Sense Govern?

A vegades em pregunto si necessitem un Govern en plenitud de les seves competències perquè la veritat és que no el tenim des de fa quatre anys: o tenim governs en funcions, o governs febles o governs sense base parlamentària sòlida i coherent. Anem a pams.

En efecte, el 21 de desembre del 2015 es van fer eleccions generals esgotant un mandat que provenia dels comicis del 2011, i van donar majoria absoluta al PP. Certament, entre el 2011 i el 2015 el Govern Rajoy va tenir un suport parlamentari més que sòlid. Però en les eleccions del 2015 en aquest país ja havien canviat algunes coses, entre les quals –fonamental per entendre el que ens passa des de llavors–, passar en l’àmbit nacional del bipartidisme al multipartidisme a causa de la irrupció de Podem i Ciutadans, primer, i de Vox fa uns mesos.

Llavors ja va quedar clar que els pactes entre partits no serien fàcils, no tant pel multipartidisme que acabava de sorgir, sinó perquè la mentalitat dels polítics espanyols, dels vells partits i, curiosament, també dels nous, encara estava ancorada en els esquemes derivats del bipartidisme anterior. Ara, quatre anys després, tot plegat es confirma. El penós espectacle actual, en què els pactes consisteixen en simples intercanvis de càrrecs en lloc d’acords sobre programes basats en reformes que els aproximin perquè els seus principis i valors són semblants, mostra sense embuts que els nostres polítics en general, i alguns en particular, no coneixen les regles bàsiques del que és un parlamentarisme multipartidista.

En les eleccions del 2015 es va passar en l’àmbit nacional del bipartidisme al multipartidisme a causa de la irrupció de Podem i Ciutadans

Fem un breu repàs d’aquests darrers quatre anys. Situem-nos a finals del 2015, després de les eleccions de desembre d’aquell any. Rajoy, quan el PP encara era el partit més votat, també el més aïllat i, per tant, amb menys capacitat d’arribar a acords amb la resta, va rebutjar la proposta del Rei per intentar presentar-se a la investidura. Va ser llavors quan Pedro Sánchez va acceptar el repte de ser investit i va elaborar amb Ciutadans un programa comú. Malgrat tot, les dues formacions no van aconseguir els suports parlamentaris que necessitaven. Transcorreguts els dos mesos constitucionalment preceptius, el Rei va tornar a dissoldre les Cambres i va convocar unes noves eleccions. Va ser la primera investidura fallida de la democràcia.

Aquelles noves eleccions no van canviar substancialment el panorama. Al final, Rajoy i Rivera van arribar a un acord, força genèric, però suficient per investir el primer a finals de l’octubre del 2016. De fet, s’havia perdut un any i, encara pitjor, el nou Govern del PP naixia greument afeblit, sense un suport parlamentari decidit per part de Ciutadans.

En aquesta situació es van haver d’afrontar els difícils mesos de la “revolta catalana” el setembre i l’octubre del 2017. Hi va haver unitat entre el Govern del PP, el PSOE i Cs, els tres partits situats al centre del sistema polític, en aplicar l’article 155 de la Constitució. Tanmateix, aquesta mesura es va adoptar tard i malament: no va impedir que es cometessin delictes contra la Constitució, alguns dels més alts responsables de la Generalitat van ser detinguts i processats mentre que d’altres fugien a l’estranger. Per tot això la situació de Catalunya va empitjorar.

En aquest context, es va interposar per sorpresa una moció de censura contra el president Rajoy, que, amb el pas dels dies, va rebre els suports heterogenis i contradictoris però numèricament suficients per desbancar-lo i quedar així investit Pedro Sánchez com a nou president. El programa de govern dels qui van donar suport a la moció era, de fet, inexistent, a excepció de l’acord en el lema “s'ha de fer fora Rajoy”. Semblava, per tant, que el nou president convocaria eleccions després de l’estiu. No va ser així, i Sánchez ha allargat el seu mandat fins ara. Un altre any perdut, com a mínim, perquè no queda clar quan es formarà govern, quina en seran la composició i els suports, o si haurem d’anar a noves eleccions. Entre governs en funcions, febles o sense base parlamentària coherent, ja fa quatre anys que no tenim governs eficaços, quatre anys perduts.

Els partits i els polítics es queixen perquè els ciutadans els critiquen i rebutgen per no ser ni seriosos ni responsables. Probablement, tenint en compte els fets, tenen raó. Encara trigarem a formar govern? Seguirà sent tan incoherent i feble com l’actual en funcions? Quan aprendran els polítics les regles del parlamentarisme? Estarem quatre anys més sense govern estable i sòlid? Alarmats, no esperem el pitjor, però, tal com van les coses, tampoc s’albira a l’horitzó una millora de la situació.