Adeu a una façana

La central de la Via Augusta va ser la primera que la Companyia Telefónica va construir resolent la façana amb un sistema de peces de marbre blanc fixades mitjançant una estructura d’acer, formant una gelosia per la qual ventilaven les quatre plantes de l’edifici. Les centrals telefòniques han passat per diferents configuracions de les seves façanes urbanes. Les primeres van ser com les de Gran Via amb Llançà, o la de Gran de Gràcia amb Fontana, amb grans finestrals quadrats; més tard en van venir d’altres, com les de l’avinguda de Roma, entre Urgell i Viladomat, o Roger de Flor amb Rosselló, amb finestres horitzontals corregudes. La de Via Augusta és de les darreres i va ser projectada per Francesc Mitjans el 1971. Totes tenen una peculiaritat estructural que les fa singulars i que explica la dificultat —i l’èxit— en resoldre les façanes en el context de la ciutat; l’alçada lliure entre plantes supera en poc els quatre metres, cosa que fa complicat convertir-les en habitatges: són poc per fer-ne altells i massa per fer-ne pisos sense perdre edificabilitat. Actualment s’està reformant; el més visible és la destrucció dels cantells dels forjats i la gelosia, substituïda per lames d’alumini industrialitzades que tanquen les galeries al carrer. La reforma suposa una simplificació banal que ha eliminat la cadència dels quatre paraments de gelosia formant un ritme de 5-6-6-5 elements verticals que ajudaven a resoldre elegantment els extrems.

Aquesta remodelació fa pensar en coses sobre les quals convindria que la ciutat tingués opinió. La primera és la destrucció de la façana d’un equipament arquitectònicament singular que resolia la composició de les seves dimensions industrials d’una manera que, paradoxalment, ha servit a posteriori d’inspiració d’altres façanes d’edificis d’habitatges en llocs com el passeig de Gràcia; un d’aquests casos en què l’arquitectura industrial assoleix una qualitat tal que és exemple de la millor arquitectura urbana residencial. Es dirà que no estava catalogada, però això posa en evidència la poca sensibilitat i cultura urbanística d’encara massa empreses que no valoren l’excel·lència de l’arquitectura com un actiu. Acabem de passar la desena 48h Open House i fa la impressió que els promotors d’aquestes reformes vulguin evitar figurar en aquests catàlegs que fan de Barcelona una referència arquitectònica.

La segona reflexió és el paper de la Comissió d’Arquitectura de l’Ajuntament, formada en part per diferents membres que hi participen rotativament per garantir la pluralitat d’opinions i vetllar per la qualitat de l’arquitectura de la ciutat. Potser a aquestes obres se’ls atorga llicència legalment i, en no haver-hi cap conflicte aparent, no passen per la comissió, però no estaria malament que existís una manera d’opinar sobre fets així. Aquests casos són l’expressió més genuïna de la seva utilitat, justament perquè es tracta d’intervencions que el protocol d’atorgament de llicències no detectaria, però que perjudiquen greument la qualitat arquitectònica de la ciutat.

La tercera és sobre aquests edificis. Telefónica té 23 centrals com la de Via Augusta, pràcticament en desús; moltes no tenen la qualitat d’aquesta, però és el conjunt estratègicament escampat per la ciutat el que caldria valorar. Si hi afegim que totes comparteixen el mateix ADN com a infraestructures, dimensions, factura i emplaçaments, som davant d’un cas que difícilment es pot passar per alt en un moment en què la política de serveis municipals està escampada per la ciutat. Són edificis adequats per fer vivers d’empreses, serveis descentralitzats, espais de formació, per donar visibilitat a un programa d’ajut per a emprenedors amb la col·laboració de les universitats... Una operació i un pacte que segur que no resulten fàcils de tancar, però sí que es podria estudiar un pla global per a la ciutat. És lícit que l’opció de la companyia propietària sigui anar cas per cas, però la visió de l’Ajuntament ha de ser global. La política hauria de servir per fer coses així.