La insensata racionalitat

La desconfiança és un concepte preventiu. Una cuirassa que ens serveix per protegir-nos de persones o situacions en les quals no volem confiar o bé hem deixat de confiar-hi per raons diverses i que ens obstinem a autoconvèncer-nos que són lògiques. Sobre desconfiança, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ens n’han impartit un curs accelerat aquests últims mesos. Pel que reiteren amb insistència, saben de què parlen, la llista de greuges ha de ser més llarga del que es coneix i per això prefereixen deixar-se endur per aquesta intuïció compartida.

“No hi ha confiança per a la coalició”, han reiterat els socialistes després de presentar la seva extensa proposta de pacte de govern en els ja famosos 372 punts que tant poden servir com a base d'un acord potencial com per al seu proper programa electoral. I han insistit en la negació de la confiança després de desgastar la paraula de tant pronunciar-la. Semblaria que s’han inspirat en les conclusions de dos grans escriptors nord-americans: Truman Capote i William Faulkner. El primer va suggerir que quan algú t’atorga la seva confiança, quedes en deute amb ell. És lògic, doncs, que els dos partits d’esquerra no vulguin un compromís així. La història demostra que la seva obligació és erosionar-se fins a destruir-se. O intentar-ho. D’aquí el recel que Faulkner va ajudar a fomentar adduint que només es pot confiar en les males persones perquè són les que no canvien mai.

Seguint el raonament de l’autor d’El soroll i la fúria, a Podemos no haurien d’estar tan disgustats, perquè la desconfiança socialista ho seria per considerar-los bona gent. Però heus aquí que Pablo Iglesias diu que se sent humiliat, i en entonar aquesta legítima percepció, basa el seu ressentiment en una ofensa al seu orgull o honor. I això ja són paraules majors perquè el més difícil és lluitar contra els dolors propis conseqüència de les ferides que han deixat cicatriu. Per exemple, no poder ser vicepresident.

Parlant de confiança i humiliació, per un moment la seva política podria semblar més humana però tampoc si n’excloem el pitjor dels seus sentits. En cas contrari lluitaria per resoldre amb eficàcia i sense descans els problemes d’una ciutadania castigada i demostraria la seva obligació de servei a la comunitat, la seva recuperació de les finalitats que la van avalar, la seva canalització de les esperances i la reversió de les frustracions. I ni és aquesta la percepció de la població en aquest moment segons les enquestes, ni les seves accions es tradueixen en la lluita que s’ha desfermat a favor dels pactes que evitin continuar en el desordre en el qual estem.

És cert que això sembla una plaga que assota la gran majoria de països. Sobretot els que están regits per democràcies consolidades. I encara que la globalització de la frustració no és excusa per exculpar a ningú de la seva responsabilitat, sí que ajuda a entendre que alguna cosa està passant en tots els fronts. La selva cada dia és més densa, els riscos són més alts i els límits, infinits. També per això crema l’amazònica.

Els nostres polítics se senten obligats a parlar tant per justificar-se que ja no controlen l'essència ni el significat del que ens diuen. I encara que Sánchez insisteixi que no vol eleccions ja pocs se’l creuen perquè la rebotiga ens mostra el contrari. Li passa el mateix a Puigdemont quan valora les recents trobades de Suïssa dient que han servit per buscar punts en comú de l’independentisme. I com que no concreta quines són ni quines han deixat de ser ens convida a concloure que no existien, ni tan sols quan pretenien fer-nos creure el contrari. Aflora amb descaradura allò que Artur Mas en la seva etapa impulsiva cap a l’autodeterminació mai va voler aceptar: que la complexitat de la quotidianitat és tan àmplia que el fet d’intentar reduir-la a insignificant, més que un exercici de confiança es tracta d’un acte d’ingenuïtat.

Aquesta va ser també la malaltia política d’Ada Colau en el seu primer mandat en relació amb les polítiques de seguretat. Els successos de l’estiu encara viuen, i les seves declaracions ho han posat de manifest. Si és cert que Barcelona ha estat deixada a la seva sort violenta per raons partidistes és un fet tan greu com condemnable. I si no ho és, això suposa jugar amb el risc que més alarma els habitants i els turistes. Per aquest motiu, saber que els cossos policials s’alien, es confabulen o es conjuren per lluitar contra el crim equival a acceptar que no ho feien.

No es tracta de tornar a llegir entre línies com s’hi veia obligat el ciutadà conscienciat durant la dictadura. Es tracta només d’escoltar, raonar i deduir. Ens ho estan dient tot més clar del que pensen. Només fa falta aplicar el sentit comú i treure’n conclusions sense prejudicis. I no perdre de vista que pretenen fer-nos creure que la racionalitat al final ens sembli insensata.