‘Me quedo contigo’: la vida infinita de la cançó amb què Rosalía va arrasar als Goya

A més de l'antològic i emotiu discurs de l'actor Jesús Vidal després de guanyar el premi al millor actor revelació pel seu paper a Campeones, si alguna cosa es continua recordant i acumulant milers de visites diàries de la darrera gal·la dels premis Goya, és la inesperada versió que va fer la mediàtica i popular Rosalía –acompanyada del Cor Jove de l'Orfeó Català i dels bons oficis del productor canari El Guincho– d'aquesta ja llegendària cançó original de Los Chunguitos que és Me quedo contigo,  també coneguda com a Si me das a elegir.

Es tracta d'una cançó que ha tornat a néixer en una altra de les seves múltiples vides, ara despullada de l'aire suburbial i canalla de l'original per vestir-se amb melismes flamencs, solemnitat mística i jocs corals, ben endreçada per estrenar-se apel·lant a totes aquestes sensibilitats que es declaren en els comentaris i fòrums absolutament captivades per la proposta d'una cantant amb talent i arriscada que, per descomptat, no deixa ningú indiferent.

De la vida marginal al món

Però no és aquesta l'única, ni serà segurament l'última, de les moltes i diverses vides que ha pogut tenir aquesta esplèndida cançó escrita a la finals dels anys setanta per Crescencio Ramos Prada i Enrique Salazar, editada per primera vegada el 1980, dins de l'àlbum titulat Pa ti y pa tu primo de Los Chunguitos, aquell trio, que, amb Los Chichos, va inventar una genuïna forma d'expressió musical portant la rumba a l'extraradi de Madrid, i passejant-la sense complexos pel popular poblat de les barraques on alhora que els joves gitanos es buscaven la vida patint les conseqüències d'una forma de vida marginal, també s'estimava i s'enamoraven prou per escriure cançons tan boniques i apassionades com la que ens ocupa, que es colaven entre els habituals laments a la presó o penes de drogodependència per sortir del lumpen i estarrufar la pell i el cor de tot aquell que li prestava orella, ja fossin paios o gitanos, puristes o penjats, consumidors de vinils en renombradas botigues especialitzades o tafaners d'ocasió en rastres o expositors de gasolineres.

Gran part de l'encanteri d'aquella cançó, a més de la rara inspiració dels autors, caldria atorgar-la-hi al mestre Alfredo Doménech que va concebre un arranjament que sense allunyar-se de l'estil habitual aflamencado que entronitzava amb els palmells introductoris també compareixia amb unes exquisides i emocionals guitarres elèctriques que portaven aquella tornada a les ribes del pop més captivadora i comercial d'aquell moment abans de desembocar en un imprevisible només de saxo que vessava feeling i sensualitat a dolls.

Malgrat anar en la cara B del primer senzill de l'àlbum que tenia com a tema estavella un oblidat Tinc llibertat, aquella cançó acabaria convertint als Chunguitos, per aquesta època, en altres reis més de la tanda de lents en les discoteques, competint amb les més dispars balades de l'època (de Kenny Rogers a Triana, de Pereres a The Korgis) i deixant als Chichos, Els Calis, Bordon 4 i altres col·legues del ram, amb les ganes, morts d'enveja, bandejats a la secció festiva d'última hora, quan arriba l'hora d'acomiadar-se amb unes rumbitas.

No seria, no obstant això, fins a un any més tard, en resultar triada la cançó per a la banda sonora de la pel·lícula de Carlos Saura De pressa, de pressa, quan el tema traspassaria totes les fronteres convertint als Chunguitos en un grup a tenir en compte en àmbits tan tancats per a la causa com les mateixes radiofórmules o la pròpia televisió. Paloma Chamorro els va entrevistar per aquesta època en el seu cèlebre L'Edat d'Or, com si es tractés d'un grup més de la moguda completament desubicados en aquella fira de vanitats i postmodernitat. Amb els seus habituals detractors, aquella pel·lícula de Saura serà segurament la més recordada i reeixida de totes les rodades dins d'aquell gènere cinematogràfic que algú va batejar com a cinema quinqui i que van freqüentar fins a la fartanera directors com De la Lloma o Eloy de l'Església amb un argument que sempre començava i acabava amb una colla de delinqüents juvenils la falta dels quals d'expectatives els llançaven en braços de la droga i els diners fàcils. Aquella pel·lícula es va convertir en un gran èxit tant de crítica (Os/Os d'Or de Berlín) com del públic i va constituir fet i fet la millor basa per a la promoció d'una cançó que començava a convertir-se en clàssic, sobrevivint fins i tot als funests avatars íntims dels seus legítims amos en SGAE: Enrique Salazar va morir en 1982, amb sol 24 anys, víctima d'una hepatitis, i va ser substituït en el grup pel seu primer Manuel.

