L’ADN reuneix amb la seva família un ‘nen de la guerra’ que va perdre la memòria

Era gener de 1939 quan el petit Vicente, de cinc anys, va patir un doble trauma. Es conserva una foto d'aquell moment que serveix de prova: la mirada espantada del nen i l’embenatge que li cobreix gairebé per complet el cap. La seva curta edat, aquesta contusió i la por de la solitud després de perdre els seus pares a la guerra van provocar-li una amnèsia que li impediran recordar els detalls del seu passat espanyol. Perquè aquella criatura va partir el 1939 des de Barcelona cap a Bèlgica, on una família el va adoptar, i va donar-li una vida i uns cognoms nous. Més de setanta anys després, el Vicente intentava recuperar els lligams amb la seva família espanyola, però la falta de memòria l'hi impedia. La seva, perduda feia dècades, i la de tot un país, que no acaba de recuperar-la.

Durant molt temps es van buscar, ell des de Bèlgica, i la seva tieta a Espanya, sense saber que a l'altre costat del fil familiar també estaven indagant sense èxit. "Fins que algú va poder trobar l'agulla en el paller", explica Pere Puig, científic del Grup d’Identificació Genètica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). "Ens va arribar el final de la història, amb el nostre treball genètic només vam posar la cirereta del pastís", assegura Puig, un científic compromès amb els drets humans que s'emociona narrant cada detall d'aquesta història.

Arriba amb uns cinc anys a Bèlgica, on és adoptat; només porta un paperet amb el seu nom i un cognom. Aquest paper és tot el que té de la seva vida a Espanya

"Tenir l'oportunitat de donar una resposta a una persona que ha estat tant temps buscant el seu passat ha estat molt emocionant", assegura Puig. I afegeix: "La genètica va ser l'última comprovació, l'última porta tancada que va haver d'obrir aquest nen que va ser evacuat el 1939 per poder saber qui era realment i poder retrobar la família que va deixar quan va haver d'escapar d'una mort molt probable amb l'entrada de l'exèrcit franquista a Catalunya". La porta se li va tancar amb cinc anys i no es va obrir fins que en tenia 80; tota una vida sense passat.

El nen era d'un poble miner de Terol, Utrillas, que va anar fugint amb els seus oncles fins a Barcelona, després que el seu pare morís al front i la seva mare desaparegués hospitalitzada. Allà, a la Colònia Miaja, a Cabrera del Mar (al nord de Barcelona), va trobar el seu últim refugi a Espanya, abans de partir cap a la seva nova vida. El genetista ressalta que ara aquesta mateixa casa és un lloc d'acolliment de "menes", menors estrangers no acompanyats. La seva tieta l’havia deixat en aquesta colònia per poder treballar durant la setmana i l’anava a visitar els diumenges. Però un dia va anar a veure’l i no en quedava ni rastre: un anunci al diari, que no va veure, anunciava que els nens serien evacuats.

Pere Puig, juntament amb Rosa Miró i un altre grup de científics compromesos publiquen ara el cas del Vicente, resolt el 2014, en una revista científica especialitzada (Forensic Science International), quan la família els ha donat permís per fer-ho. "Pel que sabem, aquí descrivim la primera identificació genètica d'una persona amb amnèsia evacuada durant la Guerra Civil Espanyola que recupera la seva identitat personal", conclouen a l'estudi.

"Creiem que aquesta amnèsia probablement sigui un mecanisme de defensa", assegura l'investigador. Arriba amb cinc anys a Bèlgica, on és adoptat i passa a dir-se Vincent. Només porta un paperet amb el seu nom espanyol i el seu primer cognom. Aquest paper és tot el que té de la seva vida a Espanya, el seu únic bitllet per viatjar al passat on retrobar-se amb la seva família. Però la informació és massa escassa i es produeix una confusió en el cognom que complica trobar aquesta agulla en un paller. Des de Bèlgica, a poc a poc comença a enviar cartes a tots els grans ajuntaments espanyols amb l'esperança que algun tingui el seu rastre en els arxius.

