Enganxats a la telenovel·la del procés

Emilio Orduña, que no havia vist un judici mai de la vida, es va enganxar al del procés pels ritus ancestrals del procediment penal (la llei que els regula és del 1881). “Aquesta formalitat, que tot hagi de seguir unes regles, la minuciositat de Marchena… Em tenen fascinat. Res a veure amb un debat al Parlament o una tertúlia”. Orduña, un arquitecte de 41 anys, és una d’aquestes persones que segueix les desventures dels 12 líders independentistes processats al Tribunal Suprem com qui segueix l’última sèrie de Netflix.

Com en la ficció televisiva, en el judici del procés hi ha cliffhangers —la declaració que es queda a mitges per una pausa per dinar—, girs de guió —”em va encantar el mosso Castellví, quan va dir que havia advertit els polítics sobre l’1-O”—, i l'evolució dels personatges, les expectatives dels quals varien amb cada nou testimoni. De tot allò que ha vist fins ara, Orduña es queda amb dos moments: “Vaig al·lucinar amb el fet que Zoido i Rajoy no sabessin res, com si els operatius policials es muntessin sols. I em va provocar un curtcircuit això dels proveïdors que renuncien a cobrar. O és un favor a canvi d’un altre, o això al món real no passa”.

Quan és a casa, segueix la retransmissió en directe pel canal 24 hores de TVE. A la feina, es posa els auriculars i s’uneix al senyal de temps real del web del Poder Judicial, que mai no havia tingut tant d’èxit: el primer mes, ha tingut més de 307.000 accessos. La primera sessió, la del 12 de febrer —on es van abordar les avorrides i barroques “qüestions prèvies”—, va ser la que va acaparar més atenció, seguida de la declaració del coordinador del dispositiu de l’1-O, el coronel Diego Pérez de los Cobos, que va carregar amb virulència contra els Mossos.

Orduña sap que és una rara avis. “Soc l’únic de l’oficina que té de fons el judici del procés” i no, per exemple, Spotify. Però no només per això. És un madrileny seguint des de Madrid un judici històric que, per raons òbvies, té més atenció mediàtica i seguiment popular a Catalunya. Mònica Ramírez és una de les ciutadanes-teleespectadores que no es perd ni una sessió-capítol. “Estic enganxada des del primer dia. Amb tantes setmanes, per a mi ja és una telenovel·la, amb els seus personatges… I, a més, és molt divertit”.

Ramírez, que és autònoma i té 56 anys, n’és una fan. Fins i tot, adapta les seves tasques quotidianes al ritme del judici. “Quan Marchena ordena el descans de sempre al migdia, aprofito per sortir a comprar”. Com a moment àlgid de la trama, es queda amb les declaracions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els líders socials de l’independentisme. Neòfita en la visió de judicis, se sent també fascinada pel component ritual.

Ramírez segueix el gruix de la vista oral pel canal de notícies 3/24, de la televisió pública catalana, que l’emet íntegrament en directe. També assegura que veu “totes les tertúlies” de TV3. Les audiències de la cadena pública mostren que la Causa especial 20907/2017 té cert seguiment. Segons les estadístiques enviades ahir a aquest diari, la barra d’audiències creix quan hi ha judici (en general, de dimarts a dijous): el nombre d’usuaris únics de vídeo en directe és superior a 100.000, mentre que altres jornades es queda a la meitat. En el cas del canal de notícies 3/24, la quota de pantalla s’enfila fins al 5% en dies de judici, mentre que, quan no n’hi ha, cau al 2% o menys.

El president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús Barrientos, celebra l’emissió en directe del judici del procés. I també, que hi hagi ciutadans que s’apropin, de vegades per primera vegada, a conèixer de primera mà què és un procediment penal. “Si serveix per augmentar el coneixement de la justícia i perquè la gent es familiaritzi amb el llenguatge jurídic, sempre és positiu”, explica Barrientos.

Justícia “casposa” i “protocol·lària”

Però conèixer no sempre significa apreciar. A Lluc Girós, de 41 anys, la justícia li sembla “casposa”. “Pensava que era una mica més modern. Que no puguin ensenyar els vídeos en el mateix moment i davant de mentides flagrants em sembla malament”, diu Girós, que segueix la vista des de París atent a cada moviment, “com si fos un partit de tennis”. Admet, en canvi, que si al principi pensava que la sentència (condemnatòria) contra els líders independentistes estava escrita per endavant, ara ho dubta. “Marchena va prenent nota de tot, potser entra en raó. A mi també em serveix per saber millor què va passar, perquè tens la veu de tots”.

Sara Tuos diu que té una feina monòton. És estadista. “Analitzo dades i vaig escoltant el judici per l'streaming del diari Ara”. Parteix d’una visió militant —”estic molt motivada amb el tema”— i assenyala també la seva sorpresa pel funcionament de la justícia. “Tots els papers aquí darrere, tot tan protocol·lari: ‘amb la vènia de l’excel·lentíssim senyor…”. La Sara es queda amb les declaracions dels acusats i amb la del carismàtic major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, però creu que és aviat per fer balanç. Des de Madrid, Orduña opina una cosa semblant: “No tot està decidit. Sembla clar que no tot deu ser tan happy com van voler fer creure, però també hi ha guàrdies civils que semblen una mica exagerats… Ja ho veurem”.