Manu Chao i uns altres

Molt lluny de les veus dels Chunguitos i Rosalía, altres músics, i goles, han vingut a sumar prestigi a una cançó que es nega al fet que sobre ella es tanqui el bagul dels records, on va quedant amuntegat l'ampli cancioner que va passar de moda.

Aquella cançó acabaria convertint als Chunguitos en altres reis més de la tanda de lents en les discoteques

Una d'elles és la del francoespañol Manu Chao, un dels músics més atents en esdevenir de la rumba aflamencada espanyola, admirador declarat de formacions com Lole i Manuel, Els Chichos o Els Chunguitos, a els qui versionó en els inicis de la seva carrera, anys anteriors de la pilotada mundial que va suposar el seu Clandestí, encara que la seva única versió gravada no es va editar fins a bastants anys després, en el directe Baionarena, registrat per a la posteritat a la plaça de toros de Baiona en l'estiu de 2008. Va ser aquesta, una versió que té el seu antecedent en la qual anys enrere havia realitzat el blego francès Ricky i Amics, una formació que va començar sent de garatge francès i va acabar captivada pels sons més canalles de la rumba gitana catalana (Peret, El Pescaílla, Els Amaya, Gat Pérez) i altres artistes pertanyents a l'anomenat so de la Canella Trencada. Amics íntims de Manu Chao, que en el seu segon disc editat en 1988 titulat Deliris, van incloure per concloure el treball un disbauxat i aceleradísimo Em quedo amb tu, més proper al rock que a les coordenades de la mateixa rumba.

Más información

Rosalía s'apropia de la gala amb una dels Chunguitos

A molts anys llum d'aquesta versió francesa, afablement fràgil i elegant va ser la susurrante versió que ens va lliurar la cantant Ana D abillada i alentida amb un minimalista arranjament de teclat de joguina. Va aparèixer en el seu únic disc, Satèl·lit, editat pel petit segell Elefant en 1997. Un treball amb una fascinant portada basada en un retrat al llapis de la cantant, realitzat pel portadista Javier Aramburu. Un disc que el temps ha acabat convertint en una de les més escollides referències de l'indie de finals dels noranta, compost per cançons de la pròpia Ana D i la seva parella d'aquells anys, el també poeta, cantant i músic Javier Corcobado.

Una altra inoblidable versió va ser la del gran Antonio Vega, gravada en 2004, per al seu àlbum Escapades, un treball que reuneix algunes de les puntuals i alimentoses col·laboracions d'Antonio Vega escampades en treballs d'altres artistes (Amaral, Elefants, Xarop de bastó o Ketama o homenatges a Serrat, Homes G o Els Secrets) i amb el qual la seva discogràfica Emi tractava de contrarestar amb un nou lliurament el lent ritme creatiu d'Antonio en una d'aquestes èpoques en què la tirania de les seves addiccions ho mantenien allunyat de les muses i els estudis d'enregistrament. Em quedo amb tu és segurament el moment més memorable i justificable d'aquell disc, amb la versió més pop que s'ha gravat del tema, a pesar que en aquells dies la veu d'Antonio sonava trencadissa i adolorida, bastant lluny dels seus millors moments.

Amb la pel·lícula de Carlos Saura De pressa, de pressa el tema va traspassar totes les fronteres convertint als Chunguitos en un grup a tenir en compte

Finalment, una altra de les desconegudes joies que tornen a procurar-nos la vigència i virtualitat d'aquesta cançó és la que va fer la cantautora i escriptora catalana María Rodés, fa un parell d'anys, una versió que comença amb els arpegios d'una guitarra espanyola en un llenguatge proper a la cançó d'autor i que es torna més lleugera i melòdica en les tornades amb un arranjament de corda que va abrigallant l'emocional i sentida versió d'una cantant de veu dolcíssima i extraordinàriament càlida. La versió va ser expressament gravada per enriquir la banda sonora d'una pel·lícula espanyola, concretament Villaviciosa del costat, una comèdia amable dirigida per Nacho G. Velilla, on els homes d'una localitat intenten cobrar, sense la represàlia de les seves parelles, el dècim premiat que han adquirit en el club d'alternació de la localitat. Un argument en les antípodes de la dramàtica i realista De pressa, de pressa que va fer tan popular la cançó original i que ve també a corroborar les múltiples utilitats i lectures d'una de les més inspiradísimas i afortunades cançons espanyoles de tots els temps i que sembla destinada a ser eterna.