El retorn dels guardaespatlles

Les escortes policials acaben de tornar a Catalunya. Havien quedat reduïdes a un mínim imprescindible d'alts càrrecs des del 2014: quan es va produir la comunicació pública del cessament definitiu del terrorisme etarra.

Ara han tornat a escudar personalitats públiques crítiques amb el Govern i la radicalització del procés a càrrec d'alguns CDR. I ho fan a iniciativa dels Mossos. Una de les persones objecte ara d'escorta, que no va viure els pitjors anys d'amenaces de la banda, confessa privadament a aquest columnista el seu neguit:

—No sé gaire bé com m'he de comportar quan porto el nano al col·le sota protecció policial.

És una sensació estranya, de retallada de llibertat, que no hauria previst mai, comenta. I que arriba anys després que molts altres l'hagin superat. Encara que pocs saben del nou fenomen, no hi ha un electrocardiograma més precís que aquest per simbolitzar el salt qualitatiu operat en una part del moviment indepe des de l'1-O de fa dos anys al moment actual.

La tardor candent del 2017 va culminar (encara que en fracàs) una fase de l'agudització nacionalista: la que va convertir molts ciutadans d'ordre, classe mitjana i inclinacions ideològiques fins i tot moderades en practicants d'una desobediència insòlita.

Només un sector limitat es va deixar portar pels desordres públics actius, més aviat reactius que sorgits a iniciativa pròpia. I això, sota la direcció d'una elit enfervorida creient que els seus somnis cristal·litzarien immediatament, sense adonar-se de la potència de la democràcia, la negativa d'Europa, i el rebuig del món econòmic i de la majoria ciutadana a l'abrupta i il·legal secessió unilateral.

Des de llavors, hem transitat un bienni de fragmentació social. D'enconament intern entre els partits i grups indepes. D'un notori reflux de la mobilització, que segueix, però, sent nombrosa. I —en aparent contradicció però coherència amb això— d'un encrespament minoritari de nuclis de CDR que van començar amb violències de carrer, escraches i amenaces. I que ara semblen haver emprès un nou salt qualitatiu, molt més perillós.

Els indicis que afloren en els treballs judicials sobre els detinguts de fa una setmana no són definitius, per incomplets per a la ciutadania i per constituir només els primers passos d'un procés que haurà de ser inequívocament garantista.

Però sí que són molt inquietants per a la sort dels protagonistes: especialment perquè deriven de confessions de part, i d'un mil·limètric seguiment de seguretat com segurament mai s'havia registrat a Catalunya, a diferència d'Euskadi.

La reacció exculpatòria sense més cauteles que han emprès els dirigents sobiranistes i els teòrics governants comporta segurament una malaptesa fruit de la incertesa sobre el que es pugui revelar. Millor així negar-ho tot rotundament, donar corda al calendari i després ja s'improvisarà segons com vagi la cosa, semblen cogitar.

La minimització de la violència en inicis relatada i l'intent de ridiculitzar una investigació judicial que en els seus termes actuals posa els pèls de punta són fruit d'una nova fase política acabada d'estrenar. Aquella en què es creen confuses zones de superposició. Entre dos actors. Un és l'estreta minoria temptada per l'aventurisme de la violència d'alt grau; o ben lliurada a la seva preparació, sota les traces o referències de les restes de la desapareguda organització terrorista Terra Lliure.

L'altra és la tova tolerància, la condescendència endogàmica, la passivitat benvolent o els gestos de sintonia en sordina dels dos aparents presidents (cap d'efectiu), Carles Puigdemont i Quim Torra, amb aquests corrents. Això és el que va d'abans-d'ahir a avui.

I és la pedra fundacional de la nova etapa que fa preveure inexorablement un desastre, per a alguns o per a molts. La descodifica a la perfecció la novetat del retorn dels guardaespatlles. I més si es produeix a iniciativa dels mateixos Mossos.