Amb globus sobre els lleons

“Atenció, un lleó a les dotze en punt! Compte, que li aterrem a sobre, ai, ai, ai!”. Si una setmana abans m'haguessin dit que seria dalt d'un globus sobrevolant la immensa sabana africana veient com la terra s'apropava cada vegada més sota la cistella i advertint a crits el pilot que anàvem directes cap a una fera, no m'ho hauria cregut. Tota la vida he pensat que els globus i jo no estàvem fets els uns per l'altre. Només la idea d'enfilar-m'hi a la mercè dels vents i al designi de l'aire em posava els pèls de punta. He passat molt de temps evitant els globus, i això que tinc influència en aquest món perquè soc amic, i en presumeixo, de Jaume Llansana, entregat aeróstata natural d'Igualada. El Jaume és soci fundador d'Ultramàgic, una empresa de la localitat que fabrica globus i en subministra a tothom. De fet, si heu volat a Capadòcia, per exemple, teniu moltes possibilitats d'haver-ho fet en un globus d'origen català, ja que el 60% són d'ells. També volen a Tanzània, al costat de Kènia, i a altres llocs. El Jaume ha aconseguit moltes coses sorprenents al món, com sobrevolar mitja Àfrica imitant Cinc setmanes amb globus de Jules Verne (ell hi va destinar 11 mesos), brindar a la cistella per un explorador suec just per sobre el pol Nord o aterrar d'emergència a la plaça de Lesseps. Però fins ara no havia aconseguit que jo pugés en cap d'aquestes andròmines d'aparença tan fràgil i governança tan precària.

La veritat és que no em va quedar més remei. Formava part d'un grup de selectes periodistes en missió a la reserva keniana de Massai Mara, al nord del Serengueti (tres visques per aquesta professió que ens porta on no hauríem arribat ni amb els pares Escolapis) i el programa exigia una sortida amb globus. La nit abans no vaig poder dormir, també perquè rondava la meva cabanya un facoquer pelut amb uns grans ullals i un núvol de formigues voladores gegants se m'havia colat per un forat de la mosquitera. El món encara estava en unes tenebres amenaçadores quan vam sortir en totterrenys cap al campament dels globus. Hi havia una expectació general no exempta d'aprensió –en el meu cas era por en estat pur– que tots fèiem passar per somnolència i que donava a la comitiva un aire d'afusellaments a l'alba. No hi va ajudar que ens fessin signar un paper per assumir els riscos: “Accepto que la meva participació en el vol conté riscos inherents de malaltia, mort o pèrdua o dany de propietats personals“ (això últim ja m'importava un rave si ho comparava amb sobreviure), “que es poden produir per diferents causes incloent, sense limitació, terreny, arbres, flora, fauna, animals salvatges, forces de la natura o actes de Déu”. Us ben juro que hi posa tot això, en guardo una còpia. I és que semblava que més que volar amb globus anàvem a caçar Moby Dick.

Però la cosa no s'acabava aquí. “També reconec i accepto que aquests riscos es poden presentar en qualsevol moment del vol i que, com que l'empresa només és capaç de procurar mitjans mèdics limitats, entenc que aquests mitjans pot ser que ni siguin dels estàndards més alts” (home, més alts, amb globus, sí). “Confirmo que parlo i entenc prou anglès” –això òbviament jo no ho complia, ja que a aquestes altures (...) amb prou feines em veia capaç de balbotejar en la meva llengua– “per entendre les instruccions del pilot i especialment les referents a la posició d'aterratge” (vegeu més endavant). Quan vam arribar al Little Governor’s Camp, la base, els pilots, vestits amb caçadores de cuir i fedores a l'estil Indiana Jones, no tenien gaire clar si podríem enlairar-nos, tenint en compte les condicions atmosfèriques, i jo vaig resar en silenci perquè empitjoressin. L'espera se'm va fer més llarga que la vigília de la batalla de Filipos, i això que no hi havia fantasmes. Finalment es va decidir que volàvem. Glups.

Els operaris van destapar tres grans estructures cobertes amb plàstics a terra, que van resultar ser les cistelles i van començar a inflar els globus, que és una maniobra impressionant i més en la penombra a Àfrica, i encara més si tens vertigen compulsiu. Les flamarades per inflar les grans esferes donaven a tot allò un aire dantesc. Vam passar un control de seguretat, amb escorcolls. Després de preguntar pel pilot català que vola al Massai Mara, Carles Comellas, amic del Jaume i que va resultar que treballa per a una altra companyia, em vaig apuntar al grup de l'aeronauta que em va semblar més veterà. Era el cap, Mike Carnevale, d'Alaska, amb 6.900 hores de vol. És veritat que té un sentit de l'humor un pèl especial, a part de l'accent, que és com de caçador de pumes i costa entendre-li allò de la posició d'aterratge, que és, vaig deduir, que quan arribes a terra has d'esperar una certa trompada i posar-te com en posició fetal i que sigui el que Déu vulgui.

