El claustre de Palamós és tan autèntic com altres monuments romànics coneguts, segons un nou estudi

Al novembre del 2014 la Generalitat de Catalunya va tancar el cas del claustre de Palamós i va assegurar que les arcades situades a la finca privada de Mas del Vent d’aquesta localitat de Girona no eren romàniques, com va defensar el professor de la Universitat de Girona Gerardo Boto, sinó que eren una recreació moderna que va impulsar un antiquari a Madrid als anys trenta. El 1958 van viatjar fins a la Costa Brava després que les comprés el potentat d’origen suís Hans Engelhorn per decorar la seva casa de l’Empordà. El Departament de Cultura, que va rebutjar frontalment l’antiguitat de qualsevol part del conjunt, va assegurar que no hi havia fonts documentals, ni materials ni artístiques, que permetessin reconèixer-ne l’autenticitat i que, per tant, es tractava de la falsificació més gran mai realitzada a Espanya, en termes d’escultura romànica. Amb el seu dictamen posava fi a més de dos anys durant els quals aquesta construcció havia ocupat un bon nombre d’informacions, des que se’n va anunciar el descobriment. També més tard, quan es va assegurar que la construcció era, en realitat, el claustre romànic que va estar a la catedral de Salamanca fins al segle XVIII. Després de l’informe negatiu, la Generalitat també va tancar l’expedient per protegir la construcció i no es va declarar Bé d’Interès Cultural.

Però el cas es va tancar en fals. Això és el que es desprèn del llibre voluminós que la Universitat de Salamanca acaba de publicar, en què s’insisteix en l’origen romànic dels arcs i en el fet que pertany a la catedral d’aquesta ciutat castellanolleonesa, tal com es desprèn del seu títol: Salamanca, Ciudad Lineal, Palamós. Las arcadas claustrales de Mas del Vent. En el llibre, en el qual han participat una dotzena d’investigadors, entre historiadors de l’art, geòlegs i arquitectes, coordinats per Boto, se sosté que 19 dels 44 capitells de la construcció (el 43% del total), el 37% dels cimacis (les estructures situades just al damunt dels capitells) i gran part del sòcol són romànics del segle XII. Aquestes proporcions són semblants a les d’altres claustres de l’època, com ara San Juan de la Peña, Aguilar de Campoo i San Pedro el Viejo de Huesca, l’origen romànic dels quals ningú posa en dubte. La resta d’elements, fins a completar l’enorme estructura quadrada de 23 metres de costat, possiblement es van copiar d’elements originals però que no es van poder inutilitzar perquè es van degradar de manera extrema pel trasllat que es va efectuar a Madrid a partir del 1931.

“L’única metodologia d’execució és aquesta. Pot resultar inversemblant i indemostrable, però és l’única resposta a les preguntes que planteja aquesta construcció”, destaca Boto, que assegura que amb aquest llibre, que segurament serà polèmic, el tema del claustre de Palamós “no es reobre, sinó que entra en l’àmbit de l’academicisme, ja que es tracta del primer llibre publicat per una universitat sobre aquest assumpte”.

Segons les fonts escrites consultades, en les quals detractors i defensors de l’autenticitat de l’obra coincideixen, el claustre romànic original es va desmuntar el 1785 amb la intenció de tornar a remuntar, cosa que mai va passar perquè es va decidir de construir un claustre nou. Pels que defensen que les arcades de Mas del Vent són falses, no es torna a saber res més d’aquestes pedres, de manera que constitueixen un cas insòlit fins avui, ja que no es conserven ni se sap que hi hagi elements d’aquesta construcció als magatzems, passadissos, voltes ni al museu. No hi ha cap basa, capitell o dovella que es puguin atribuir amb seguretat a aquest edifici romànic que es manté en peus fins a finals del segle XVIII. En el llibre s’argumenta que aquestes pedres, després que es desmuntessin i s’apilessin durant més d’un segle al Colegio de Calatrava o Seminario Conciliar de Salamanca, les va comprar Ignacio Martínez el 1917, juntament amb altres lots, amb la vènia del bisbe Julián De Diego, tal com va quedar constància en un assentament comptable de la catedral. Uns quants anys més tard, l’antiquari les va transportar en camions a un solar enorme a Ciudad Lineal, on es va començar a remuntar, amb l’ajuda d’Arthur Byne, un destacat intermediari entre antiquaris espanyols i magnats americans rics, com W. R. Hearts, Ciudadano Kane, com havia fet amb 65 enteixinats que li havia venut en molt pocs anys per decorar la seva residència de San Simeón, a Califòrnia.

Els diferents treballs recollits en el llibre, estudien l’origen de la pedra, tota procedent de la de Salamanca Villamayor, tot i que a Madrid, en aquell moment, es feia servir la que procedia de Colmenar, més fàcil d’aconseguir i de treballar. Es repassa, detalladament, la manera com es va construir l’edifici amb tècniques medievals i com les peces presenten una degradació ambiental de diversos segles i danys induïts per desmuntatges anteriors al 1931, quan la Generalitat assegura que es va començar a crear ex novo a Madrid, i que en denoten l’origen secular. S’aborda l’estudi de quatre bigues de l’enteixinat de fusta que cobria els passadissos del pati original, que es conserven i que encaixen amb les dimensions de la construcció que avui es pot veure a la finca de Palamós i s’analitza el context del tràfic de peces d’art a Espanya entre la dictadura de Primo de Rivera i la II República. A més es parla dels agents, els antiquaris i les transaccions artístiques a la Salamanca d’aquella època que van possibilitar una operació com la compra d’aquesta enorme estructura desmuntada i el trasllat a Madrid perquè després es vengués als Estats Units per configurar part d’una escenografia burgesa assignada a alguna de les dues costes nord-americanes.