Després del fracàs, què?

Potser si les negociacions no s’haguessin retransmès en directe la sensació de desastre no hauria estat tan gran. Però vivim en temps de xarxes socials, sotmesos a la pulsió de l’exhibicionisme, i la temptació de posar l’adversari en evidència quan les negociacions s’encallen és gran, tot i que el preu sigui trencar l’aposta. En tot cas, culminen tres mesos en què el director de la negociació no ha trobat la partitura: avui un vals amb la dreta, demà una polca amb Podem. Partia d’un error en el càlcul de la fortalesa de la seva posició, i el resultat és que uns i altres han posat en escena una versió gens exemplificant de l’ofici de polític.

Queda un consol. Per si alguns en dubtaven, els polítics són humans i la psicopatologia de les males vibracions personals serveix per explicar moltes coses. La suficiència de Sánchez –que es va creure que la seva posició s’imposaria per la força natural de les coses, sense que calgués buscar complicitats en la resta de forces polítiques– i la pulsió autodestructiva de Pablo Iglesias –que des del 2016 ha aconseguit que totes les seves decisions importants fossin en detriment de Podem–, conjugades amb una relació personal construïda sobre el ressentiment, han conduït cap a aquest gran fracàs. Un fracàs que deixa la imatge de Sánchez tocada, enfonsa Podem i descol·loca l’electorat d’esquerres, que ha vist, una vegada més, que és impossible que el PSOE i la resta de forces comparteixin projecte.

Culminen tres mesos en què el director de la negociació no ha trobat la partitura: avui un vals amb la dreta, demà una polca amb Podem

L’esquerra ni tan sols ha estat capaç d’entendre’s per allunyar de l’horitzó l’amenaça del tripartit de la dreta. Per un parell de ministeris de més o de menys? Més aviat fa la impressió que en el fons Sánchez no ha volgut mai el Govern de coalició, i que Iglesias, com ja va donar a entendre fa unes setmanes, sempre ha pensat a portar l’aposta fins al setembre pensant que en el límit tindria més força. I, malgrat tot, és ell el que ha sortit més afeblit de l’embat i, per tant, qui més concessions haurà de fer si no vol continuar pendent avall.

I ara què? Pedro Sánchez parla de tornar al punt de partida. Però tots sabem quin és i quin recorregut té. “Hem d’explorar diverses vies. Quines? La dreta, embravida pel fracàs de l’esquerra, quin interès pot tenir a regalar el suport al president en funcions? Tornar al principi vol dir reprendre la negociació amb Podem quan la foguera està cremant. I Sánchez probablement està pensant a tornar al Govern de col·laboració. Després d’aquest fracàs, Pablo Iglesias no està en condicions d’exigir, però sí que ho està d’enfonsar el vaixell –el seu– i de retruc deixar Sánchez tocat. En la mesura en què no hi ha sortida que no passi per Podem, dos mesos semblen poc per desactivar tots els greuges acumulats. I sembla impossible recuperar la confiança perquè hi hagi un Govern de coalició creïble. Semblava que, finalment, el Govern d’esquerres seria possible i ha acabat en fiasco.

L’alternativa, evidentment, són les eleccions. Pel que sembla tenen molts partidaris a la Moncloa –no tant al PSOE, on són conscients del risc. És la malenconia del retorn al bipartidisme. Al PP i al PSOE els costa acceptar que altres s’incorporin al repartiment del poder.

Tornar al principi vol dir reprendre la negociació amb Podem quan la foguera està cremant

En qualsevol cas, els mesos que venen posaran a prova el mite de la resistència de Sánchez, capaç de reflotar després de cada patacada. No sé si els protagonistes són conscients del mal que ha fet aquesta crisi, que ha trencat l’aura positiva amb què el PSOE havia aixecat el vol després de la moció de censura. Amb els nivells de desconfiança i retrets a què s'ha arribat en aquesta penosa negociació pública és difícil pensar en un Govern PSOE-Podem al setembre. Un Govern que carrega un pecat original. Que Podem accepti donar suport i col·laborar des de fora, després del que ha passat, és un reconeixement de derrota que no sé si forma part de l’espai mental de Pablo Iglesias. Però anar a eleccions al novembre és d’alt risc: la probable desmobilització de l’esquerra, amb el previsible enfonsament de Podem, no garanteix a Pedro Sánchez una posició millor que la d’ara. I no sembla que un Govern provisional sigui el més indicat per gestionar el delicat moment que vindrà després de la sentència del Tribunal Suprem. Si aquest desacord acabés portant el tripartit de dreta al poder, l’esquerra quedaria tocada durant molts anys.