L’última paraula
La petició de l’Advocacia de l’Estat i, sobretot, la de la Fiscalia en el judici del procés són colpidores per la seva severitat
S’han acabat les sessions del judici oral del procés. Ha estat un judici llarguíssim, amb una conducció, per part del president Marchena, que no ha estat fàcil i que no ha pogut agradar tothom. A banda d’insuficiències o excessos puntuals de fiscals i advocats, i també del president, ens hem de felicitar per la transparència processal i la correcció formal amb la qual, globalment, ha transcorregut. Finalment va arribar el moment de l’última paraula, previst a la llei com una ocasió solemne en què cada acusat té l’oportunitat d’autodefensar-se. És el moment de les al·legacions extrajurídiques i personalíssimes dels acusats, ja que les al·legacions jurídiques ja les han hagut d’exposar fins a la sacietat els advocats, com a professionals tècnics en Dret. La llei estableix que el president tindrà cura que els acusats, en la seva última paraula, no ofenguin la moral ni faltin al respecte, i “que s’ajustin al que sigui pertinent”. Haurem de convenir que el president va fer un ús inusual, ampli i tolerant d’aquesta autorització legal.
L’última paraula de les sessions del judici oral no és, malgrat tot, l’última paraula del judici. L’última paraula del judici la té el tribunal, que dictarà la sentència ferma i definitiva. Haurà d’atendre i escollir entre les peticions absolutòries de les defenses, per més que algunes acceptarien una moderada condemna per desobediència, i les peticions condemnatòries de les acusacions. La de Vox, estrafolària, tècnicament inviable, no mereix més atenció. La de l’Advocacia de l’Estat i, sobretot, la de la Fiscalia són colpidores per la seva severitat. Cal recordar que les peticions de 25, 17 o 16 anys de presó sobrepassen les penes de presó previstes per a un homicida (de 10 a 15 anys) o per a un violador (de 6 a 12 anys). I, a més, la Fiscalia pretén que el tribunal ordeni que els acusats, si són condemnats, no puguin obtenir el tercer grau de compliment de la condemna fins que no hagin complert la meitat de la pena, o sigui que no poden obtenir el règim de semillibertat fins passats vuit o dotze anys. Davant de tanta severitat i tant de rigor, molta gent es pregunta per què i amb quin objectiu. Les respostes depenen de criteris ideològics, polítics, passionals, o de criteris jurídics que no són mai del tot asèptics.
Els penalistes clàssics han assenyalat que els objectius de la pena són dos: la retribució al condemnat, com a escarment i correcció, i la intimidació general als ciutadans en veure la certesa de l’eficàcia del càstig. La Constitució no parla d’aquests clàssics finals de pena. Només diu que les penes privatives de llibertat han d’estar orientades cap a la reeducació i la reinserció social. Si el tribunal condemna els acusats del procés i, sobretot, si atén els criteris severíssims de la Fiscalia, el debat sobre els objectius i l’orientació de les penes està servit.
Segons els al·legats, [els acusats] són delinqüents per convicció i tot plegat té transcendència a l’hora de plantejar els objectius i l’orientació de les penes que, possiblement, els imposin
Segons les acusacions, els acusats van intentar portar a la pràctica política la seva convicció política a través d’uns mitjans polítics parlamentaris, governatius i cívics, amb infracció de les lleis i els mandats judicials. Per aquestes infraccions han estat acusats com a delinqüents, sense més adjectius. Per aquestes condicions ells i el seu entorn polític i social es consideren delinqüents polítics. Aquesta última adjectivació és irrellevant per a l’aplicació de la llei penal. Però, en tot cas, segons els al·legats, són delinqüents per convicció i tot plegat té transcendència a l’hora de plantejar els objectius i l’orientació de les penes que, possiblement, els imposin.
Fa gairebé un segle que els teòrics alemanys van assenyalar que els delinqüents per convicció poden i han de ser castigats, si ho mereixen, però no els poden tombar les conviccions. Per això proposaven un tracte penitenciari benèvol, amb l’excepció dels terroristes. Aquesta reflexió continua sent vàlida avui, encara més tenint en compte els discursos de les últimes paraules, sense contrició ni sotmetiment. El tractament penitenciari, si hi ha condemnes de presó, no podria tendir a canviar-los les seves conviccions ni la seva voluntat per portar-les a la pràctica. Seria una violació de la llibertat ideològica i de la dignitat de la persona, fonament de l’ordre polític i de la pau social, com proclama la Constitució. Les penes, per tant, no podran tenir més finalitat que el càstig, la retribució pura i dura als condemnats, i l’escarment a través seu dels qui pretenguessin seguir els seus passos. Al Tribunal Suprem no li correspon resoldre el problema de Catalunya, que no és nou, ni podrà fer-ho, perquè l’última paraula del judici no serà l’última paraula del conflicte.
José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.
