Aznar 1934

El 30 d’abril del 1976 es van reunir a casa de Miguel Boyer, Felipe González, l’historiador i filòsof socialista Luis Gómez Llorente i Manuel Fraga. Fent un whisky, el ministre de l’Interior va demanar a Felipe que retirés un paràgraf d’un llibret del 30è congrés de la UGT, el primer legal després de la Guerra Civil, en què Nicolás Redondo reivindicava la revolució d’Astúries del 1934. Fraga va expressar que no era bo iniciar un procés democràtic enaltint un cop contra la democràcia.

Felipe va declinar i Gómez Llorente, fumant en la seva proverbial pipa, li va donar suport. Enutjat, Fraga va respondre que no retirar-lo era tan impropi com si ell li trenqués la pipa a Luis, un fet que no va trigar a ser tema de les tertúlies madrilenyes. Va sobrevolar la censura, però el fulletó es va publicar íntegre. Així ho explica en les seves memòries el llavors componedor del gallec, José Manuel Otero Novas.

Els fets del 1934 van ser una font de preocupació durant la Transició. Després es van oblidar. Al gener del 2005 va reaparèixer la seva ombra quan el pla Ibarretxe es va presentar al Congrés. El mateix Fraga, que presidia la Xunta, va proposar suspendre l’autonomia basca i va expressar que el 1934 s’havia fet el mateix amb la catalana “i no va passar res”. José Luís Rodríguez Zapatero ho va descartar. Les Corts van rebutjar la proposta del lehendakari sense trencar cap pipa i sic transit gloria mundi.

José María Aznar, que és dels polítics que llegeix, va recollir el guant del seu mentor. “Convé recordar que aquesta crisi nacionalista ja la vam viure el 1934” va deixar anar el 26 de novembre del 2012 en la presentació de les seves Memòries. El dia anterior l’independentisme català havia aconseguit més de 1,6 milions de vots, un 44,4% de l’electorat, al Parlament. Al setembre Barcelona havia viscut la primera gran manifestació sobiranista, amb el lema, “Catalunya, nou estat d’Europa”.

“Aznar es remunta a la Guerra Civil per explicar la situació catalana”, va titular per error una primera versió digital d’aquest diari, corregida després per “es remunta a 1934”. L’endemà Aznar va parlar a Onda Cero del titular d’El País. “És curiós que es refereixi aquest diari a aquell esdeveniment com a Guerra Civil, perquè això significa i, és cosa d’agrair als que han escrit aquesta informació, que fa seva la tesi de l’historiador Pío Moa, que entén que la Guerra Civil comença justament l’any 34”.

En efecte, la proclamació de l’Estat Català de Companys i la insurrecció d’una part del socialisme els presenta Moa —i d’altres— com el detonant de la contesa en llibres com 1934: comienza la Guerra Civil: el PSOE y la Esquerra emprenden la contienda (2004). La interpretació que va fer seva Aznar no és una revisió històrica sinó, com han expressat nombrosos historiadors, una actualització de la historiografia franquista que planteja el Sollevament com una actuació en “legítima defensa” i que exonera de culpa els rebels. Defensa que el juliol del 1936 va ser inevitable perquè separatistes, comunistes i socialistes pretenien acabar amb la República, quan això no és cert.

L’1 d’octubre, a la presentació de la biografia de Miguel Maura, publicada per la FAES, Aznar va equiparar el referèndum il·legal del 2017 amb “el cop d’Estat del 1934, que va ser dut a terme per partits d’esquerres i nacionalistes catalans que es van revoltar”. Apuntava contra el pacte PSOE, Podem, partits nacionalistes i independentistes.

El 19 de març, a la presentació de la biografia d’Alejandro Lerroux, publicada també per la FAES —que continua apropiant-se d’un ampli elenc de figures del passat amb lectures interessades de les seves trajectòries—, Aznar va aprofundir: “no podem confiar el nostre futur a la conjunció de l’esquerra i els nacionalistes”, i va destacar de Lerroux que va combatre com a president del govern el 1934 “una revolta dins d’una insurrecció més general”.

Aquest inici de campanya Aznar ha tornat a l’arena per donar suport a Cayetana Álvarez de Toledo i ha utilitzat la situació penosa que va viure aquesta a la Universitat Autònoma de Barcelona per viatjar al 1934. “El feixisme a Catalunya —va dir— el representaven uns senyors, els escamots, que eren camises verdes que no eren negres perquè s’assemblaven massa a les de Mussolini. Aquests senyors d’Estat Català, de les Joventuts d’Esquerra Republicana, que eren les partides de la porra dels anys trenta del segle passat van inventar el feixisme a Catalunya”.

No li falta raó quan diu que els escamots eren una colla de coaccionadors. Que els líders independentistes, en especial els dencasistes, a més es posin de perfil davant d’episodis com el de la UAB li va d’allò més bé. Així reforça el seu esquema que persegueix projectar que el Partit Popular i adlàters són els únics garants de l’Estat i la nació, apropiar-se’n i segellar una forma unívoca d’entendre’ls.

La segona legislatura d’Aznar va ser un cop de maça als fonaments de l’Estat de les autonomies imbricat amb molta dificultat en la Transició. La temperatura va pujar, però Espanya anava bé i Europa no trontollava. Avui, després d’una crisi econòmica de la qual no hem sortit, donar arguments al seu esquema, per fals que sigui, no sembla l’opció més intel·ligent.