El còmic de Lorca: vida, mort i homosexualitat, sense embuts

La pistola d'una mà anònima li apunta al cap, de cara a la mort. La resplendor com a tímid fons d'una cautelosa alba no esborra la negror de la nit. Oliveres, rocs i l'ombra del poeta envolten la fossa als voltants d'Alfacar (Granada). Per la contraportada desfilen la resta de víctimes que van acompanyar Federico García Lorca en l'hora final. A pas lent, el segueix Dióscoro Galindo, el mestre republicà i coix de Pulianas. Al fons, un guàrdia d'assalt subjecta la part alta del vehicle a un dels banderillers anarquistes —Francisco Galadí o Joaquín Arcollas— que van caure també en aquella jornada d'odi, sang i fel…

És el dibuix escollit per a la portada de Vida y muerte de Federico García Lorca (Ediciones B), el còmic que Ian Gibson i el dibuixant Quique Palomo han creat conjuntament. Mostra Lorca sense tabús i sense embuts. La seva infantesa a La Vega de Granada i la seva joventut a Madrid com a inquilí de la Residencia de Estudiantes. Família i amors clandestins, triomfs globals —Espanya i Amèrica— i els fracassos de les seves intimitats. La proteïna de la seva obra i el desaprofitament que va suposar la seva caiguda a les mans d'un esquadró assassí. Una immolació, amb senyals d'escarment, a mans del que, diu Gibson, “el poeta havia anomenat poc abans la pitjor burgesia d'Espanya: la granadina”.

No és fàcil dibuixar un mite. Tothom guarda en la memòria qualsevol gest, una fotografia, el sintagma d'un somriure. “Existeix una iconografia lorquiana”, comenta Palomo. “Dins d'aquestes circumstàncies hi ha coses que resulten fàcils i d'altres que no tant. La primera és que el pots caricaturitzar. Existeix una relació entre les celles i el front molt característica. Alguna cosa passa amb la seva barbeta, també”.

La seva obsessió per la injustícia social era  visible des dels seus escrits inicials, com el seu públic i notori antifeixisme”, assegura Gibson

Però ha de donar joc per a 600 imatges. “Amb variacions sobre aquests elements, es pot intentar”, assegura el dibuixant. I entre diversos escenaris que et condueixen per una vida intensa. “Traçant-lo i estudiant-lo t'adones que va ser algú que va aprofitar la vida i les circumstàncies per anar a totes”. I això que en certs aspectes no ho va tenir fàcil. “Ser homosexual en les primeres dècades del segle XX comportava massa restriccions. Però, d'altra banda, això produeix en ell unes revelacions i qüestionaments que enriqueixen la seva obra”.

La seva identitat sexual va ser un dels motors principals a l'hora d'esprémer el seu afany creatiu. “Tot un eix per al treball”, comenta Quique Palomo. El seu crim, també: “Aquella situació de caos i repressió havia de quedar reflectida en el nostre còmic”. També l'escarni, engabiat en una gèlida coreografia d'ombres, al mateix nivell que l'alegria de viure.

Com la que ens transmet des de la seva infantesa, on alternava els jocs de carrer amb la seva afició a representar misses. La seva fascinació pels joglars, les titelles i la música popular, a més d'una inclinació a la mística de la terra i les arades, contagiada pel seu pare. O la seva joventut a Madrid, amb els seus inseparables Dalí i Buñuel. Estava enamorat del primer, amb qui va compartir aventures i veritable passió, però emprenyat sovint amb l'altre, a causa d'aquesta obstinació que tenia l'aragonès de passejar-lo per bordells per espantar —o confirmar— les seves sospites que era homosexual.

Traçant-lo i estudiant-lo t’adones que va ser algú que va aprofitar la seva vida i les seves circumstàncies per anar a totes”, segons Palomo

Amb ells també desfilen per les pàgines altres grans còmplices de l'autor: Manuel de Falla, Andrés Segovia, Margarida Xirgu, els seus poetes més o menys coetanis… També amants crucials, com és el cas d'Emilio Aladrén. O els llocs on es va transformar i va triomfar: Nova York, Cuba, Buenos Aires. Un recorregut complet per la llum del seu imant abans de patir el martiri.

La complicitat entre Palomo i Gibson no ha fallat des del primer moment: “Vam empatitzar de seguida”, afirma l'hispanista expert en la figura del poeta. “El Quique ja admirava Lorca, de manera que res de començar de zero. Li vaig passar una sinopsi de la seva vida i obra i va llegir la meva biografia. En les nostres primeres sessions vam decidir posar molta èmfasi sobre la llarga infància del futur autor a La Vega de Granada, arrel del seu món. I sobre l'extraordinària vitalitat creativa que li va permetre elaborar en només 20 anys (1916-1936) un corpus literari molt variat, avui admirat i estudiat universalment”.

A banda dels temes ja esmentats, Gibson posa l'accent en d'altres: “La seva obsessió per la injustícia social, visible des dels seus escrits inicials i el seu antifeixisme públic i notori. La identificació amb la Granada mestissa perduda des del 1492 i sobre la qual Lorca creia que l'havia empès a sentir-se prop dels perseguits. El seu compromís amb el programa cultural de la República i una incomparable combinació de dons, entre els quals, el de la música. L'extraordinària combinació del popular i el més contemporani característica en la seva producció…”, apunta l'autor. Amb aquest desig perpetu d'apropar-se contínuament a lectors de tots els àmbits i la seva afició al dibuix, a Lorca, sens dubte, li hauria encantat aquest gest a la cultura popular en forma de còmic.