Quan vam ajuntar per a l'extracció de sang els dos cosins, amb els seus més de 80 anys, l'emoció es podia notar a l'ambient”, recorda Puig

En el de Bilbao, dues funcionàries decideixen que ajudaran aquest home en el seu temps lliure. I lluitaran durant anys fins a aconseguir el seu objectiu. "Unes heroïnes que han demostrat una sensibilitat increïble", assenyala Francis Moltó, cosina del Vicente. Després de nombroses perquisicions i viatges, decideixen anar a Barcelona, a investigar a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Allà troben un fil daurat del qual estirar: la carta d'una tieta, que podria ser la del Vicente, que va realitzar tot tipus de paperasses per aconseguir trobar el seu nebot exiliat. Tenien el nom d'aquesta dona, però com podien trobar-la?

"Aquí tenim una altra de les caramboles espectaculars d'aquesta història", explica Puig, "perquè per sort les dones d'aquesta família són molt longeves i resulta que la Generalitat de Catalunya dona una medalla als qui compleixen 100 anys". Ella els va complir, va rebre la seva medalla, el seu nom va sortir publicat i això va permetre trobar la seva família. "Però per desgràcia acabava de morir quan els van localitzar", explica amb tristesa Puig, perquè ella no va poder trobar la pau de trobar el seu familiar desaparegut, com tanta gent a Espanya.

Afortunadament aquesta dona va tenir un fill, el Valentín. "Semblaven dues gotes d'aigua", explica Moltó. "Vam organitzar una reunió a Barcelona que va ser molt emocionant. Quan vam veure junts el Vicente i el Valentín no hi havia dubte. 'És ell, és ell', vam dir, 'és la nostra família", recorda aquesta cosina del Vicente, de 77 anys. Tot quadrava: dates, noms, edats, cognoms, llocs... Però calia confirmar-ho. "Quan vam ajuntar els dos cosins, amb els seus més de 80 anys, a l'ambulatori de la UAB per a l'extracció de sang, l'emoció es podia notar a l'ambient", recorda Puig. "N’estaven segurs al 90%, al 95%... intuïen que eren cosins, però aquest senyor amb bata blanca, jo, els dirà si sí o si no. Estaven nerviosos", assegura. "Dos dies després els vam trucar i els vam dir: 'Sí, sou cosins". Genèticament, el seu cas era molt fàcil: dues mostres de persones vives, amb unes condicions tan propícies per buscar a l’ADN mitocondrial els senyals que vinculessin els dos cosins amb la seva àvia materna.

El Grup d’Identificació Genètica de cadàvers recuperats a les fosses va haver de deixar de treballar per falta de suport

Aquest ADN mitocondrial s'hereta exclusivament de les mares, per la qual cosa cada descendent té la mateixa seqüència que la seva mare. Per tant, tot parent lligat a través de les mares pot donar la prova exacta de la identitat d'algú. Estadísticament, és un sistema molt fiable, perquè proporciona variables genètiques molt específiques, gairebé per a cada família. Els primers a fer servir aquest sistema d'identificació en favor dels drets humans van ser la genetista Mary-Claire King i els científics argentins que intentaven identificar els nets robats de les Àvies de la Plaza de Mayo. El protagonisme d'aquesta línia materna de l’ADN va enamorar les Àvies argentines, que bromejaven en assegurar que aquesta era la prova que Déu és una dona, que havia posat aquesta pista a l’ADN per ajudar-les.

Un d'aquells genetistes argentins, Víctor Penchaszadeh, recordava fa uns anys que la seva feina amb les àvies va aconseguir dignificar un camp científic, el de la genètica, que havia tingut un paper especialment tenebrós en molts episodis de la història. Però "cal molt suport institucional: en aquest aspecte la mare pàtria, Espanya, ha d’aprendre moltes coses de l’Argentina", denunciava el científic, en referència a la falta de recursos per a les tasques de recuperació de víctimes de la Guerra Civil espanyola. "Quan em vaig assabentar que Espanya tenia més de 100.000 desapareguts en cunetes no m’ho podia creure. Vam decidir començar a ajudar com a voluntaris", recorda Puig. Així va llançar el 2004 el Grup d’Identificació Genètica de la UAB juntament amb Miró, per donar-li nom i memòria a cadàvers recuperats de fosses comunes. "Vam aconseguir mantenir-lo gairebé a cost zero, però el vam haver de posar en pausa per falta de recursos", lamenta. Gràcies a aquest grup, el Vicente va recuperar la seva memòria, però la falta de suport estatal impedeix que la hi retornin a ningú més.