Una novel·la de l’horror nazi perduda durant 80 anys i a la fi recobrada

A prop de les onze de la nit del 29 d’octubre del 1942, Ulrich Alexander Boschwitz mor junt amb 361 refugiats més, la majoria jueus, a bord de l’Abosso, enfonsat a 700 milles nàutiques de les Açores pel submarí alemany U-575. Té 26 anys. Acaba així una odissea que es va iniciar amb les lleis racials de Nuremberg el 1935 i que havia portat aquest escriptor berlinès d’un lloc a un altre, perseguit i odiat pels que van ser els seus compatriotes i repudiat pels europeus als quals demanava acollida. Tanmateix, sense saber-ho, Boschwitz havia llançat un missatge que tindria una gran repercussió en el seu país 80 anys després. Quan va morir portava a sobre la nova versió manuscrita del seu llibre El pasajero, publicat a Suècia, el Regne Unit i els EUA entre el 1938 i el 1940 i ignorat a Alemanya. Dos mesos abans havia escrit a la seva mare per donar-li indicacions sobre què fer amb l’edició de la novel·la. Tot això va desaparèixer amb la seva mort. En quedava, tanmateix, una còpia escrita a màquina que, després de diversos avatars, va acabar durant els anys seixanta a l’Arxiu de l’Exili Alemany de la Biblioteca Nacional a Frankfurt. Oblidada per tots, el 2018 va veure la llum per primera vegada a Alemanya i es va convertir en un gran èxit de públic i crítica en un país on les referències a l’horror nazi continuen generant un enorme interès.

“La novel·la va ser oblidada perquè no quedava ningú viu per oferir-la a les editorials”, explica a El PAÍS des de Berlín l’editor Peter Graf, responsable de la troballa i publicació d’aquest llibre. També, perquè el tema no era precisament el predilecte dels editors després de la II Guerra Mundial i l’Holocaust. Graf hi va arribar gràcies al crític del diari Haaretz Avner Shapira, que el va posar en contacte amb Reuella Shachaf, neboda de Boschwitz. “Quan la vaig llegir em vaig adonar ràpidament que era una novel·la important perquè parlava al lector d’avui. A Alemanya ha tingut una gran acollida i es llegeix com un document, però també com un avís. Què passa amb els que no són víctimes? Ajuden o es converteixen en còmplices dels agressors?”, es pregunta.

Relat de l’infern d’un burgès jueu perseguit pels nazis, El pasajero (a Espanya, a partir del 25 de març editada per Sexto Piso, amb traducció de José Aníbal Campos) és la crònica d’una deshumanització, un llibre concís de denúncia amb ritme de thriller que entronca amb El procés de Kafka o amb les obres d’Imre Kertész i llança angunioses preguntes al lector d’avui.

La novel·la, carregada d’impressions autobiogràfiques, s’inicia el novembre del 1938, durant la Nit dels Vidres Trencats. El seu protagonista, Otto Silbermann, és un alemany orgullós, un comerciant amb molts diners, veterà condecorat de la I Guerra Mundial. Però també és jueu, i això és intolerable per al sistema nacionalsocialista. Quan el seu soci l’estafa i l’insulta, quan el cambrer del seu bar predilecte deixa de servir-lo, quan tothom li gira l’esquena, Boschwitz està explicant com va patir la seva família des del 1933. El llibre, escrit en menys d’un mes entre Luxemburg i Brussel·les, on havia fugit, mostra un home que ho perd tot, al qual s’enfonsa en el que és material i se li nega la condició humana, i en això Boschwitz sabia de què parlava.

Després de passar per França, l’autor fuig al Regne Unit, des d’on és enviat el 1940, juntament amb 40.000 persones més, a l’illa de Man. Arribarà a Austràlia mesos després en el Dunera, un vaixell tristament cèlebre per les condicions brutals d’amuntegament i violència en les quals milers de persones van ser deportades. Allà l’esperava l’internament en un altre camp de presoners. Només a partir del 1942 es van començar a alliberar els qui s’allistaven per lluitar contra els nazis, però Boschwitz no era un home d’acció, la seva batalla era en un altre costat i, tanmateix, va trobar la mort al mar, en un altre intent de fugida, sota el foc dels torpedes alemanys.

Atrapat en la seva pròpia paranoia, el personatge de Silberman fuig dins d’Alemanya, per on es desplaça en trens puntuals i impecables, aquells mateixos combois d’horaris ajustats que poc després portarien amb la mateixa precisió milions de persones a les cambres de gas. “Els lectors d’avui saben què va passar fins al 1945. Boschwitz es va imaginar que allò podia passar, però no ho sabia. Aquest llibre només podia ser escrit després dels pogroms del 1938 i és aquesta proximitat la que li dona la seva força com a testimoni”, reflexiona Graf. Lluny de ser un relat en blanc i negre, la força d’El pasajero rau, a més, en la narració dels efectes que aquesta fugida provoca en el perseguit, algú que arriba a odiar-se i a odiar el seu poble, un humà que pot ser mesquí si això l’ajuda a sobreviure, que troba per si mateix els defectes de l’altre.

“Com acabarà tot això? Un se sent desemparat, com un nen petit. Qui ho hauria pensat? Déu n’hi do! En plena Europa. Al segle XX”, assegura l’autor per boca del seu protagonista, en un moment d’especial desesperació. “Boschwitz va aconseguir fer visible l’inconfessable explicant la destinació d’un individu. Els lectors han sabut transferir el seu significat al present amb la qüestió de com ens comportem cada un sempre de fons”, afirma Graf. “Realment crec que aquest llibre té alguna cosa que el pot fer triomfar”, deia Boschwitz a la seva mare en una carta el 1939. Ho va encertar, encara que sigui 80 anys després.