Maleïda adversativa

Aunque, mas, pero, empero, sino i sin embargo. Així es memoritzaven les conjuncions adversatives. Com totes les restants. I les preposicions, els adverbis, les regles d’ortografia i tot el que calgués. Quin remei! I quedaven gravades a foc en els alumnes d’ingrés de batxillerat. Aquells anys seixanta. I un sabia que les aplicava per enllaçar dues oracions contraposades que, en general, relacionava una posició positiva amb una altra de negativa. O viceversa. Fets els exercicis corresponents, s’assimilava i... es passava a un altre tema. Fins que un dia, per influència aliena o reflexió pròpia, tendim a adonar-nos, a mesura que les anem utilitzant, de quantes justificacions destil·lem en cada explicació a través dels matisos que venen precedits per aquest fatídic però. Segurament els més tristament populars tenen més a veure amb els vicis que amb les virtuts. Igual que els postulats més perversos que la nostra societat té inoculats sense aconseguir que les vacunes cíviques els erradiquin. Al contrari. Les noves tendències polítiques els estan fomentant. Afegim-hi les recriminacions entre veïns, companys, amics, família i parella per adonar-nos de quin mal pot arribar a fer una adversativa.

A vegades, aflora la temptació de demanar als polítics que intentin mantenir el seu discurs evitant la matisació comparativa. Per descomptat que l’exercici també pot ser personal i intransferible. Comprovarem llavors l’abast del que diem i les conseqüències del que argumentem. Segurament, aquest procediment ens ajudaria a reaccionar davant de situacions que, tot i ser habituals i fins i tot lògiques per a nosaltres, no ho són tant per als qui no comparteixen les nostres lleugereses. Repetirien la mateixa lletania els seguidors impertorbables de les proclames independentistes si haguessin de declinar amb altres frases que no fossin els eslògans habituals els motius per defensar la seva posició? Igualment els seus contraris. I els governs que diuen que representen tothom però que, alhora, també se serveixen d’aquesta mateixa habilitat per mantenir el bloqueig i negar la seva tendència.

Us imagineu una sessió parlamentària, només una, o un debat electoral, només un, en els quals els protagonistes no es poguessin defensar de l’atac amb la censura al contrari? Només arguments propositius.

És evident també que sense passar pàgina als retrets del passat més recent, com va demanar Pablo Iglesias, el seu preacord de govern amb Pedro Sánchez hauria estat impossible. I es van servir de l’adversativa per positivar la nova situació que, per altra banda, sense aquesta força que podia escanyar-los, hauria estat pitjor per a ells. Veurem si serà millor per a tots. Aquesta és una altra qüestió. Davant seu i nostre, l’amenaça de Vox erigint-se en el gran altaveu de les tenebroses comparacions passant llista dels qui reben més ajudes socials i pronunciant cognoms aparentment estrangers per provocar sense ni tan sols haver investigat si és l’apel·latiu el que determina una situació precària. I si ho és, per què. I així va fent forat l’enganyosa propaganda que troba en una part de la població la taula de salvació on aferrar-se per sentir-se representat en el seu malestar. Perquè és obvi que més de 3.700.000 votants no representen tants nostàlgics del nacionalcatolicisme. Encara menys els menors que celebren el seu èxit electoral quan, per edat, ni tan sols han tingut temps per aprendre el pitjor de ningú.

Hi ha altres elements en joc que són el resultat d’una despreocupació llastimosa dels crítics amb la democràcia i una excessiva tolerància cap a les seves propostes a vegades falsejades, d'altres inconstitucionals. I ja sentim el silenci aterridor dels seus contrincants en el debat, trencat només, i parcialment, per Iglesias.

És l’adversativa la que també pot explicar la justificació posterior als resultats de diumenge per part dels socialistes. Poden acceptar que es van equivocar en el càlcul de la repetició electoral, sí, però s’han deslliurat de Rivera i han portat Ciutadans al racó de pensar sobre com caldrà organitzar la seva reencarnació. I en la seva reiterada vocació d’encarar esquerra amb dreta, és cert que el PSOE va aconseguir que la dreta es dividís i es dificultés la seva suma per altres raons ja acumulades, sí, però ara els populars senten l’alè dels ultres al clatell dificultant possibles pactes i acords parlamentaris i d’Estat imprescindibles per modernitzar el país. I si ens fixem en l’independentisme permanent, és lògic que un partit d’Estat li planti cara com també ho fa el separatisme, sí, però tornen a posicionar-se en qualitat d’imprescindibles perquè surtin els comptes de la governabilitat. I aquests tenen el dret de reclamar un preu a la seva adhesió d’acord amb els seus interessos, sí, però si perden una altra oportunitat, qui en sortirà guanyant? L’estabilitat no i l’economia tampoc. És clar que res de tot això, fins avui, ha semblat que els preocupi gaire. Ni als uns ni als altres. Si no, seríem a l’estiu.