Calders, contra l’apocalipsi

L'Exposició Internacional del 1929 va imposar un tipus d'urbanisme a Barcelona “fet, espiritualment i materialment, de guix i escaiola”, mentre la font de Carles Buïgas va obligar al fet que tota l'aigua de la ciutat adquirís “uns colors i una consistència de pastisseria barata, per enganyar babaus”. A El mar, la novel·la amb què Blai Bonet va guanyar el premi Joanot Martorell el 1957, els personatges “sembla que no tenen cap altra mania que cordar-se i descordar-se els pantalons, elevar els cabells a la categoria d'imatge lírica i orinar-se a sobre per celebrar qualsevol ocasió (…) hi ha un homosexualisme incestuós que provoca un fàstic autèntic, perdurable, total”. Mentrestant, Josep Pla “només té tres o quatre primers llibres extraordinaris” i després baixa perquè “ha tendit a imitar-se a si mateix i a repetir unes idèntiques maneres de dir i adjectivar. Això últim ha estat una de les seves malediccions”. I tot passa en una Espanya “amb més vocació africanista que europeista”...

Encara que no hi hagi ni una sola paraula grollera, les afirmacions podrien atribuir-se a molts opinadors mordaços i oportunistes, però pocs les associarien a l'afable figura de Pere Calders (Barcelona, 1912-1994). “Era petit, prim i baix, però enèrgic i no s'acoquinaba amb res; ja de gran, amb intenció de robar-li, uns se li van acostar amb l'excusa d'oferir-li droga: ‘María? Però en teniu de bona de veritat, forta, o no?’, els va desarmar”, recorda avui la seva filla petita Tess Calders. “A la Guerra Civil va ser voluntari, recordem-ho… Em molesta aquesta imatge del somiador sempre als núvols, alegre, juganer i fantasiós, com si fos un liró: el seu discurs era molt més transcendent i deia coses duríssimes”, sosté la filla davant l'asseveració de Diana Coromines, neta de l'escriptor i compiladora de Pere Calders. Sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels Vents). Amb els sis relats distòpics, cinc vinyetes de L’Esquella de la Torratxa i 88 articles periodístics de deu capçaleres diferents (Diari Mercantil, Serra d’Or, Tele-Estel, Avui…), escrits entre el 1933 i el 1994, que ha reunit del seu avi, Coromines també vol “trencar el tòpic d'aquest Calders il·luminat, fantàstic, i veure que després de la seva obra literària hi ha també un compromís polític molt arrelat en la realitat, de què se l'ha volgut desposseir perquè aquest tipus de reflexions no amagaven que Catalunya és un país ocupat”, sosté sobre qui, en un dels textos, es declara “nacionalista”, sentiment que, de vegades, “se m'inclinava cap a l'independentisme radical”.

“Els articles ajuden a interpretar els contes distòpics, en què de vegades hi ha frases i idees gairebé idèntiques”, justifica la mixtura Coromines. El tercer llibre que recopila l'obra periodística de Calders, després d'El desordre públic (1985) i Mesures, prodigis i alarmes (1994), hi ha potser cinc obsessions que cusen els textos i mostren l'autor de Cròniques de la veritat oculta bastant allunyat del seu arquetip. Un escriptor contra l'apocalipsi.

Distopies visionàries. En el manifest futurista de Marinetti o en els megalòmans projectes urbanístics per a Roma de Mussolini s'anuncia a veus el feixisme, crida Calders; igual que l'“Alemanya per sobre de tot!”, que recull que es vocifera amb Hitler (i que avui recorda l'“American, First!”, de Trump). Tot ho constata en articles primerencs del 1933 al Diari Mercantil a què el va portar el seu amic, l'editor Josep Janés. hi ha alguna cosa que sempre l'alerta i el fa témer, sensació que normalment ha de garbellar amb la seva idiosincràtica i subtil ironia. Igual que davant la caiguda de la URSS i del comunisme, un “dolent imprescindible, com el dimoni d'Els Pastorets. Què seria d'Els Pastorets sense el dimoni?”, llança ja el 1991. Igual que un any després dubta de l'articulació de la llavors Comunitat Europea, on Itàlia i Alemanya es blinden davant els refugiats de la Iugoslàvia en descomposició. O en veure l'inici del Gran Germà de les corporacions a partir de la domiciliació bancària obligatòria dels rebuts. Inquietantment actual. “Calders desconfia de l'estabilitat i de l'eufòria permanents que es ven al món occidental; a mesura que s'obren possibilitats distòpiques, es fa realitat la distopia i això ho percep i ho reflecteix perfectament”, diu Coromines. D'aquí va néixer el llibre: The Massachusetts Review va incloure, en un monogràfic sobre distopies fetes realitat, tres relats de Calders. Aquí n'hi ha un d'inclòs, La ratlla i el desig. La neta en va incorporar d'altres i va traçar enllaços amb els articles.

