L’aventura de bosc: esclata-sang

Vet ací la gran ofrena secreta que serva el bosc original, és l’illa abans dels illencs: l’esclata-sang de Mallorca i Menorca, dit pebràs a Eivissa i universalment: rovelló a Catalunya, níscalo al continent, és menjua del passat total.

Els aventurers d’ara, apassionats hereus dels primers pobladors, que cercaven cosa comestible i fàcil, que recol·lectaren i caçaren abans de sembrar i esdevenir pagesos, agricultores, (cultes), temptaren la sort, entre el verí o el menjar franc i sa. Els exploradors d’avui en dia imiten tal qual l’expedició de conquesta i aventura, a la recerca dels fongs que regala la natura, capriciosament, com aleshores. Els escenaris, protagonistes i mètodes no han mudat. Cinc mil anys de trajectòria. Llarga tradició.

L’esclata-sang és el trofeu més preuat de la tardor, mitificat, com el raor de la mar. També la fama i l’escassa captura —més la temporalitat i arbitrarietat de l’aparició— duen afegides l’alta cotització, uns preus de foc i uns rituals de missa major a la taula. Exemples paral·lels.

Bolet mitjancer, lleuger i efímer, és saborós i perfumat, singular però no té un gust extraordinàriament potent. És el fruit d’una conquesta, un testimoni de la memòria i un tast per a les grans fetes. És el premi incert, la troballa de cada passejada interessada per on se n’intuïren altres temporades; és l’experiència, recordar anys passats, suposar, mirar cap avall, fixament i afinar allò que no es veu, que està amagat.

És el sabor de la terra de nata humida, de la fullaraca, terra que neix mentre es podreix a l’illa silvestre, de la solitud. Molt apreciat torrat, tot sol i quasi nu, l’esclata-sang esclata de gust fregit amb oli d’oliva i sal o amb el poderós saïm de caldera o vermell; acompanyat de llengonissa fresca (sobrassada), fent parella amb el llom o la ventresca, cuinat coprotagonista en escaldums, en arròs de brou, arròs sec, risotto, amb pilotes i carn, sencer, amb patates, amb ou frit, en popurri d’altres bolets, arrebossat, en coques, també. En pa amb oli és el canònic, opina Angel Aguiló amb Calent a Trescant per Mallorca, fent enquesta a IB3 a “Al dia” de Rafel Gallego.

La caça, la recerca dels esclata-sangs, és un joc solitari de la persona entre mitges ombres i penombres, entre rosada i solei. És un viatge iniciàtic mil cops temptat. La recerca d’ell mateix, el diàleg amb el seu passat. La indagació per la pell coneguda de l’illa crea llegendes de cercadors que conreen els secrets d’on en troben, que saben d’any en any els moments i els detalls dels espais que fruiten. De vegades hi ha cercadors que es perden al bosc, cauen o es despisten, com en les rondalles i contes. Gairebé sempre els perduts solen acabar malament.

La cuina crea el paisatge comestible —efímer i recordat— del territori, un dels rostres més amables del país, i també els elements per fer perviure les referències als autòctons, pistes per als visitants o residents. És una recerca d’allò conegut, del paisatge habitual. Una recerca i una descoberta.

Com si fos una benedicció de la natura tan assilvestrada en excessos, 2018 ha estat un any de gran experts d’esclata-sangs. Una batalló de cercadors s’han llançat a trescar cada dia pels baixos del bosc baix de la Mediterrània: pinars, garrigues, mates, estepes, per afinar entre la fullaraca i pinassa, entre el brins eixuts i immòbils.

Aquesta tardor d’esdeveniments excepcionals i molta pluja ha duit una anyada excepcional d’esclata-sangs, bolets que neixen d’amagat al seu redols (agres). Per això els nadius que mantenen el fil inconscient de la nissaga van a la caça i recerca entre el misteri de la soledat i el repte, el joc de servar els secrets i de reptar-se a si mateix.

Amb el paner ple mostren al Facebook, al Whatsapp o Instagram el seus trofeus, els obsequis de la natura, els detalls de l’illa. Molt sovint, sempre, en fan presents, obsequien el veïnat i amics i mantenen vius els teixits de la capil·laritat de la vella societat que ve dels temps de les foscúries. Violen els silencis i xerren sols, de goig.