“Estem creant una nova edat mitjana a les aules”

El món educatiu debat sobre les hores de classe, l'avaluació del professor i els mals resultats d'Espanya a les proves PISA, però tot això és bastant secundari en l'univers d'Andreu Navarra, un professor de llengua i literatura de secundària que retrata des de les entranyes de l'ensenyament, a peu d'aula, una realitat d'urgències més apressants: des de la desnutrició d'un bon percentatge d'alumnes fins a la incapacitat de concentrar-se de la nova generació de “ciberproletariat” o l'absència de debat sobre el futur al qual aquesta societat vol conduir els seus joves. Navarra no és un teòric, però sí un riu de veritats que acaba de publicar Devaluación contínua (Tusquets), una fuetada contra la ceguesa, una trucada d'emergència davant la degradació del model educatiu.

“Els professors volem crear ciutadans autònoms i crítics, i en el seu lloc estem creant ciberproletariat, una generació sense dades, sense coneixement, sense lèxic. Estem veient el triomf d'una religió tecnocràtica que evoluciona cap a menys continguts i alumnes més idiotes. Estem servint a la tecnologia i no la tecnologia a nosaltres”, afirma Navarra. “El professor està exhaust, devorat per una burocràcia per generar estadístiques que li treu energia mental per fer classe”.

El testimoni d'Andreu Navarra (Barcelona, 1981), historiador, té el valor de qui ha impartit classe durant sis anys en escoles concertades i públiques, en zones riques i castigades, on troba per igual “professors heroics” en un sistema educatiu estressat per la mateixa societat de la qual és mirall: hi ha pares absents perquè treballen massa; hi ha violència; hi ha nois sense menjar o esmorzar; hi ha molts problemes mentals; i hi ha una generació absent per la seva concentració a les xarxes i la seva identitat virtual.

“L'audiovisual està creant una nova edat mitjana de persones que depenen de satisfer el plaer aquí i ara, quan la vida és molt diferent. A la vida cal saber llegir contractes, llogar pisos, cuidar els avis, educar fills. Però el ciberproletariat s'enfonsa davant qualsevol problema. Són persones que no seran capaces de treballar perquè tenen la concentració segrestada per les xarxes”, diu. No és que tots els joves encaixin en la seva mirada crítica, però sí que veu el risc d'exclusió d'una quarta part dels alumnes en una tempesta perfecta de precarietat i vida virtual.

Descriu Navarra, per exemple, una classe de desdoblament de 20 alumnes amb dificultats en què, després de preguntar-los, va descobrir que cap havia esmorzat. “Estan pàl·lids i es maregen. Hi ha alumnes que no mengen per trastorns alimentaris, d'altres per desídia de les seves famílies, d'altres per pura misèria”. Però, per falta de professors de suport i d'especialistes, les patologies (ha tingut classes amb un 30% amb algun diagnòstic) concentren l'atenció dels professors en les reunions d'avaluació i impedeixen pensar en els continguts. S'ha confós el pedagog amb el terapeuta, assegura. I en el debat de la inclusió s'ha oblidat, diu, que “el que de debò cal incloure és l'acadèmia”. Navarra narra com ell o els seus companys s'alegren quan troben algun llibre de text de segona mà dels noranta i el compren “com si fos or”. “En els llibres de Lázaro Carreter hi ha explicacions, ara en tenim retalls, flipped classroom [un mètode participatiu que considera inaplicable amb excés d'alumnes]. Intenta explicar Quevedo amb una flipped classroom! El que no pot haver-hi és una pedagogia indecent. Tenim persones intel·ligents, volem una societat intel·ligent, no la rebaixem. Hem de distingir el temps de l'acadèmia del temps de fora, no rebaixar-lo. Ser alumne és important. Ser professor és important. Expliquem qui és Quevedo! Eliminem la literatura del currículum i després ens preguntem per què la nació és feble. És que la nació és això! Cal donar-los l'oportunitat d'un debat crític”.

No tot és negatiu, és clar. El seu llibre té tants embornals de problemes com signes d'esperança en experiències possibles, diu, quan l'autonomia del professor és respectada: tallers de poesia, microrrelats, l'esbarjo dedicat a temps de lectura com al seu institut actual, a Collbató, on els alumnes llegeixen i després expliquen el que han llegit amb èxit. “La clau és l'autonomia del centre enfront del pensament únic, enfront de les teories panacea. Quan Portugal ha donat el 25% d'autonomia als centres, ha millorat”.

El llibre de Navarra recorre a Ortega y Gasset per apel·lar a un debat necessari previ i prioritari: on anem. “Si saps on vas, si obrim un debat sobre el model de futur al qual volem avançar, després regularàs la tecnologia, els horaris o el que sigui, però abans d'augmentar o disminuir les hores has de pensar què vols fer-ne”, sosté. I el model de societat que converteix en herois carismàtics Pablo Escobar o Jesús Gil a les sèries; la falta d'exemplaritat d'uns polítics “murris, d'ara no et parlo, de qui la té més llarga”; la mentalitat Fraga de “turisme i populisme que prossegueix a Salou, a Magaluf, que destrossa Barcelona” no hi ajuda. “Falta reflexió sobre la societat que volem, per què no apostem per un MIT espanyol, per exportar literatura, enginyeria patentada aquí i no exportar enginyers”.

Però “el paper d'ascensor social de l'educació està fracassant i estem creant bosses de guetos, de persones sense futur”. També parla del maquillatge de la ignorància que practiquen les escoles per millorar l'estadística. I insisteix una i altra vegada en la incapacitat de centrar l'atenció, gran mancança d'una nova generació amb fotos a les xarxes, però sense memòria. “Hem conegut diversos capitalismes i ara mateix estem en el capitalisme de l'atenció, en una economia de plataformes que et mercantilitzen l'atenció. Si estàs veient uns missatges, algú hi està guanyant diners i si veus uns altres, en guanya algú altre. No podem repensar l'educació si no pensem com retornar l'atenció a les aules, el retorn del món virtual. Ara no podem abstreure'ns, com defensava Ortega, perquè tot és soroll, la política són crits, eslògans, ningú pensa, ningú escriu, tot és ximpleria i eslògan i això ha arribat a les aules: l'estil simplista, binari, el bé i el mal”. Els Steve Jobs o Zuckerberg, recorda, van rebre educació analògica. I els gurús tecnològics envien els fills a col·legis analògics. És per això pel que, conclou, “quan arreglem la societat, podrem arreglar el sistema educatiu”.