Grand Prix Pedrolo

S’ho paga parlar de Manuel de Pedrolo ara que no sabem si cap lector commemora el centenari del seu naixement? Segurament no s’ho paga, però parlar de literatura per força involucra panorames jeràrquics, revisions del cànon, i passem a darrera fila prestigis que semblaven inamovibles o posem al davant escriptors que —com Stendhal— eren cosa dels happy few. Per a qualsevol crític que vulgui compartir passions literàries, llegir ara les més de vint mil pàgines de Pedrolo —estultes, exànimes, d’una grisor estilística aclaparadora i gairebé sempre imitació de models immediats— seria una espècie de viacrucis. Un bon dia feia calcomanies sartrianes, després repetia la literatura de l’absurd i la novel·la negra o imitava John Dos Passos.

Per això faria falta instituir un Grand Prix Pedrolo que consistís a retribuir a qui se’l llegís tot i trobés alguna guspira de literatura àgil, imaginativa, autèntica. Fins i tot en el cas tan esgotador de Miquel Martí Pol trobaríem un grapat de poemes vigorosos, amb vitalitat existencial, però en el cas de Pedrolo l’exploració és impracticable. Tanta feixugor el fa banal, i acabem sospitant que els seus llibres són grisos no perquè escrigués en una època grisa sinó perquè era un grafòman opac, i per molt que es digués que feia de detectiu privat de film noir, si el veies per carrer semblava perseguir, per encàrrec d’un botiguer gelós, l’ombra d’una esposa lletja i adúltera.

La generació del setanta, de forma previsible, va triar com a pare putatiu Pedrolo i no Josep Pla. La primera conseqüència va ser una prosa inapetent, un mimetisme formal, una certa anestèsia del talent possible. El cas paradigmàtic era Jaume Fuster. D’altres —pocs— amb el temps anaren vocalitzant un to propi, però és difícil considerar-los una generació de prosistes. Després, els pares voluntaristes que pretenien fer dels fills uns bons lectors de literatura catalana toparen amb l’empatx escolar del Mecanoscrit del segon origen. Pocs escriptors adscrits al dogma monolingüe hauran generat tanta preferència per la lectura en castellà.

Joan Fuster, sobretot bon crític, a la seva Literatura catalana contemporània de 1972 no expulsa Pedrolo del panteó però entre línies deixa caure certes malícies: “Resultat poc o molt admirable”; “desídies d’estil”; “excessos discursius”. Com va ser possible que Pedrolo fos considerat durant tants anys un escriptor de primera magnitud? Potser sigui perquè aleshores, com ara, alguna altra cosa comptava més que la literatura per se. Els anys purguen el pecat de la mala literatura empedrada de bones intencions, de la compulsió d’escriure sense el goig de la literatura. Ell deia que mai no sabem si falten pàgines o en sobren. El resultat del Grand Prix Pedrolo ens faria saber quants milers i milers de pàgines li sobraven.