Companys no volia ser amnistiat

ERC es planteja les eleccions del 10-N com “un plebiscit a la sentència” del Tribunal Suprem. Així ho va expressar l'exconseller Carles Mundó en un article a La Vanguardia el 24 d'octubre passat. Oriol Junqueras, sentenciat a 13 anys de presó, considera que la seva actuació política la tardor del 2017 no mereix cap pena. Només contempla ser amnistiat i es nega a rebre mesures de gràcia com l'indult. El president d'ERC ha reiterat que la presó és “una eina política que serveix per continuar desarmant l'Estat i la seva democràcia”.

Poc ha canviat en 84 anys. Lluís Companys també ho va entendre així el 1935, condemnat a 30 anys de presó pels fets d'Octubre del 1934. En l'actualitat el seu partit pretén traçar un paral·lel amb les eleccions a Corts del febrer del 1936, quan les victòries del Front d'Esquerres a Catalunya i del Front Popular a la resta d'Espanya van portar les esquerres al poder i la República va amnistiar, entre molts d'altres, el govern de la Generalitat empresonat.

Companys va voler utilitzar la presó per impulsar la seva figura i com a revulsiu per a la victòria electoral. Tant va ser així que després de la celebració del judici a finals de maig del 1935 va témer que una amnistia dels successius governs conservadors presidits per Lerroux, Chapaprieta i Portela Valladares abans de la pròxima convocatòria electoral desgavellessin el seu pla.

Un pla que Companys compartia amb Joan Comorera, ambdós empresonats junt al també exconseller Joan Lluhí Vallescà, al penal del Puerto de Santa María, a Cadis. Encara que no tots en el seu govern empresonat apostaven pel martirologi. Al penal de Cartagena, on es trobava l'altra meitat de l'executiu, de tarannà més nacionalista i menys esquerrà, els exconsellers Ventura Gassol, Martí Esteve, Martí Barrera i Pere Mestres eren favorables a una amnistia sense demora.

En una carta conjunta inèdita, rescatada per EL PAÍS de l'Arxiu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, mostraven aquest últim —que, en llibertat, reorganitzava ERC— en la seva sorpresa davant d'“una campanya feta pels del Puerto i d'una manera especial pel president i que afecta l'amnistia dels presos”. El 2 d'octubre del 1935 expressaven, preocupats, que no “s'ha de crear un ambient poc propici a l'amnistia perquè tot pres polític ha de voler la llibertat que no impliqui cap posició poc digna”. I afegien que “no creiem en l'eficàcia de simulacions de sacrificis. De víctima se n’és o no se n’és, però no se’n fa. Si podent tenir l’amnistia no la volguéssim, no forem víctimes, en faríem”.

Era del que es tractava. El 24 d'octubre del 1935 el diari d'ERC, La Humanitat, va publicar un article de Comorera en què criticava els qui demanaven l'amnistia, ja que havia començat ja una campanya en aquesta direcció des dels seus propis partits. El líder de la Unió Socialista de Catalunya no volia que se la concedís “una dictadura disfressada de legalitat” sinó que es demanés “als companys, als afins, al poble” amb una victòria de les esquerres a les eleccions.

Pi i Sunyer, molt sorprès, va escriure a Companys l'endemà per donar-li a entendre que no comprenia res. El president de la Generalitat empresonat li va respondre en una carta inèdita no datada, també trobada per aquest diari al mateix arxiu, que si l'amnistia arribava llavors “políticament seria desavantatjosa” perquè es podria veure “com a efecte polític de les dretes de cara a les eleccions [...] tan sols per evitar el sentimentalisme electoral”. Allò que, precisament, volia aprofitar ell. I ho va aconseguir.