Literatura de misèria i plor. Calders va passar bona part de la seva vida, a partir del 1958, defensant aferrissadament la seva literatura formalment fantàstica dels temps del realisme històric-social que imposaven mandarins culturals encapçalats per Joaquim Molas i el seu llibre La literatura de postguerra. Va dedicar fins a una sèrie de sis articles a Serra d’Or a rebatre aquesta necessitat de fer ficció com a “aportació a l'estadística de la misèria i del plor”, carregada de “trastorns silvestres”, on fins i tot, si és necessari, “es transforma els pagesos en energúmens sanguinaris per fer drames rurals moderns”. Cansat que se l'acusi a ell i altres de la seva generació de fer evasió, literatura ahistórica o llibres “des de les altures divines”, Calders defensa “un humor reflexiu que intenta, amb el somriure com a bisturí, penetrar profundament les diverses capes de l'ànima”. I en un moment esclata. Finament, com sempre: “Vaig veure poetes, d'aquests 'fora de temps', vestits de soldats, que no feien el servei militar en províncies sinó en fronts on la gent moria amb un claríssim realisme històric”. La polèmica va comportar el seu ostracisme a Serra d’Or.

Candel i altres autocensures. “Al carrer ens assenyalaven com els fills dels divorciats i no podies dir res sobre política”, recorda Tess Calders com a exemple de la Catalunya moralment tancada, grisa i espantadissa que van trobar en tornar de l'exili a Mèxic, el 1962. L'escriptor ho va comprovar diverses vegades, especialment quan en comentar l'èxit de Paco Candel, Els altres catalans, va apuntar el contrasentit de la miserable vida que portaven els immigrants en una Catalunya cara i que tampoc tenia prou poder industrial per absorbir aquest flux de peons, “inflació demogràfica” per la qual proposava intervencions polítiques al seu lloc d'origen, semblant al que suggeriria anys després amb l'emigració a Europa. No va ser ben entès, creu Coromines, com li va passar amb algun altre tema sobre el feminisme de les dones o el suposat tracte despectiu als indis mexicans que alguns van voler llegir en el seu Aquí descansa Nevares. “Catalunya era, com avui, un país poc acostumat al debat d'idees, d'una correcció política que juga a favor dels seus contrincants; hi havia molta autocensura”, sosté Coromines, periodista i traductora, que va treballar al Diplocat fins a l'aplicació de l'article 155.

Cotxes i altres trastos. El pla passaria per apagar tots els semàfors de la ciutat i suspendre durant 24 hores tota normativa municipal sobre tràfic. El resultat seria un caos tan gran que s'acabaria amb els cotxes, destrossats entre si. Podria ser uns dels seus relats, però és la tesi fantàstica que deixa anar Calders, ja el 1989, en un article per atacar una de les seves bèsties negres: el vehicle, la contaminació i la seva invasió ciutadana. Però també apunten la brutícia dels carrers, les obres eternes o l'abandonament dels malalts plataners. És el Calders de proximitat cívica, ecologista, ja intervinguts a mitjans dels vuitanta. Un visionari? “Amb el cotxe no podia: ell era un desastre conduint, un perill total… Però no, passa que estava al cas de tot: cada matí llegia mitja dotzena de diaris, n'hi havia un parell d'estrangers; li encantava la tecnologia: va ser dels primers que van tenir ordinador, un aparell amb una petita tele i un transistor...; avui l'hauríem de portar a desintoxicar perquè canviaria de mòbil cada dia”, fa broma la seva filla.

Independentisme radical. En un article del febrer del 1992, Calders admet ser nacionalista, sentiment que, de vegades, “se m'inclinava en l'independentisme radical”. En els textos hi va deixant mostres d'això, sempre sota les premisses de l'humor i, sobretot, la ironia, les seves pocions per tocar coses més greus: rebutja la hipotètica proposta de traslladar el Senat espanyol a Barcelona, lamenta que Madrid ens torni a passar per davant en exposar l'artista Piero Manzoni, l'autor de Merde d’artiste (pots amb deposicions) i, fins i tot, es mostra contrari al fet que la festa literària de la Nit de Santa Llúcia itinerés per Catalunya perquè és Barcelona la que necessita “el reforç de tots els òrgans que configuren la nostra nació”. Què pensaria avui Calders davant la situació generada pel procés? “Ell era independentista, i si bé estaria sorprès i emocionat amb les manifestacions i el que va passar a l'octubre del 2017, no estaria gens d'acord amb la decisió dels polítics catalans després de l'1-O. Ell se l'hauria cregut i després s'hauria quedat de pedra, i s'hauria emportat una decepció majúscula”, conjecturen a l'uníson Tess Calders i Coromines. La filla recorda: “Va militar de jove a la Palestra de Josep Maria Batista i Roca, i el Sis d’Octubre del 1934 va ser dels que es van tancar al Coliseum, amb una escopeta que no funcionava… Deia que era pacifista, però que hi havia moments que s'havia de donar tot el que s'havia donar…”. En el llibre ho fa.