La república i l’impost de successions

L’independentisme hegemònic ha convertit els pressupostos de la Generalitat en una cosa tan etèria com la república. Els comptes per al 2019, de moment, no existeixen. Les partides i inversions vaguen per l'espai exterior gràcies a la taumatúrgia nacional que lidera des de l'interior el Govern de Quim Torra. Aquest intangible estat de la qüestió serà posat en escena, en la mesura del possible, pel president de la Generalitat els propers dies al Parlament.

Les vagues que a finals de l'any passat van protagonitzar la sanitat, l'ensenyament, els mossos o els bombers no han servit d'esperó perquè el Govern intenti tirar endavant els nous comptes amb el concurs de socialistes o comuns. Alguns dels estrategues de l'independentisme de nou encuny creuen, en la millor tradició dogmàtica-grupuscular, que res se solucionarà fins a vèncer en la lluita final. El portaveu adjunt de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, assegurava en plenes mobilitzacions de novembre: “Ens estem barallant per les engrunes. Hem d'anar a la solució real del problema. I la solució real del problema davant un Estat que no fa res a favor de Catalunya és plantejar que necessitem votar el nostre futur”.

Mentre arriba la victòria final, fer política és caça menor. Només així s'explica el rebuig als pressupostos presentats pel Govern de Pedro Sánchez i la incapacitat per teixir aliances i elaborar comptes propis per al 2019 per part de la majoria independentista. Amb el cop de porta a l’Executiu central van quedar en l'aire 2.400 milions d'euros. Els independentistes asseguren que aquestes xifres formen part del conte de la lletera, que aquestes partides, com tantes altres promeses, no arribarien mai i dubtaven que el mateix Sánchez volgués aprovar els pressupostos en la seva companyia. Per fer un favor a Sánchez, van votar-hi en contra. Ara depenen d'un barem tan objectiu com la “bona voluntat” de l’Executiu central per rebre mitjançant decrets llei ni més ni menys que 1.150 milions.

La tradició indica que cal desconfiar de l'enemic i creure en un mateix per molt que això exigeixi tenir la fe de carboner. Puigdemont va declarar la independència unilateral i Torra es va conjurar per aprofitar la primera finestra d'oportunitat per “implementar-la”. I a l'espera del miracle, com es dibuixa el futur cap a la república? Doncs el Govern, que va negar el seu suport als pressupostos generals de l’Estat, confia a tornar als mercats financers. Poc importen els núvols negres que assetgen l'horitzó del 2020 o que el rating del deute català mereixi la consideració de bo escombraries. Cal complir l'objectiu de dèficit, tancar els ulls i demanar amb força un desig. La tornada als mercats internacionals és una fascinació recurrent de l’Executiu català, que ja els va intentar atreure amb la seva política d'avantguardistes retallades socials, un total de 4.174 milions d'euros des del 2011.

Mentre assaja aquesta bateria de brillants iniciatives, el Govern es nega a apujar la pressió fiscal sobre l’IRPF. No es tracta de cap mesura soviètica que atempti contra l'essència mateixa de Catalunya ni contra la seva estimadíssima classe mitjana. Els comuns proposen incrementar fins a un 25,5% en el tram autonòmic els ingressos a partir dels 120.000 euros anuals, com passa a Andalusia, Astúries o Cantàbria, en un país en què el salari mínim es troba en els 900 euros mensuals. A aquesta negativa, la Generalitat hi suma la de mantenir la generositat fiscal amb l'impost de successions, que promet ser com un dels pilars de la nova república. El que la revolució francesa va consagrar, ho enterra la revolució dels somriures amb bonificacions. Com a bestreta, el mes de gener passat, Junts per Catalunya i Esquerra no van tenir problema a unir els seus vots als de PP i Ciutadans per tombar una proposta de resolució per incrementar la pressió fiscal presentada al Parlament per Catalunya en Comú i amb el suport del PSC i la CUP.

Catalunya camina amb pas ferm cap a no se sap on. El Govern català està absent de la quotidianitat. Secunda vagues generals contra la precarietat laboral, havent votat parcialment a favor de la reforma laboral del PP. És un Executiu que encoratja i reprimeix manifestants i piquets, després d'haver convocat a la mobilització en la jornada de lluita contra el judici als líders independentistes. Cal tenir fe. Són coses del procés.