Què fer a Catalunya?

L’últim sondeig electoral del CEO indica que ERC i JxC, que no es pot dir que vagin a l’una, queden lluny de la majoria absoluta, en el millor dels casos. Amb la CUP, excepte per a postures extremistes, no s’hi pot comptar ni ara com ara ni per a un futur previsible. Unes noves eleccions no seran la solució i, no obstant això, la situació actual no pot continuar: el Govern no governa, el Parlament no legisla i gairebé no es reuneix, sembla com si estiguéssim en una autoaplicació de l’article 155 de la Constitució.

No obstant això, encara hi ha alguns fets positius: ho avalen les noves maneres del Govern Central, les quals seria un error no aprofitar, tenint en compte les alternatives que hi ha (PP i Ciutadans) i el diàleg encetat entre la majoria dels partits catalans, que s’hauria d’enriquir.

L’experiència històrica ensenya que és amb el PSOE quan Catalunya ha obtingut les cotes més grans d’autogovern, abans i després de la Guerra Civil. Més enllà, ara com ara, queden els somnis.

Ara, el Govern de Madrid ha de fer una oferta legal però de màxims que faciliti un sistema jurídic nou.

Els anys que han passat des de l’inici del procés no han estat debades i, del seu examen serè i objectiu, se’n dedueixen algunes conseqüències profitoses:

1) El procés català és de naturalesa popular, multitudinari i pacífic. Les diverses manifestacions han estat familiars, festives, sentimentals i, sempre, allunyades de qualsevol tipus de violència. Ni una sola víctima mortal. Això, entre altres causes, ha produït la inhibició de tota la comunitat internacional. No hi ha víctimes, i pensen que no hi ha cap problema. Així de dur. Chandra Bose, una nacionalista hindú dels anys quaranta del segle passat els deia als seus partidaris: “porteu-me sang i jo us donaré independència”. El problema català, atès que Catalunya gaudeix d’un autogovern generós dins d’un sistema democràtic que ocupa un lloc destacat en el rànquing mundial, internacionalment no ho és. I el que correspon és passar pàgina. Qualsevol intent d’internacionalitzar el conflicte està condemnat al fracàs. Si Occident no va intervenir en la Guerra Civil (1936) ni després de la derrota del feixisme (1945), ho farà ara? No cal respondre. Tot quedarà, com a màxim, en bones paraules, despesa pública, esgarrapades a Madrid i un brindis al sol. El poder d’Espanya, a dia d’avui, al món occidental és molt gran. Prenguem nota.

2) Des de l’independentisme i simultàniament, es defensen dues tesis contradictòries que s’anul·len mútuament: que els actes de proclamació de la independència constitueixen fets fundacionals i decisius per a Catalunya i/o que van ser, simplement, simbòlics, aparents, de broma, una fanfarronada, en resum, jurídicament intranscendents. Ni tan sols es van publicar en el Diari Oficial de la Generalitat, ni sembla que ho vagin a fer. En què quedem? O caixa o faixa, i sempre serietat.

3) L’inici del judici oral contra els polítics catalans s’apropa. Seria un error obstinar-se que Espanya no és un Estat democràtic o que no s’hi respecta la separació de poders, que el Tribunal Suprem o el procés estan polititzats o que la sentència ja està dictada. Com a raonaments jurídics tenen poc recorregut. Se suposa que els magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem són persones rectes i justes. Ho tenen demostrat, el contrari seria una catàstrofe inaudita; i tots hem de col·laborar perquè així ho sigui, i evitar declaracions que puguin entorpir el lliure funcionament dels Tribunals. Ens hi va molt, en això. Cal pensar que, en el pitjor dels casos, la futura sentència serà condemnatòria per sedició i moderada. Sembla obligat d’analitzar l’aplicació de la clàusula atenuant de l’article 547 del Codi Penal, que possibilita que s’imposi una rebaixa de la pena en un o dos graus. A més, per si fos el cas, queden les vies de l’indult i dels beneficis del règim penitenciari. El Tribunal Suprem és conscient de la situació i, de ben segur, que també ponderarà les resolucions dels tribunals europeus en l’assumpte de les euroordres, sobretot si es té en compte el fet que aquella resolució l’examinaran, probablement, jutges supranacionals. Els acusats catalans no són uns delinqüents nats, clàssics, usuals, són alguna cosa diferent, i destriar-ho constituirà un dels temes principals del futur debat processal. Una cosa és defensar que no cometessin cap tipus d’infracció penal i una altra de molt diferent és que els implicats, en la seva condició de catalanistes convençuts i de bona fe, van realitzar (amb pèrdua del sentit de la realitat, per ambició, error, incompetència o falta de seny) uns actes atemptatoris de l’ordre constitucional i de l’ordenada convivència entre els ciutadans d’un Estat democràtic en el qual els canvis, per les vies legals, estan absolutament permesos.

4) La situació de presó provisional sense fiança dels acusats. Es tracta d’un punt dolorós, contrari, fins i tot, a posicions moderades, que hauria d’acabar, ja. Però siguem honestos. Cal pensar, raonablement, que els acusats residents a l’estranger amb la seva actitud (humanament explicable) han proporcionat el millor argument per al manteniment de la presó per a la resta dels acusats: el risc de fugida, que ells ja han materialitzat.

Què s’ha de fer, ara? Senzill i complicat: acceptar la realitat i administrar-la amb responsabilitat. Actuar en públic en consonància amb el que es reconeix en privat. Un cop fet, ja està fet. Aprendre és de savis i cal realitzar les adaptacions pertinents per aconseguir una majoria parlamentària operativa i un acord, per al nostre temps, amb l’Estat. Els partits i les institucions han de confiar més en els ciutadans: hi entenen més del que pugui semblar. Valor.

Àngel Garcia Fontanet és magistrat jubilat