Mor el crític i escriptor Robert Saladrigas

Va reflectir el conflicte de l'ésser humà al món contemporani. Deia Robert Saladrigas que l'ambició d'un novel·lista —en el fons, també una mica la seva com a tal— havia de ser comprendre, “abastar el món sencer”, les inquietuds del seu temps, des de la música i el cinema fins a la política i la vida quotidiana. Aquesta actitud omnívora i oberta el va mantenir sempre com a escriptor destacat de l'anomenada Generació dels 70, amb obres com Memorial de Claudi M. Broch, i com a prestigiós (i dur) crític literari, en bona part de narrativa estrangera, durant gairebé quatre dècades. En un i altre àmbit, amb certa estranyesa i reserva, però els seus protagonistes i ell mateix l'acaben superant. En l'àmbit personal, ho ha aconseguit fins a aquesta matinada, quan als 78 anys ha mort víctima d'un càncer que arrossegava des de feia un temps.

El món de Saladrigas el va constituir una miríada de lectures i, sobretot, una trentena de llibres publicats, pràcticament la meitat novel·les, sorgides d'una imaginació que li va estimular el seu pare, el narrador d'històries d'una família de la petita burgesia barcelonina, ciutat on va néixer el 1940. Inoculat el virus, als 15 anys ja tenia, segons recordava, una bona carpeta de contes en castellà, on va demostrar una perícia que li va permetre, tot just amb 18 anys, passar a la llista d'aspirants al Premi Nadal amb una novel·la que va titular No todo es negativo.

El salt a la llengua catalana no el va fer fins que un dia va anar a entrevistar Salvador Espriu, que en preguntar-li en quina llengua escrivia, li va etzibar: “I vostè pensa que dient-se Saladrigas i Riera farà alguna cosa si escriu en castellà?”. I així ho va fer. Potser influït per la literatura de Verne, que va devorar de jove, va arrencar la seva trajectòria literària en l'àmbit de la literatura juvenil i amb premi: Entre juliol i setembre obtenia el 1966 el prestigiós Joaquim Ruyra, que obriria el camí (amb un èxit que sobrepassaria amb els anys els 80.000 exemplars) a gairebé una desena de títols en aquest àmbit. Moltes vegades, la llibertat formal que aquí trobava feia que els escrigués alhora que estava amb una novel·la adulta.

Que s'escapés al gènere juvenil era gairebé una necessitat perquè Saladrigas no començava una novel·la si no tenia ben acorralada una idea “contra les cordes”, com li agradava definir en termes pugilístics. I això explicava també que passés de vegades llargs períodes de temps entre que iniciava una novel·la i l'acabava. Potser la seva formació en el peritatge mercantil i en Econòmiques contribuïa a aquest pòsit més cerebral. La seva tasca no era fàcil perquè en aquesta voluntat omnívora, la majoria de les seves novel·les oscil·laven entre el record dels seus protagonistes de temps passats i el xoc amb les idees que acompanyen en viure al món contemporani. Una malaltia o una crisi d'identitat eren la gènesi d'aquests personatges, i Saladrigas hi afegia, com si es tractés d'un doble repte, certa investigació i complexitat formal. Un exemple paradigmàtic podria ser Memorial de Claudi M. Broch, la seva obra més celebrada i que li va fer guanyar el Premi Nacional de la Crítica, amb contes intercalats, canvis de veu narrativa i el·lipsis.

El corrent realista i aquest afrontar la vida contemporània era un món que ja havia explorat amb 52 hores a través de la pell (1970), el mateix any en què va sortir publicat el seu llibre de relats Boires, amb el qual havia obtingut el Víctor Català l'any anterior. Arrencaria així una trajectòria notable i en bona part reconeguda amb guardons, amb títols com Aquell gust agre de l’estel (1976); El sol de la tarda (premis Sant Jordi, 1991, i Crexells, 1992), La llibreta groga (premi Pla), La mar no està mai sola (premi Carlemany 2004) o L’altre (2008). La seva última novel·la publicada va ser L’estiu de la pluja (2012).

Si no va ser encara més extensa la seva trajectòria, a més d'aquesta autoimposició de ser una obra molt meditada, va ser pel seu altre vessant vital, la de periodista cultural, una feina que va començar als anys seixanta al diari Solidaridad Nacional i El Noticiario Universal, per col·laborar posteriorment de manera regular en capçaleres insígnia de cada època, com Destino, Tele-Estel, Abc, Cavall Fort i Tele-eXprés, així com amb La Vanguardia. Va ser aquí, on va desenvolupar la seva col·laboració més important i extensa, i on es va consolidar com un dels crítics de referència. Així, entre el 1981 i el 1993 va ser el responsable de les pàgines literàries del rotatiu, on es va guanyar tant la fama de just com de rigorós i especialment crític amb la literatura catalana publicada: “Venia d'una formació amb molta lectura estrangera i això…”, es defensava. Gran coneixedor del món editorial i de les col·leccions (va treballar de jove a l'editorial Noguer) va continuar publicant una crítica setmanal sobre narrativa estrangera, amb gran voracitat i mai refractari a recollir veus poc consagrades, potser reflex de qui se sentia influït per noms tan diversos com Roth, Salter, Proust, Pavese o Rilke. La seva última ressenya es va publicar dissabte, sobre l'autora francesa Marie-Helène Lafon. Com a assagista, va escriure diversos llibres vinculats a aquesta feina, com Literatura i societat a la Catalunya d’avui o un amb les converses que va mantenir amb grans autors, Voces del ‘boom’. Era el seu espai com a crític; com a autor, fins i tot ho tenia més clar: “El meu espai és com a home del meu temps”.