Arqueologia exiliada

Quan es parla de la tasca per salvaguardar l'art i el patrimoni després de l'esclat de la Guerra Civil espanyola es recorda l'epopeia que va representar traslladar bona part dels tresors del Museu del Prado i de centres com l'Acadèmia de la Història fora del país. També de l'actuació de la Generalitat per fer el mateix amb el patrimoni català conservat en centres com el Museu d'Art de Catalunya reunit al Palau Nacional per evitar el pillatge que va desencadenar l'alçament del 18 de juliol; unes accions protagonitzades per autèntics The monuments men d'aquí. Però és menys conegut que el patrimoni arqueològic dipositat al Museu Arqueològic de Catalunya —les col·leccions pròpies i el material confiscat a particulars per posar fre al saqueig del moment— va tenir un destí similar. Per explicar aquest període el Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) ha inaugurat l'exposició Arqueologia a l'exili. El Museu d'Arqueologia de Catalunya i la Guerra Civil espanyola (1936-1939), en la qual es fa un recorregut pels tres anys en què el museu, com tot el país, va viure en un estat d'excepció que es allargar durant més de 40 anys de dictadura franquista.

Amb una museografia que intenta transportar els visitants al període en què aquest edifici de Montjuïc es va haver de protegir amb sacs de terra cobrint part de les enormes peces, com els sarcòfags romans o l'estàtua de l'Esculapi recuperada en les ruïnes de la ciutat grecoromana d'Empúries el 1909, la comissària de la mostra, Àngels Casanovas, una de les conservadores del MAC, i el director del centre, Jusèp Boya, expliquen com Pere Bosch i Gimpera, que n'era el responsable el 1937, va manar retirar els objectes i materials exposats i protegir in situ els que no es podien traslladar a un lloc més segur en previsió dels efectes dels bombardejos. “Uns es van cobrir amb sacs de sorra i d'altres es van embalar en caixes i es van dipositar en refugis improvisats que es van crear dins mateix de l'edifici, com al que s'accedia per la sala d'Empúries”, explica Casanovas, mentre assenyala una enorme foto en què es veu el túnel entre les caixes que s'han col·locat i que recorden les que es van utilitzar llavors.

Amagats

El març del 1938, després d'un bombardeig que va impactar al Palau de l'Agricultura, situat just al costat, es va decidir evacuar tots els materials en 200 caixes camí del Mas Perxés d'Agullana (Alt Empordà), prop de la frontera, deixant tot el que no es podia moure i alguns materials amagats en construccions com el columbari, la cripta i el sepulcre romà. A aquest dipòsit també van anar a parar col·leccions arqueològiques de Tarragona i Girona i peces artístiques com les procedents de la catedral de Barcelona. “Després del pacte de Figueres que es va signar entre el Govern de la República i la Societat de Nacions el febrer del 1939, va començar el trasllat en 71 camions cap a França i d'allà, amb tren, a Ginebra”, explica la comissària.

L'exposició, que ocupa tot l'anell central del museu, on hi ha des del 2007 el facsímil de l'Esculapi, continua amb el període després de la guerra, que comença amb les depuracions dels funcionaris, l'exili a Mèxic de l'últim director i factòtum de l'arqueologia catalana, Pere Bosch i Gimpera, i el nomenament de Martín Almagro com a nou responsable del museu, que va començar a recuperar els materials que havien sortit. “Van viatjar, via Irun, a Madrid i després, en camions prestats per l'Ajuntament de Barcelona, van arribar a la ciutat el maig del 1939”. Quan el museu reobre el 3 d'agost del 1939 s'indica que tot el material havia estat recuperat. Almagro, que va estar fins al 1962 al capdavant del museu, es va oposar al retorn de moltes col·leccions als seus propietaris, com en el cas de l'escriptora Caterina Albert, “obtingudes d'Empúries, ja que era una dels molts propietaris dels terrenys on hi ha el jaciment”, assenyala Casanovas. També de les peces de la catedral. Almagro i aquests propietaris i els seus hereus van estar en litigi per aquests materials fins al 1971.

“L'exposició serveix per recuperar la memòria d'un període i la feina anònima de persones oblidades”, remarca el director Boya. Com la que van fer les germanes Adela i Sofia Ramon, secretàries del museu que van marxar a l'exili amb Bosch Gimpera; conservadors com Josep Colominas, Albert del Castillo, Joan Amades i Josep de C. Serra i Ràfols. De fet, la Blanca, la filla d'aquest últim, recordava ahir el seu pare i com de difícil va ser continuar treballant sota el nou règim: “Ni ell ni ningú va ser acomiadat, però Almagro retenia les cartes perquè ell i els altres conservadors no viatgessin a l'estranger com feien abans”, explica, mentre sosté una carta escrita el 14 de setembre del 1938, des del front, pel jove peó del museu Lluís Sallès: “Ara entenc com vivien els homes de la prehistòria, després de viure dins d'una cova durant mesos”. A tots se'ls retrà homenatge al juny en un acte impulsat pel Memorial Democràtic.