Idees que divideixen

Hi ha idees que són divisives per la seva mateixa naturalesa. Són les que aconsegueixen organitzar el món en dos pols excloents. Comencen com dues meitats però cadascuna d’elles aspira a convertir-se en el tot. Són totalitzants i sovint d’inspiració totalitària, és a dir, al·lèrgiques a la diversitat, al pluralisme i a les gradacions.

Podem discutir sobre la intensitat de les divisions de la societat catalana. Podem, fins i tot, filar tan prim com calgui per saber si es tracta de discrepàncies naturals o d’una divisió especialment verinosa. Però el debat no té sentit respecte a les idees autènticament divisives, que tenen com a característica que sempre sumen zero amb la idea contrària. Si no les acceptes senceres vol dir que hi estàs en contra.

Si triomfen les idees divisives, la societat es divideix. No falla. I el procés independentista n’és el millor exemple. Vist en el temps, tot ell s’organitza en una cadena d’idees divisives que van segmentant la societat per tal de construir una majoria qualificada al voltant de la independència. Però, de totes elles, poques tenen tanta eficàcia com la consagració de l’1 d’octubre com a moment definitori i com a llegat que cal defensar i mantenir de cara al futur, allò d’un dia que durarà anys. L’1-O té dues cares, i cada una d’elles és la negació de l’altra. Assumir-lo sencer, en la seva plenitud, incloent les dues cares, és de moment una tasca fora de l’abast de ningú. Avui és la idea més divisiva de l’actual societat catalana.

Per a uns, és el moment en què el poble exerceix el seu dret a l’autodeterminació en un referèndum que constitueix l’acte de desobediència cívica més important de la història d’Europa i que dona com a resultat la ratificació de les lleis de desconnexió i l’obligatòria declaració unilateral d’independència. Per a d’altres, és una convocatòria il·legal i il·legítima, realitzada des de les institucions, en un acte d’abús de poder que contravé l’Estatut de Catalunya, la Constitució i el marc legal establert pel Consell d’Europa en la seva comissió de Venècia, i que culmina amb un conjunt de vulneracions dels drets dels ciutadans i de les minories parlamentàries, especialment els dies 6 i 8 de setembre del 2017, amb l’aprovació de les lleis de desconnexió.

Res ha reforçat tant la versió independentista com la gestió de tot el procés des que va començar l’any 2012 per part del governs de Mariano Rajoy i, sobretot, des del subarrendament sencer en la seva fase definitiva, al Tribunal Constitucional primer, a les forces d’ordre públic després i als tribunals penals al final. La idea divisiva de l’1-O es reprodueix a continuació en la interpretació de l’article 155 de la Constitució, una clàusula d’excepció protectora de l’ordre constitucional que es posa en marxa amb l’objectiu de barrar el pas a la declaració unilateral d’independència, dissoldre el parlament i convocar eleccions, evitant, així, la suspensió de l’autonomia i la intervenció de les competències més sensibles (escola, mitjans i policia).

Qui no es va declarar contra el 155 pertanyia al bloc del 155. Ningú ha aclarit encara quina era l’alternativa responsable i eficaç que podia tenir a mà un govern democràtic, qualsevol govern democràtic, davant d’una declaració d’independència com la del 27 d’octubre. I, sobretot, si s’entén, com és el cas d’una bona part de la població, també catalana, que va ser una convocatòria fora de la legalitat i mancada de garanties, amb la qual es comprometia el futur de Catalunya i es derogava la Constitució en una part del territori.

La intervenció lamentable i estúpida de la policia l’1-O sí que tenia alternatives. El mateix Rajoy ho va demostrar el 9-N amb la seva permissivitat davant la consulta no vinculant. Però queia pel seu propi pes l’aplicació de la legislació vigent per evitar una declaració d’independència il·legal, il·legítima i sense ni tan sols majoria social. Les alternatives només podien ser pitjors: aplicar el 155 més temps i amb més intensitat o declarar l’estat d’excepció o de setge. Es dirà que calia obrir el diàleg, i és ben cert. Calia i encara cal, tot que era ben difícil fer-ho aleshores i en aquelles condicions i continua essent-ho avui mateix, quan encara no està clar que les condicions hi siguin.

La tercera derivada de la idea divisiva inicial són el presos i els fugits de la justícia. Són i som molts els qui voldríem que no hi hagués hagut presons preventives i que ja estem perfectament mentalitzats per tal d’encaminar les mesures que permetin la llibertat i el retorn dels encartats i la normalització de la vida política catalana. Però també són molts més els qui necessiten que abans que res es faci justícia i que només un cop s’hagi fet justícia es podran convèncer que serà possible retornar a la normalitat.

La justícia primer i la magnanimitat després, però per aquest ordre. No es pot admetre, i ningú ho admet enlloc, que qui governa una institució de l’Estat pretengui trencar amb el sistema legal pel qual ha estat elegit. Avui ho fa un independentista però demà ho pot fer un governant d’extrema dreta.

Ara caldrà esperar la sentència, els recursos i la seva resolució, però, en qualsevol cas, cal acceptar-ne els resultats i tornar a la feina. Pretendre una altra cosa, perllongant el conflicte, com es podria deduir de les declaracions finals dels acusats, és continuar dividint la societat en un final sense sortida. Si gràcies al diàleg polític se superen les idees divisives, sobre l’1-O, sobre el 155 i sobre els presos i els fugits, aleshores s’acabaran també les divisions i es podrà tornar a parlar d’un sol poble.