Txell Bonet, drama sense tragèdia

Txell Bonet no és Penèlope. Pateix una llarga absència, però el patiment no l'ofega. Espera, però no teixeix de dia i desteixeix de nit esperant Jordi Cuixart, el seu Odisseu empresonat, perquè té altres coses a fer. Treballa i té cura del seu fill, que no és un home com Telèmac sinó una criatura d'un any i deu mesos. El drama familiar és menys drama perquè l'afronta amb un estoïcisme envejable. I perquè té com a teló de fons, ve a suggerir Bonet, la tragèdia d'un poble. “Això no és un sacrifici familiar ni una injustícia personal, és una causa col·lectiva”.

Bonet –guionista, filla del barri barceloní de Gràcia, collita del 1975– s'ha convertit, al seu pesar, en la veu del president d'Òmnium Cultural des que va ser empresonat, el 16 d'octubre del 2017. El fill de la parella tenia llavors sis mesos. Bonet recorda amb tristesa però sense amargor els 600 quilòmetres que recorrien junts, cada setmana, fins a Soto del Real. El trasllat dels polítics a Catalunya va escurçar la distància física, no l'emocional. “Per al meu fill, veure el seu pare és una cosa exclusiva i única. Sap que hi ha una trucada al dia, i associa el telèfon a ell. El mal és irreparable, però farem el possible perquè tingui un creixement normal”.

La parella afronta el procés judicial –la Fiscalia demana 17 anys de presó per a Cuixart– amb una estranya calma. Del seu “company”, que s'ha vist relaxat i somrient al judici, Bonet diu que està més fort que mai, serè i amb la ment clara. “Ha tingut temps per reflexionar, per meditar i buscar la veritat. A la presó ha trobat la llibertat”, explica Bonet amb la mateixa i sorprenent serenitat amb la qual treu pes al drama familiar.

“Per a ell, el més important no és sortir de la presó i estar amb nosaltres al més aviat possible, sinó demostrar que les coses que defensa són legítimes. I a mi em sembla bé. Hem de transcendir el nostre entorn pràctic i pensar en coses més universals”, assegura Bonet. L'ha ajudat a veure-ho d'aquesta manera, diu, la seva feina com a guionista de documentals a mig món. “He viscut de prop moltes injustícies. Avui la tinc a casa”.

Però la fèrria defensa dels ideals no evita que el dia a dia sigui, sense Cuixart, una mica més difícil. Perquè Bonet no s'atura. És mare. Treballa. Assisteix a actes dels familiars dels polítics presos. Atén quan pot els periodistes, convidats a infiltrar-se momentàniament en el seu dens fluir quotidià. Compta amb una persona, la Míriam, que l'ajuda a organitzar la seva agenda pública. “És que no vull que el meu fill em vegi tot el dia amb el telèfon i l'ordinador”.

Discreta, sense cap vocació de màrtir, Bonet ha assistit tres vegades al judici del procés: el primer dia, la setmana passada –quan creia que declararia el seu marit– i aquest dimarts, quan finalment ho va fer per negar el relat de violència que traça la Fiscalia. La seva veu és seva, però és també una mica la de Cuixart, fusió de paraules i emocions. “No sentim cap odi. Aquesta presó és injustificada i injustificable. Però fins i tot davant d'una injustícia, la vida no s'atura. Passi el que passi, val la pena viure-la”.