Robert Saladrigas

Era l’inici dels anys vuitanta quan el novel·lista colombià Rafael Humberto Moreno-Durán, establert llavors a Barcelona, acabava de publicar una novel·la a l’editorial Montesinos. Com que els dos treballàvem a la mateixa editorial, em va demanar si podia fer-li una ressenya al llibre que acabava de publicar. En aquell moment jo no tenia cap lloc on pogués oferir cap ressenya, excepte a la revista Quimera, que no podia ser perquè l’editava Montesinos. Havia començat a col·laborar en el suplement de llibres d’aquest mateix diari, que en aquell moment es deia Libros a seques. Al cap de poc temps se’n va fer càrrec el crític Rafael Conté i llavors es va interrompre la meva col·laboració. No es pot dir que l’històric crític em fes fora; quan treballes com a autònom en un diari ningú et fa fora com a col·laborador, si la teva feina no convenç simplement se’t deixa de publicar i tan amics. Així que aquella era la meva situació quan el novel·lista colombià em va fer la seva oferta. Es tractava que llegís la seva novel·la i, si m’agradava, la ressenyés. Ell ja s’ocuparia de col·locar-la. No em va dir on. Llegida la novel·la, li vaig dedicar una ressenya. La novel·la, al meu parer, era molt bona. Al cap de pocs dies em va trucar per dir-me que la ressenya es publicaria al suplement de cultura de La Vanguardia, que dirigia Robert Saladrigas, que va morir recentment. Va ser gràcies a aquesta circumstància, que vaig contactar-hi. No el coneixia de res, només de llegir-lo al diari. I d’haver coincidit amb la seva signatura en un número monogràfic sobre Cesare Pavese que ell mateix havia coordinat per a la revista Camp de l’Arpa.

Vaig començar a col·laborar a La Vanguardia amb certa periodicitat. La meva relació amb Saladrigas va ser sempre còmoda i cordial. No parlàvem per telèfon. Jo em presentava per la redacció del diari, llavors al carrer Pelai, i ell m’atenia amb la seva proverbial amabilitat de senyor de Barcelona. Li feia alguna oferta de ressenya o me la feia ell. Trigava dues setmanes a tornar al diari i lliurar-li el que havíem acordat. Va ser així durant uns quants anys. El 1985 vaig tornar al suplement d’EL PAÍS. Ángel Harguindey se n’havia fet càrrec. No recordo que m’hagués acomiadat de Robert Saladrigas. Ni tan sols que li hagués donat les gràcies. Per què no ho vaig fer?

El temps va anar passant i ens vam anar trobant en diferents llocs. Avui en una presentació, ahir en un dinar de premsa. Arriba el 2004 i Robert Saladrigas guanya el Ramon Llull d’aquell any amb una novel·la titulada La llibreta groga. L’any següent es tradueix al castellà i el coordinador de Babelia de llavors m’encarrega fer-ne la crítica. Ja havia llegit altres llibres seus, entre els quals el Memorial de Claudi M. Broch. Tot i que sempre vaig respectar i vaig tenir molt en compte la seva mirada envers la narrativa estrangera, no acabava d’agradar-me el seu món novel·lesc. No hi havia feeling. Aquest fet m’hauria d’haver alertat sobre la proposta de ressenyar la seva novel·la. La novel·la no em va agradar i així ho vaig expressar intentant ser el més rigorós possible en els meus arguments. Però ho vaig ser massa, massa envers una persona que un dia m’havia obert tan generosament les portes del seu suplement. Després d’això vaig intentar esquivar-lo sempre que vaig poder. I sembla que ho vaig poder fer sempre, perquè no vam intercanviar cap més paraula, tot i que tots dos sabíem que compartíem el mateix esdeveniment. Jo el veia des de lluny i ell, amb una gran elegància, feia veure que no em veia, segurament per evitar que la seva mirada jo la interpretés com un retret per la duresa de la meva ressenya. Es va tornar a portar com un senyor de Barcelona.

Gràcies a l’excel·lent reportatge de Carles Geli, m’assabento ara de la idea que tenia Saladrigas de la crítica literària. No criticava mai cap obra que no li agradés. Jo soc dels que pensa que és molt més difícil criticar una obra bona que no pas una altra no tan bona. Si no es té molt d’ofici com a crític, la bondat que vols subratllar en l’obra que comentes es pot convertir fàcilment en un penós panegíric. Les ressenyes de Saladrigas eren sempre estimulants i et mostraven arestes de l’obra que atenia gairebé ignotes. Aquesta posició seva respecte a la crítica literària s’oposa amb intel·ligent criteri a la que guanya o ha guanyat prestigi injustament a força de repartir llenya sense solta ni volta.

El dia que vaig ressenyar tan negativament la novel·la de Robert Saladrigas, potser em vaig allistar a l’equip dels qui creuen que han vingut al món literari a no permetre que passi sense el seu merescut càstig un llibre fallit. La llibreta groga en el seu moment em va semblar això, una novel·la fallida. Però no hauria d’haver escrit mai aquella ressenya. Un mínim sentit de la gratitud m’obligava a no fer-ho.