Curiosament, per primera vegada a la vida em preocupava més ser a terra que a l’aire. Ens vam preparar per a l’aterratge i l’eventualitat que la cistella bolqués i rodéssim com croquetes cap als felins

Quan el globus es va alçar vaig pujar a la cistella com vaig poder, aprofitant uns forats com a graons. Ja hi era. No hi havia marxa enrere. Els ajudants de terra van deixar anar les cordes, el Mike va obrir el seu cremador i el globus va tirar amunt. I ja érem en l'aire. En un segon, escolteu, vaig passar del terror a la més pura felicitat. Va ser com un miracle. Ens movíem amb una suavitat gairebé sensual que provocava un sentiment d'infinita alegria. Vaig observar que tots al voltant somreien: la Rachel, la Cecile, la Rose, el James, la Ruby, la Claire... Jo notava un goig, una lleugeresa a l'ànima digna d'un poema de Shelley. El paisatge es desplegava sota nostre com si el recorreguéssim amb una steadycam. Des del fullatge a sota em miraven uns babuins sorpresos, després va aixecar el cap un búfal. En un moment érem sobre el riu Mara (on fa uns anys vaig observar el frenètic i desesperat creuar dels nyus durant la Gran Migració). Uns hipopòtams es van allunyar xipollejant quan gairebé els vam fregar el clatell amb la cistella. Al marge vaig veure un gran cocodril que va obrir els ulls i va semblar que es llepava els bigotis. Però ni tan sols això, ni el fet que aparentment voléssim ben avall per sobrepassar els alts marges arbrats del riu, em va inquietar. El pilot va obrir el conducte, va sorgir una flamarada amb un suau esbufec (“el gas és la seva sang, és la seva vida”) i l'aeròstat va pujar plàcidament. Vaig recordar el conqueridor Robur: “L'aire és un punt de suport sòlid”. Vam continuar volant ja sobre la gran sabana que s'estenia fins al llunyà horitzó. Grups de zebres, antílops, gaseles i elefants es movien a sota. Era com nedar en un somni. “C’était en verité une promenade charmante (...) Quelle extase!, un rêve dans un hamac!”.

Li vaig preguntar a Carnevale, el nostre Samuel Fergusson, que s'havia quedat en cos de camisa i duia galons de capità, per Jules Verne. “El vaig llegir molt de jove, la meva novel·la preferida era Vint mil llegües de viatge submarí”. Vaig arquejar una cella, allà dalt. I no les històries amb globus? Mira que n'hi ha, a Verne, on és un mitjà de locomoció emblemàtic: Cinc setmanes amb globus (“Si j’ai trop chaud, je monte; si j’ai froid, je descends; une montagne, je la dépasse; un précipice, je le franchis; un fleuve, je le traverse; un orage, je le domine”), L'illa misteriosa, Hector Servadac, La caça del meteorit, Un drama en l'aire... En canvi, encara que la imatge de David Niven i Cantinflas a la cistella sigui l'emblemàtica de la més famosa versió cinematogràfica, a la novel·la La volta al món en vuitanta dies Phileas Fogg i Picaporte no pugen mai a un globus. En sabia de globus, Verne?, li vaig preguntar al pilot surant en l'èter. “Sí, però els seus eren d'uns altres temps, la tècnica ha canviat molt”. Miri allà, un lleó! “Ahà, el veig, quina bona vista, fill, i allà hi ha una lleona amb els seus cadells”. Les feres ens miraven amb aspecte de pensar quina mena d'ocell és aquest, o potser “caram, per aquí ve l'esmorzar”. El cas és que vam començar a baixar just damunt dels lleons. Curiosament, per primera vegada a la meva vida em preocupava més ser a terra que a l'aire. Ens vam preparar per a l'aterratge i l'eventualitat que la cistella bolqués i rodéssim com croquetes cap als felins. “No hem aterrat mai sobre un animal, fins ara”, es va permetre de fer broma el comandant. “I en pràcticament tot, la sabana és millor que Alaska”.

L'aterratge va ser tan suau que ni me'n vaig adonar. Els assistents ens van envoltar ràpidament amb un parell de totterrenys per protegir-nos dels lleons, i van aferrar les cordes de subjecció. Vaig observar que el globus no duia àncora. Al cap d'una estona érem en un pícnic digne de Memòries d'Àfrica, amb taules, un lunch generós i xampany, i que visqui el globus. Vam brindar pel nostre bateig d'aire i jo ja em sentia capaç de qualsevol missió. “Ja t'ho havia dit”, em va explicar després per telèfon el Jaume, que ha volat diverses vegades a la zona i sempre serà el meu padrí aerostàtic. “No conec ningú que ho hagi passat malament volant amb globus. I la sabana africana és un lloc fantàstic per volar, hi ha molt menys risc que en zones habitades, on et pots topar amb un edifici o una estesa d'alta tensió. Lleons a banda, tot sigui dit”.