La Generalitat no sap, no contesta

El 155 s’ha convertit en un número màgic. És el que, com a anatema i fidels a l’Antic Testament, utilitzen el PP, Ciutadans i Vox per proclamar que les institucions catalanes han de ser intervingudes a perpetuïtat fins que el poble d’Israel entri en raó o aquesta massa de dos milions de votants independentistes mori d’avorriment. No sembla una proposta raonable. Tampoc resulta gaire assenyat que a Catalunya existeixin 155 prestacions socials, tal com la mateixa Generalitat va comptabilitzar el 2015: 65 d’aquestes ajudes són de caràcter econòmic a persones i 90 són de serveis. Tanta prestació fa que la població socialment vulnerable s’endinsi en un laberint burocràtic infinit. Enfronta el ciutadà amb un monstre burocràtic potser amb l’objectiu inconfés del desistiment, com busquen respecte a l’independentisme els hassidites de la dreta i el nacionalpopulisme. Només cal veure la lectura restrictiva-cabalística que fan de la Constitució.

El cas és que ajudes que haurien de tenir com a objectiu pal·liar situacions d’emergència social semblen destinades a sembrar el desànim i la desafecció cap a una administració que predica una cosa i fa la contrària. La burocràcia actua com una eficaç barrera. D’una banda, hi ha el factor irracional d’aquest mar de prestacions de les quals la meitat són de dret subjectiu (és a dir, garantides) i el 50% restant està subjecte a disponibilitat pressupostària, amb tot el que això pot suposar de xarxa clientelar. La denegació de les prestacions garantides es fa amb dosis més que notables d’opacitat sense adduir raons, la qual cosa a la pràctica suposa esperar fins que el demandant desisteixi per esgotament, com si es tractés d’un personatge de Kafka. Una vegada s’aprova una llei transparent i objectivable com la de la renda garantida de ciutadania, l’Administració engega la seva màquina i es comporta com si el peticionari fos el protagonista d’El procés, a qui se li recordava que el procediment era secret per al públic i per a ell.

B. i J., inicials d’una parella, tenien un petit negoci que amb la crisi se’n va anar en orris. El 15 de setembre del 2017 van sol·licitar la renda garantida de ciutadania. Complien els tres requisits: ser majors de 23 anys (ronden els 60), haver residit els dos últims anys a Catalunya (resideixen a la comunitat des dels anys setanta) i no disposar de patrimoni (tenen un primer habitatge, amb un acord amb el banc per evitar el desnonament). El març del 2018 els van dir que els denegaven la petició. Van presentar un recurs aquell mateix mes. Encara esperen resposta. El problema de la parella és que les seves dues filles, independitzades des del 2016, figuraven empadronades al domicili familiar. De res van servir les certificacions del nou padró de les filles ni el registre de béns realitzat per part de l’Ajuntament. La Generalitat, davant del recurs, no sap, no contesta.

El cas és que ajudes que haurien de tenir com a objectiu pal·liar situacions d’emergència social semblen destinades a sembrar el desànim i la desafecció

N. té dos fills. Un d’ells amb una discapacitat reconeguda del 42%. El 24 d’octubre del 2017 va demanar la renda garantida de ciutadania. El maig del 2018 li van dir que li faltava l’extracte d’un compte bancari, després que quan el febrer d’aquell any s’havia interessat per l’estat de la tramitació no l’hi advertissin. Va presentar el document en el període hàbil de recurs. Al juny l’hi van denegar. Aquests són dos casos. En molts d’altres la Generalitat envia la carta de desistiment sense haver fet el requeriment de documentació, expliquen des de les entitats socials.

Els promotors de la iniciativa legislativa popular que va engegar la RGC, i que va ser aprovada per unanimitat pel Parlament, estan sol·licitant des de l’agost del 2018 a la Generalitat informació sobre aquesta restricció. Davant de les vagues respostes del Departament de Treball, han hagut de demanar auxili la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). Malgrat els requeriments, moltes de les seves preguntes fa més de mig any que esperen resposta. La burocràcia mareja la perdiu amb arguments d’allò més variats: “Actualment no disposem de dades en relació amb els motius principals de la denegació”, “les dades respecte a l’habitatge estan en fase d’explotació”, “la informació que vostès sol·liciten s’avalua bimensualment” o “no tenim prou efectius de personal”. Mentre es galleja amb banderes i pàtries, la vida segueix i la ciutadania consumeix amb més o menys fortuna la seva vida. 350.000 catalans viuen en pobresa severa, el 23,8% de la població frega el forat negre del precariat. Dels 4.000 milions d’euros retallats en partides socials fins al 2014, se n’han recuperat 1.800 milions. Mentrestant, el Govern no sap, no contesta.