández ha estat tocant coses impacient, la cullereta del cafè, el tap d'una ampolla d'aigua, les puntes d'un diari sobre la taula, i ficant-se les mans sota les mànigues del xandall. “Res més?”, diu atenta, però visiblement amb ganes de marxar. Ho fa després de fer-me dos petons més, ara amb una abraçada inesperadament càlida. Aquesta vegada, quan se'n va travessant el bar, cap a un futur de càmeres i èxits, és impossible deixar de mirar-la.