Adolescents vegans, adolescents vegetarians

Primera escena. L’adolescent mira la seva mare amb cara de menyspreu. “Deixa el Google”, li etziba. “Ara es fa servir Ecosia, que per cada 45 recerques planten un arbre. Mama, de debò no saps què és?”. Ho busco per internet. Efectivament: Ecosia, motor de cerca amb seu a Berlín, vol tenir mil milions d’arbres plantats el 2025.

Segona escena. Toca demanar dinar. L’adolescent es nega a trucar al servei de repartiment, “és explotació”, diu indignada, “i a més mengem massa carn a casa. Ja n’hi ha prou, no és sa”.

Tercera escena. L’últim post a Instagram de Carlota Bruna, influencer i vegana, explica això: “Aquest és Savi, un vedell. Un bebè com els que trobem a tots els supermercats, tallats a trossos o fets hamburguesa”. Una dolça imatge de Savi acompanya el text.

Quarta escena. Hora de sopar. L’Álvaro se serveix un tros de carn. Mentrestant, la seva filla mitjana, de 16 anys, treu el portàtil. Mentre ell menja, ella li ensenya vídeos de vaques que malviuen, de vaques que moren, del sofriment animal en definitiva. L’Álvaro, advocat i pare de tres nenes, continua menjant carn. La seva segona filla ha fet el pas en ferm: la Mònica s’ha fet vegetariana.

Cada vegada són més els adolescents que decideixen canviar d’hàbits. D’acord amb la consultora Lantern, que va enquestar 2.000 persones telefònicament, el 6,3% de la població espanyola es va declarar el 2017 “flexitariana”: tres milions de persones donarien preferència a una alimentació basada en plantes, però sense haver de renunciar als productes animals. Més cap a l’extrem, un 0,2% es declara vegà, és a dir, que eviten el consum que tingui origen o que suposi explotació animal (no només carn i làctics, sinó també roba, cosmètics…); i un 1,3% diu que és vegetarià (sí que prenen làctics, ous, mel). Sumant tots els graus, un 7,8% de la població de més de 18 anys (més de 3,6 milions de persones) s’encasella en la categoria dels veggies.

L’Álvaro sabia que no seria fàcil: “Requereix canvis importants en la gestió del menjar, assessorar-se per un nutricionista, estar pendent que es compleix la diversitat en la dieta que això requereix... Al principi vaig pensar que era una moda passatgera i que, com a tal, passaria aviat, però parlant amb la meva filla vaig poder veure que hi havia un rerefons mediambiental i de visió del món en la seva postura que, tot i que no opinava igual, començo a acceptar”. La realitat és que la seva filla ha afluixat, ja no li posa les imatges d'animals morts. Ell pot menjar tranquil, ella ha après a deixar viure els altres. Una moda? “Tinc la sensació que això es quedarà. Avui, la joventut rep molta informació sobre greus canvis mediambientals, i sent la necessitat d’implicar-s’hi perquè heretaran un planeta que els generarà escassetat i problemes. Potser la seva visió és una mica alarmista, però tenen més raó del que ens pensem”, explica l’Álvaro.

Estela Bayarri és mare i vegana, a més de l’autora del llibre Mi hijo se ha hecho vegano. Com va això de ser una mare vegana?, li pregunto. “El fet de ser una mare/família vegana porta implícit que hi ha coses que no fem, com per exemple, no mengem animals ni n’abusem de cap altra manera (no anem a espectacles amb animals, ni zoos, aquaris, ni anem en poni, etc., tampoc fem servir productes, cosmètica o roba que continguin ingredients o parts d’animals com el cuir, pell, plomes...). Així que parlem obertament amb el nostre fill dels perquès de les nostres eleccions diàries”. Bayarri considera que el fet que un menor vulgui ser vegà indica “una gran capacitat de raonament, crítica i empatia”.

L’Adriana té 22 anys i és vegana. Parla dels avantatges i desavantatges. Els avantatges, per l’Adriana, són sobretot una qüestió de salut: “hi ha aspectes que a la gent li costa de creure, ja que de vegades en canviar d’una dieta a una altra el cos et pot donar problemes abans no s’hi acostuma, i molta gent ho deixa córrer abans de veure’n els beneficis. Però un cop ho tens ‘calibrat’ tens probabilitat d’agafar menys malalties. També és més fàcil baixar de pes i mantenir-lo”. Entre els desavantatges, la jove en marca dos: “si vols comprar substituts de la carn, et veus obligat a pagar un extra prèmium pels productes i no sol ser barat” i “tindràs constantment gent que et veurà com una aberració; per més que li expliquis els teus motius no ho entendran o no ho voldran entendre. Finalment, sempre hauràs d’anar comprovant que els productes que compris o consumeixis no continguin llet o ou, que sempre ho acaben colant de manera innecessària”.

La realitat és que la tendència es va imposant. Mikel López Iturriaga, director d’El Comidista, contesta a les meves preguntes mentre prepara sopa i albergínies veganes. “No crec que sigui una moda passatgera, ni moltíssim menys. No és una altra dieta friqui, sinó que té fonaments sòlids”. I afegeix: “Fer-te vegà suposa desconnectar de tot un llegat gastronòmic que, ens agradi o no, passa per cuinar amb productes d’origen animal, i que és part de la nostra cultura i la nostra memòria. D’altra banda, també detecto en alguns vegans −no en tots− certa tendència a convertir la seva opció alimentària en una religió, amb la consegüent caiguda en el proselitisme o en el fanatisme. Però el balanç total em sembla positiu, perquè al final el veganisme ens empeny a tots a pensar en les conseqüències del que mengem i el que deixem de menjar, tant en els nostres propis cossos com en el món en què vivim. I pot ser que a la llarga serveixi perquè els omnívors mengem menys productes d’origen animal i siguem més exigents respecte a les condicions en què es produeixen”.

P. D.: Per il·lustrar aquesta crònica, l’Aina i la Laura obren les portes del seu nou negoci, on a més de verdures ecològiques, venen articles per ajudar a reduir el plàstic d’un sol ús.