Desitjos per a la campanya

Probablement és molt difícil de fer. Entre la futbolització del judici als líders independentistes (narrats per diaris i televisions com si fos la copa del món), les extravagàncies perilloses de Torra que demostra que no entén quines són les funcions d’una institució en un país democràtic, i la gana de conflicte d’una dreta trina però tota ella aznarista, serà difícil apartar una mica el procés del debat polític. I, tanmateix, sembla extremadament necessari. En diria més: inajornable. Això no significa que totes no siguem conscients que hi ha un problema territorial per atendre i que caldrà trobar camins per reconstruir una convivència (en primer lloc dins de Catalunya i en segon lloc entre una part significativa de la ciutadania catalana i les institucions espanyoles) que en els últims anys s’ha vist sotmesa a una prova d’estrès considerable.

Però el llenguatge i el plantejament en què ens ha precipitat el fenomen que s’ha acabat anomenant procés, dificulta sobre manera enfrontar-se a aquests problemes i, sobretot, a uns quants que semblen, sens dubte, que són més importants. Els grans reptes socials i econòmics que té el país (ens enfrontarem a aquesta tan esbombada sortida de la crisi amb més redistribució o seguirà la tònica regressiva? Com es repensarà un sistema productiu que es va demostrar extremadament exposat als vents de l’especulació?), el futur al nou mapa europeu que s’està dibuixant (penseu en l’acord entre Itàlia i la Xina signat ara fa uns dies), la superació d’una bretxa generacional que s’acaba manifestant en forma de desigualtat: cap d’aquestes grans qüestions no es podrà abordar de manera productiva si no es deixen de banda certs automatismes que s’han consolidat entorn de l’anomenat monotema. No tant o no només perquè en les guerres de banderes la tela acaba tapant una infinitat d’altres coses, sinó bàsicament perquè al llarg dels anys (i de manera comprensible: està passant en altres països amb altres temes) el procés sembla que ha funcionat com un poderós mecanisme de despolitització de massa, en la mesura que ha reduït la complexitat de les lectures de la realitat. També ha reduït la capacitat d’intervenir-hi sortint d’una lògica de confrontació lligada a una sola qüestió i, a més, de manera enverinada i totalitzant.

D’altra banda, ha copat el debat vertebrant-lo entorn d’una qüestió —la possible construcció d’un estat/nació nou fruit de la separació d’una part del territori—, que no deixa de ser una batalla en certa manera nostàlgica. No es pot negar que els estats nació tradicionals encara tinguin poder, però tampoc que cada vegada més no es fan evidents tots els seus límits com a resposta viable a una realitat econòmica, social i cultural que sap ben poc de les antigues fronteres. El brexit n’està sent una prova evident. En aquest sentit, el procés ens va fer més conservadores a totes (les persones que han manifestat la seva voluntat de crear un estat independent i també les que creiem que és tot menys una bona idea) en el moment en què ens ha reclòs en un debat caducat políticament, però capaç d’activar una confrontació que és capaç de convocar pors i desconfiances antigues, però que es vehicula de meravella en la modernitat de les xarxes socials.

Per tot això el desig és que siguem capaces totes d’encarar el debat públic del cicle electoral que ens ve a sobre i prescindim, no tant dels continguts vinculats a la qüestió territorial (el problema existeix i no tindria cap sentit pensar que si no s’esmenta desapareix), però sí del seu sobredimensionament i de la manera en què ha afectat el debat polític els últims anys.

Segurament —es deia—, serà difícil. Ha estat i és per a molts partits de bé diferent orientació, una munició electoral que s’ha demostrat efectiva i, sobretot, presumptament barata. I, tanmateix, hi podria haver alguna sorpresa. No tant, o no només per un avorriment cada vegada més evident, sinó perquè a diferència dels que molts estrategs electorals han cregut, la ciutadania té més sentit comú del que se li atribueix i podria ja haver superat la monodimensionalitat del procés i estar en altres debats més diversos.