Adeu, esquerra, adeu

És molt decebedor l'espectacle que ens està oferint l'esquerra espanyola. La situació és tan esperpèntica que si a última hora s'arreglés d'alguna manera ja seria promesa de gairebé res, un Govern a garrotades. Tenen la dreta en un racó, dividida en tres blocs i radicalitzada en la ideologia, i només és capaç d'oferir una combinació d'autoritarisme, valors reaccionaris i liberalisme de campi qui pugui!, adornada amb música patriotera, ridiculització del feminisme, burla de la violència de gènere i recurs al jutjat de guàrdia i a la reforma regressiva del Codi Penal cada vegada que alguna cosa es mou. L'electorat progressista es va mobilitzar per frenar-la. I va donar així una oportunitat perquè l'esquerra abordés una experiència transformadora en aquest país, amb la possibilitat de convertir-se en referent europeu. Han estat incapaços.

L'ocasió mereixia conjurar-se per construir un projecte des del primer moment. Però Sánchez va flirtejar amb una dreta que no vol saber res d'ell, pensant que li donava força per a la negociació amb Unides Podem, i Pablo Iglesias va sentir despit. Duel de mascles. No hi ha hagut mai voluntat de crear un terreny comú, assumint les diferències però buscant allò que podia donar als ciutadans un moment de confiança per mirar una mica més enllà de l'aclaparador present continu en què estem atrapats. El mal ja està fet i no ho arreglaria un acord final, fet de mala gana, fruit de l'afany de cada part de no passar pel culpable del fracàs. I l'electorat els pot passar factura. Perquè la conclusió és que en aquest país pot haver-hi una majoria d'esquerres, però no hi ha un projecte d'esquerres capaç de representar-la. Pedro Sánchez: fascinat pel macronisme, seduït per l'eslògan “de dretes i d'esquerres alhora”, té pànic per tot el que situa a la seva esquerra. El Govern sorgit de la moció de censura, un mosaic de color i diversitat per contrast amb els tons grisos de la cultura de cossos de l'Estat del rajoyisme, va generar l'expectativa de la irrupció d'una nova esquerra. Era un miratge.

La ciutadania necessita recuperar la confiança en la política. En matèria de llibertats, en les prioritats econòmiques, en propostes polítiques per a Catalunya, en la reparació de les fractures socials, en la manera d'estar a Europa, l'esquerra hauria de ser capaç d'arribar molt més enllà que la dreta. Però Sánchez nega el reconeixement com a socis a Unides Podem, i aquestes, sota la tutela d'Iglesias, segueixen en la via autodestructiva iniciada el 2016. Sánchez porta posada la malenconia del bipartidisme. I per això necessita minimitzar Unides Podem. Potser aquesta és la raó del mal tracte que els ha donat. Crossa, sí; socis, no. I després de les eleccions, què? Que Sánchez no hagi de recordar la maledicció d'Iglesias: “Sense nosaltres, no serà mai president”.