Cultura va denegar el permís per exportar el ‘botticelli’ als EUA

La família Cambó va provar fa un any d’exportar el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota (1491), l'últim botticelli que es conserva en una col·lecció privada, als Estats Units amb la intenció de vendre’l. En aquella ocasió, juliol de 2018, la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Històric va prohibir el trasllat del quadre a la fira Frieze de Nova York, “per no poder garantir-se les condicions de conservació i seguretat sota els que es produirà el desplaçament i estada als EUA”, segons han confirmat fonts de Cultura a aquest diari. A la sol·licitud d’exportació temporal dels Cambó “no s’oferien prou dades que poguessin garantir la seguretat de la peça durant el trasllat”, afegeixen aquestes fonts.

Aquest veto, però, es va aixecar després d’una segona petició dels propietaris del retrat per traslladar-lo a Londres perquè es concretaven tots els detalls sobre el transport i l’exhibició. La junta va autoritzar aquesta sortida temporal el 2 d’octubre de 2018, la qual cosa ha permès que l’obra s’exposi des de dijous vinent a diumenge a la fira Frieze Masters de Londres amb la intenció de trobar-li un comprador.

Atès que la pintura està protegida com a Bé d’Interès Cultural (BIC), és obligat el seu retorn a Espanya, encara que passi en mans d’un propietari estranger. Un aspecte sobre el qual incideixen des del Ministeri de Cultura: “Els propietaris d’aquesta pintura són conscients que l’obra és BIC i que això comporta una limitació per a la seva venda: la poden oferir, però el comprador haurà de ser conscient que aquesta pintura no pot desvincular-se d’Espanya mai i que haurà de complir tots els requisits i garanties que la normativa exigeix”. A més, van recordar que la Llei obliga els amos del bé a comunicar a l’Administració la possible operació de venda per exercir, si hi ha, el dret de tempteig en un termini de dos mesos.

Encara que els Cambó han aconseguit el beneplàcit per a la presentació de l’obra de Botticelli a Londres, no han rebut permís perquè l’estada es prolongui fins al 31 de desembre vinent com pretenien amb l’objectiu de disposar de més temps per negociar la venda. Cultura els ha posat com a data límit per al seu retorn a Espanya dimarts 15 d’octubre. Si s’incompleix, segons l’article 31 de la Llei de Patrimoni Històric, es consideraria “una exportació il·lícita”.

Després de la notícia de la sortida a la venda del Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, també s’han produït reaccions a Catalunya, on s’han registrat contactes entre la direcció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que allotja la col·lecció de Francesc Cambó, amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat per mostrar interès per l’obra. La responsable, Mariàngela Vilallonga, va assegurar en un tuit que “s’està estudiant” la seva adquisició. Però la seva compra no seria ben vista al sector cultural, ja que s’enfronta a fortes mesures de retallades. Els centres dependents de la Generalitat fan front des d’agost a una retallada del 6% del seu pressupost. El MNAC haurà de tornar a la conselleria gairebé un milió d’euros, una cosa que perjudica molt el seu funcionament.

Possible taxació

Fonts pròximes a l’operació de venda del retrat informen que el preu és de 30 milions d’euros, encara que la seva taxació mentre va ser al Museu del Prado va ser de 60 milions per assegurar-la amb la garantia de l’Estat. La família Cambó va dipositar l’obra al Prado entre 2004 i 2017, una decisió que va causar malestar al MNAC, com un préstec ininterromput de 12 anys, que va acabar sense que l’Estat decidís comprar l’obra. La publicitat donada a aquest nou intent de vendre l’obra redobla la pressió sobre Cultura perquè adquireixi el botticelli, segons fonts del Prado i del mateix ministeri.

Abans d’aquest préstec, el mateix Cambó va donar cinc obres al Prado el 1941, entre les que figurava La historia de Nastagio degli Onesti (1483), també de Botticelli. El polític, segons explica el Museu del Prado al seu web, en va formar la seva col·lecció de pintura fonamentalment entre 1920 i 1936, amb la intenció d’adquirir obres que enriquissin el patrimoni artístic espanyol. “Conscient de l’espoli que aquest venia patint des de feia temps, així com de les llacunes existents a les col·leccions dels museus del país, va considerar que havia de dedicar part de la seva fortuna a ‘aconseguir per a Espanya un complement del que és en pintura la col·lecció formidable del Museu del Prado’, buscant ‘en cadascuna de les escoles que no tenen representació a Espanya, una obra del més gran dels mestres, si era possible; si no, del que li seguís en importància”, segons el seu discurs davant de les Corts el 6 de desembre de 1935.