La qualitat democràtica a les xarxes

Les democràcies modernes s'enfronten a un gran perill, la seva conversió en sistemes il·liberals, al qual poden acompanyar dos instruments, el populisme i l'abús de les xarxes socials. Són dues realitats diferents, que responen a fenòmens diversos, encara que de vegades poden retroalimentar-se i enfortir-se mútuament.

En qualsevol cas, sabem que la informació ja no és monopoli de periodistes i de les grans capçaleres, sinó que, també, pot ser aconseguida i, sobretot, difosa a través de les xarxes socials. També en l'àmbit de la informació es difumina la necessitat de mitjancers, com passa amb els partits polítics en l'àmbit institucional o amb els sindicats en l'àmbit laboral. El debilitament de la intermediació pot ser conseqüència de l'adopció de noves formes de participació democràtica, en què la ciutadania participés en els processos de presa de decisió d'una forma més directa. Tanmateix, en general, la difuminació dels mitjancers és causa de la implantació de discursos populistes, moltes vegades l'avantsala de sistemes il·liberals. Sota el paradigma populista, les elits polítiques són corruptes gairebé per definició, mentre que el poble apareix com un ens homogeni i virtuós, que no necessita institucions que facin de corretja de transmissió entre la decisió i la ciutadania. Els mitjans de comunicació tradicionals també solen passar a encarnar tots els mals de les elits polítiques i econòmiques, veient com la seva reputació i la seva funció de prescripció s'esvaeix.

Inventar notícies, deformar-les o ocultar-les s'ha convertit en un fenomen relativament comú

És evident que els mitjans de comunicació a Espanya, especialment la premsa escrita, presenten vincles econòmics amb entitats financeres de diferent índole. No obstant això, les capçaleres encara aconsegueixen, a empentes i rodolons, mantenir-se en la seva funció democràtica de contribuir a la creació i desenvolupament de l'opinió pública plural. S'hi han comès errors, alguns de clamorosos, però els lectors coneixem, encara que sigui superficialment, les debilitats de cada mitjà, el que ens permet apropar-nos-hi amb les cauteles corresponents.

En l'àmbit de les xarxes socials els límits encara s’han de definir. Fa uns anys llegíem com internet primer i les xarxes socials després podien convertir-se en un instrument per compartir d'informació global, lliure de la intromissió dels poders públics i econòmics. És innegable que internet s'ha convertit en una font inesgotable d'intercanvi d'idees, fets, dades, notícies, i informacions. Però avui sabem que la manipulació informativa també ha pres aquest nou fòrum ciutadà, amb tot el que implica. L'aparent neutralitat del debat públic a les xarxes ha deixat pas a la utilització dels instruments que aquestes ofereixen perquè persones o grups, públics o privats, i poders polítics intentin condicionar la conversa global que es genera a internet. La desinformació és una realitat del nostre context informatiu, en què inventar notícies, deformar-les o ocultar-les s'ha convertit en un fenomen relativament comú i amb una difusió exponencial sense límits. Com els casos de Facebook, els bots russos influint en les últimes eleccions presidencials nord-americanes o els centenars de comptes falsos de twitter desactivats a Veneçuela els últims mesos.

Si les bases del pluralisme estan en joc, no cal mirar cap a un altre costat perquè, aquesta vegada, són dels nostres

En el nostre entorn polític, Twitter ha suspès o desactivat recentment comptes falsos destinats a condicionar el debat públic a Catalunya: fomentant el vot l'1 d'octubre, desprestigiant Ada Colau, o promocionant A. Bosch, Conseller d'Exteriors de la Generalitat, que, per cert, té igualment atribuïda la competència de potenciar la transparència i el bon govern també a les xarxes. Segons les informacions de Twitter els 131 comptes detectats estarien vinculats a Esquerra Republicana de Catalunya.

El fet que existeixin comptes falsos que intentin manipular la voluntat política de la ciutadania és molt greu, perquè, a més, revela la falta d'instruments amb què es compta per defensar-se d'aquest tipus d'intrusions en els nostres drets polítics. Així mateix, resulta especialment seriosa la falta de resposta oferta pels presumptes responsables dels comptes, Esquerra. Les explicacions ofertes al fòrum parlamentari han estat pràcticament inexistents, limitant-se a rebutjar-ne tota responsabilitat. Sorprèn, a més, que la resta de partits i la ciutadania no insisteixin en l'obligació política de donar una explicació clara i completa. Si no ha estat Esquerra, qui ha estat? Certament encara no comptem amb un catàleg de drets digitals, però sí que existeixen instruments clàssics d'exigència de responsabilitat política i de defensa de la qualitat de la nostra esfera pública que no estem activant. Quan les bases del pluralisme estan en joc, no es pot fugir d’estudi i mirar cap a un altre costat perquè, aquesta vegada, són dels nostres.